Sunday, November 26, 2006

Arquitectura romànica a la ciutat de Barcelona

Tot i gaudir d’una implantació molt més intensa als entorns rurals, el corrent artístic que va cisellar l’arquitectura religiosa de la Europa cristiana occidental entre els segles X i XIII, el romànic, també va deixar la seva petja a les principals ciutats de la Catalunya medieval.

Una urbs que il·lustra magníficament aquesta circumstància és Barcelona. Per bé que el seu nom resta molt més lligat a la solemnitat de l’art gòtic
—concretada en edificis com la catedral, la basílica de Santa Maria del Mar, la capella de Santa Àgueda o l’església del Pi—, la capital catalana encara aplega quatre edificis corresponents a les darreres etapes del romànic: l'església i el claustre de Sant Pau del Camp (a la imatge) i les capelles de Sant Llàtzer, Marcús i Santa Llúcia.

Aquest darrer edifici va ser erigit el 1268 per ordre del bisbe Arnau de Gurb, tot formant part de l’antic Palau Episcopal, i es troba situat al número 3 del carrer homònim, al costat del claustre de la catedral. Actualment, el seu pòrtic encara presenta alguns dels elements més definitoris del romànic: arquivoltes que descansen sobre pilars amb capitells ornats, una finestra d’arc de mig punt i un campanar d’espadanya triangular i amb doble finestral. Inicialment, la capella es va erigir en honor de la Mare de Déu i de les Santes Verges, per bé que només s’hi ha mantingut l’advocació de Santa Llúcia, patrona de la vista.

A la cantonada de la façana, encara hi ha gravada una cana, la mida oficial de longitud que feien servir els antics menestrals catalans.

El seu interior, de planta rectangular, alberga el sepulcre d’Arnau de Gurb, restaurat durant el segle passat i ubicat en un arcsoli de la paret esquerra de la capella. En un altre arcsoli es conserva el sarcòfag del canonge Francesc de Santa Coloma, de mitjan segle XIV, presidit per motius de la Passió de Crist. A més d’una pica beneitera de marbre d’aquesta mateixa centúria, s’hi pot admirar una pintura al timpà (ca. 1901) rubricada per Joan Llimona. Les pintures murals i la imatge a l’altar, més contemporànies (1940-1945), corresponen a l’artista barceloní Josep Maria Nuet i Martí (1914- ).

A la plaça de Pedró i prop de la ronda de Sant Antoni s'alça la capella de Sant Llàtzer (mitjan segle XII, per bé que originària del segle X), pertanyent al desaparegut hospital de Mesells (fundat per Guillem de Torroja). Recentment restaurat, l'edifici, inscrit dintre del romànic llombard presenta una única nau semicircular i una espadanya. La fornícula va ser afegida el 1972 per Erasme de Gònima. Desacralitzada el 1913, l'edifici va romandre abandonat fins el 1954, moment en què Adolf Florensa hi va dur a terme els primers treballs de recuperació.

A la cruïlla entre els carrers de Montcada i de Carders, es troba la capella de la Mare de Déu de la Guia o de Marcús (1166-1188), com es coneix en honor del banquer Bernat Marcús. Construïda a la Via Franca (el camí que enllaçava Barcelona amb França), l'edifici tenia al costat un cementiri, un hostal i un hospital. La cripta va afegir-se possiblement al segle XVII, mentre que l'espadanya, la finestra de la façana i la teulada corresponen al segle XIX.

La darrera mostra del romànic a la capital catalana es localitza, tal i com s'indicava unes línies més amunt, a l’església i al claustre de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp, al carrer del mateix nom i molt a prop de l’avinguda del Paral·lel. La seva designació obeeix al fet que, fins el segle XIV, s’ubicava en uns terrenys per a ús agrícola.

La troballa d’una làpida datada del 911 en les seves dependències
—pertanyent al comte Guifré II Borrell (ca. 847-911)— situen la construcció del complex abans d’aquest any. Al seu torn, es creu que va ser aquest noble qui va impulsar la seva edificació, bo i aprofitant l’estructura d’un temple ja existent. Nogensmenys, el 985 va ser destruït com a conseqüència de l’atac de les tropes d’al-Mansur, circumstància que va motivar la fugida dels monjos que hi residien. Després de ser abandonat, va continuar funcionant com a església fins que el 1096 va ser restaurat per a acollir una nova comunitat religiosa. Nogensmenys, el monestir va tornar a ser saquejat el 1114, en aquest cas pels almoràvits. La segona restauració començaria el 1117, gràcies al suport de la família Guitard.

La façana de l’església, envoltada d'un jardí que acull l’antiga casa de l’abad (dels segles XIII i XIV), és coronada per una espadanya de doble finestra i consta d’arquacions llombardes, un timpà decorat amb la imatge de Jesús, Sant Pau i Sant Pere i les restes d’una fortificació. La porta d’entrada, a més, exhibeix dues columnes rematades amb dos capitells de marbre de factura visigòtica. L’interior, cobert amb voltes de canó, presenta una planta de creu grega, un triple absis i una cúpula amb transepte.

El claustre (segle XIII), de petites dimensions i dotat de quatre accesos, és l’únic d’estil romànic que té arcs trilobulats. Aquests es recolzen sobre columnes geminades, coronades amb capitells decorats amb animals i motius d’inspiració vegetal.

El conjunt, que va necessitar vàries reformes a causa dels desperfectes produïts durant la Setmana Tràgica (1909) i la Guerra Civil (1936), va ser declarat monument d’Interès Nacional el 1879.

A més dels dos edificis descrits, Barcelona va comptar amb altres mostres d’arquitectura romànica. De fet, l’església gòtica de Santa Maria del Mar s’aixeca sobre un temple anterior, de l’estil que ens ocupa, que rebia el nom Santa Maria de les Arenes. Aquest és també el cas de la catedral de Barcelona, erigida sobre la vella seu. Promoguda pel comte Ramon Berenguer I, va ser consagrada el 1058 i enderrocada a la darreria del XIII per a iniciar el temple actual (començat el 1298). Un dels capitells del claustre de l'antiga catedral, del segle XII, en pot admirar al Museu d’Història de la Ciutat, a la plaça del Rei.

Finalment, el Museu Frederic Marès (plaça de Sant Iu, 5-6) també ofereix la possibilitat de contemplar una petita col·lecció de fragments de columnes romàniques i, fins i tot, una portalada de l’època, tot i que l’origen geogràfic de les mateixes no és pas Barcelona.

Saturday, November 18, 2006

La filosofia científica durant el segle XX

Una de les constants que ha caracteritzat la filosofia de la ciència al llarg del segle XX ha estat una revisió permanent dels supòsits lògics i epistemològics que el corrent neopositivista dels anys 20 i 30 –també anomenat empirisme lògic o positivisme lògic– havia manllevat de l’empirisme clàssic, sorgit a l’Edat Moderna.

Ara bé, davant de l’ingent allau de detractors que va conrear aquest corrent, com es veurà tot seguit, caldria preguntar-se on radicaria les causes d’aquesta multiplicitat. L’esclat de dues conflagracions mundials inèdites, capaces de fer trontollar fins i tot els fonaments d’allò que el gènere humà abans judicava com a inqüestionable; la sensació de vulnerabilitat que envaeix l’individu a causa d’aquests episodis i que el menen a un intent desesperat de redescobrir la raó (relegant així la base que sustenta l’empirisme)... És del tot plausible que aquests punts d’inflexió en la història hagin menat envers una revisió dels corrents filosòfics secularment cimentats en l’experiència. Ans aquest replantejament no només afectaria el pensament científic, sinó la ciència per se. I és que, per primer cop, l’ésser humà assisteix corprès a una implementació de la ciència que no s’adreça pas al progrés, sinó a la destrucció. A més, també caldria referir-se als esforços unitaris de totes les disciplines acadèmiques (com ara la historiografia, la lingüística o la sociologia, com s’apuntarà més avall) a auxiliar la filosofia contemporània en el seu procés de catarsi.

Abans de res, convindria, però, resumir breument la teoria que ens ocupa. Grosso modo, els postulats que cimentaven el neopositivisme es distingien per restar exonerats de compromisos teòrics (en defensar el caràcter neutral de les observacions científiques respecte a les diferents concepcions del món) i per bandejar la noció de necessitat en les relacions de causa i efecte (concebudes com a un mer producte del llenguatge humà). Contràriament, es decantava per entendre les lleis científiques com a regularitats.

Però potser una de les posicions de l’empirisme lògic que generà més crítiques va ser l’adopció del principi inductiu. En virtut d’aquest, si en un conjunt de circumstàncies controlades s’observa un gran nombre de casos amb una determinada característica, hom haurà de suposar que el aquests presentaran sempre el mateix tret. Això, emperò, general una problemàtica cabdal: què és el que faculta al científic per a realitzar aquest trànsit des d’uns enunciats particulars envers uns altres enunciats de caire universal. Aquesta qüestió alimentà una de les principals crítiques que, des del camp del falsacionisme, va formular Karl R. Popper (1902-1994). Segons el teòric austríac, les lleis generals no poden entrar en contacte amb l’experiència pel fet que existeixin casos particulars positius que les confirmin. En una línia similar es pronunciaren R. Carnap i B. Schilick, en posar l’èmfasi sobre les dificultats generades pel principi de verificació, que, segons ells, en cap cas no podia emparar-se en un nombre finit d’observacions sensibles. D’altra banda, N. Goodman també incidí en el problema de la inducció, en demostrar els anys 50 que el problema restava vinculat a qüestions molt generals de metafísica i de filosofia del llenguatge.

L’empirisme lògic, però, presentava un altre problema, ja que s’escudava en un llenguatge fonamentat en enunciats observacionals, suposadament capaços de descriure allò que és donat per l’experiència. Per als neopositivistes, aquesta circumstància havia de conferir contingut a qualsevol ús significatiu del llenguatge. L’asseveració esmentada, però, va topar amb les rèpliques d’una munió de filòsofs contemporanis, que no reconegueren pas aquesta capacitat en el llenguatge empirista. Entre ells, s’hi comptava el mateix Popper, qui afirmà que el contingut de les hipòtesis científiques radicava exclusivament en llur possibilitat de ser falsades.

Així doncs, el falsacionisme, a banda de la seva contribució a l’esfondrament dels postulats neopositivistes (entre ells, el dogmatisme que gravitava al voltant del concepte de verificabilitat), va servir per a revifar la noció de teoria i per a reivindicar la importància del procés històric en la seva formació. Un historicisme, emperò, severament atacat des del corrent fenomenològic exponenciat per Husserl, qui argumentava que la història per sí mateixa no pot aportar res que tingui validesa absoluta (Caballero, 1996: 446).

L’enèsim detractor del neopositivisme el trobem, dintre de la tradició marxista, a l’Escola de Frankfurt, concretament a la figura de M. Horkheimer (1895-1973). Aquest teòric, al seu llibre Crítica de la raó instrumental, acusà els empiristes de voler avortar l’intent de racionalització encentat a l’època il·lustrada, mitjançant una progressiva instrumentalització i formalització.de la raó (cfr. Horkheimer: 1973, cap. 1).

Fora de la tradició continental i dintre de l’escola nord-americana, T. S. Kuhn (nascut el 1922) proposà el concepte de paradigma científic com a una alternativa al de teoria, bo i definint-lo com el conjunt de creences, valors i tècniques compartides en un moment històric donat i en condicions socials concretes. La multiplicació d’anomalies en els paradigmes és allò que motivaria la seva desaparició, juntament amb la pèrdua de suport social i acadèmic per part dels científics que l’abracen. Per tant, val a dir que, també s’aferra al factor psicològic tan abastament desestimat per Popper (Cadevall, 1986), exposat a la La lògica de la investigació científica (1986, 79 i ss). Tal i com va fer Khun, un dels alumnes de Popper, Imre Lakatos (1923-1974) —qui precisament acusà el seu mestre d’inductivista (Stove, 2002)— també posà l’accent en el psicologisme. Sense anar més lluny, Lakatos va demostrar que la imaginació i l’ús de contraexemples exercien un paper decisiu en la ciència. Segons el teòric hongarès, la investigació científica havia de considerar-se en termes d’unitats que van més allà de les teories individuals: els programes d’investigació, formats per teories que comparteixen un rerafons de supòsits metodològics i metafísics, els quals es recolzarien mútuament (i que, de retruc, abonen un terreny vedat per als empiristes lògics).

Ans tots aquests teòrics referits no són pas els únics opositors que es cobrà l’empirisme. S’ha de considerar que des del neopositivisme es postulava que hi havia semblances al món independents, deslligades de qualsevol sistema de conceptes. Aquesta circumstància fou negada per la filosofia contemporània del llenguatge. Al respecte, caldria al·ludir a la concepció semàntica de les teories, que les interpretava com a un conjunt no d’enunciats, sinó de models. Allò que identificava una teoria havia de ser no la forma dels seus enunciats, sinó el que deia sobre el món. Una teoria, a més, no podia pas caracteritzar-se per les relacions sintàctiques entre els seus components (Prades, 1997).

Dintre d’aquestes teories semàntiques, l’estructuralisme va filar més prim que Kuhn en disseccionar l’estructura interna de les teories científiques. Alhora, els estructuralistes van interessar-se per les condicions formals que possibilitaven l’aparició del sentit. Un sentit, tanmateix, que ja no depenia, com a les tesis empiristes, d’una relació entre subjecte-objecte. De fet, l’estructuralisme buscarà la lògica interna d’una estructura donada, indagant el sistema de relacions que la composen i les lleis que la regulen (Lleixà, 1989: 289). I tot això concebent l’estructura interna d’una teoria científica com una xarxa de components diversos (distinció entre el nucli permanent de la teoria i els components que es poden canviar amb més facilitat).

Nogensmenys, no podríem acabar aquest breu recorregut sense al·ludir a una altra causa de l’abandonament de la teoria empirista, i que és passada per alt pels diferents autors consultats (fins i tot, pels materials didàctics d’aquesta assignatura). Això faria al·lusió a l’obsolescència d’una teoria i/o paradigma, no per falta de suport social (com diria Kuhn), ans per un canvi de les condicions socials de la realitat estudiada. Com a mostra, podríem fer esment -des de les Ciències de la Comunicació- del model de la comunicació unidireccional proposat a finals dels anys 40 per Weber, i que esdevindria inoperatiu en produir-se, uns deu anys després, la massificació dels media (a la que intentaren donar resposta teòrics com N. Chomsky o, dintre de l’àmbit català, M. Rodrigo) (Jones, 1998).

Sunday, November 12, 2006

Una escapada a l'Alt Berguedà

A banda d’esdevenir un punt neuràlgic per al turisme rural durant la tardor gràcies a la febre boletaire, l’Alt Berguedà també ofereix als seus visitants un extens patrimoni natural, arquitectònic i cultural, capaç de satisfer plenament les expectatives dels no micòfils.

Des d’aquestes línies, es proposa una ruta de dos dies pensada per a gaudir dels principals atractius de la zona. Tot i que les hores de claror queden reduïdes a la mínima expressió en aquesta època de l’any, una escapada ben planificada brinda un ventall prou ric de paisatges i alicients que justifiquen una passejada per l’àrea més septentrional de la província de Barcelona.

El recorregut s’inicia a Gironella, un petit municipi amb interessants mostres d’arquitectura popular i travessat per dos ponts, essent un d’ells d’estil romànic. Com a edifici més remarcable, destaca l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, erigida entre els segles XII i XIII.

A pocs quilòmetres i resseguint la C-16, cal deturar-se en en un punt obligat: Berga, capital de la comarca, situada als peus de la serra de Queralt. D’origen romà, aquesta localitat va assolir una gran embranzida econòmica gràcies a la revolució industrial. El seu passat fabril encara es pot copsar tot voltant pels seus carrers —curull d’antigues factories en desús— i transitant per un passeig que ha manllevat el seu nom d’aquest període històric: el de la Indústria, una via esquitxada d’elements modernistes. Igualment representatiu resulta el seu pintoresc carrer Major o de la Ciutat, pavimentat amb rajoles que evoquen la festa que ha situat Berga en mapa del Patrimoni de la Humanitat: la Patum. Aquesta via és on s’ubica el portal de Santa Magdalena, darrer vestigi de les ja desaparegudes muralles.

A la dreta, la C-26 mena fins a l’església de Sant Quirze de Pedret, ubicada al terme municipal de Cercs i precedida por un majestuós pont medieval. Considerat com a un dels temples preromànics més rellevants de Catalunya, l’edifici excel·leix pels seus arcs de ferradura i per les reproduccions de les magnífiques pintures que es conserven al Museu Diocesà de Solsona. Passat aquest edifici, i desviant-se a l’alçada de Borredà cap a l’esquerra, es podrà visitar la canònica de Sant Jaume de Frontanyà (1143), la mostra més espectacular de l’art romànic al Berguedà.

Continuant la marxa, i una mica abans d’arribar a Guardiola de Berguedà, convé desviar-se a mà esquerra i agafar la B-400. Aquesta carretera condueix a Vallcebre, una minúscula localitat on es pot gaudir de l’exposició permanent Milions d’anys. La mostra en qüestió interpreta les petjades trobades al jaciment de Fumanya (pertanyents a dinosaures que van viure fa uns 70 milions d’anys d’anys) i ofereix una introducció a la paleontologoia, concretada en l’estudi dels fòssils. Finament, l’únic hotel rural de Vallcebre, Cal Metge, ofereix tallers d’astronomia —nocturns i diürns— des d’un observatori situat al mateix edifici.

Seguint la B-400, s’arriba a Gósol, un poble singular que s’eleva als peus de l’emblemàtic Pedraforca (2.497 m). A més de constituir un immillorable paradigma de l’arquitectura pre-pirinenca, aquest indret compta amb les restes d’un castell càtar del segle XI i amb una exposició que enguany commemora els 100 anys del pas de Pablo Ruiz Picasso per aquesta localitat muntanyenca.

Després de fer nit a alguns dels nombrosos allotjaments rurals existents a l’Alt Berguedà, cal matinar i desplaçar-se fins a Bagà, capital de l’antiga baronia de Pinós. Allà es pot admirar l’església gòtica de Sant Esteve (segle XIV), la torre de la Portella, la plaça porxada de Galceran de Pinós i el Pont de la Vila, sobre el Bastareny (a la imatge). A més, s’hi pot accedir a l’única mostra permanent de Catalunya dedicada al catarisme, situada al Centre Medieval i dels Càtars.

Si es gira a la dreta i es continua el viatge per la carretera local, s’arribarà a la Pobla de Lillet i, a només un quilòmetre d’aquesta localitat, al monestir de Santa Maria de Llillet (segles X-XIII) i al temple circular de Sant Miquel de Lillet, una de les esglésies romàniques més petites de Catalunya.

Bo i continuant, s’accedeix a l’antiga fàbrica de ciment del Clot del Moro, d’aspecte esfereïdor i seu del Museu del Transport. Molt més amable resulta l’espectacle que ofereixen les fonts del Llobregat, de les quals es pot gaudir a través d’una agradable passejada. A només 800 m de les deus i a 1.395 m d’altitud, s’alça l’atractiu poble de Castellar de n’Hug. La seva estampa idílica i el bon estat de conservació dels seus habitatges l’han convertit en un dels punts amb més afluència turística de la zona, i en una magnífica cloenda per a la ruta suggerida. Entre les compres que s’hi poden fer, cal fer esment de les peces de ceràmica tradicional, els embotits artesans i algunes especialitats que es comercialitzen a les fleques del municipi.

Monday, November 06, 2006

Un baluard de la Barcelona del segle XVI, al descobert

La construcció d’un edicifi d’habitatges al costat de l’estació de França ha permès que surtin a la llum les restes del baluard del Migdia, una estructura defensiva erigida el 1527 al perímetre de la muralla de Barcelona i desapareguda vers el 1843.

Els vestigis han estat localitzats entre el carrer de la Marquesa i el Pla de Palau, molt a prop del parc de la Ciutadella. Segons es desprèn d’El Periódico de Catalunya del 31 d’octubre passat, el servei d’arqueologia municipal —que depèn del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB)— ha confirmat que a la troballa correspon a un tram de muralla del segle XVI i a les restes d’una torre defensiva que protegia la ciutat de possibles atacs per via marítima.

Els treballs, impulsats pel rei Carles I (1500-1558), van tenir lloc en una època en què la pirateria constituïa una amenaça comú arreu de la Mediterrània. Entre els més cruents d’aquest període, destaquen el setge i la destrucció de ciutats com Maó (1535), Palamós (1543), Pineda de Mar (1545) i Ciutadella de Menorca (1558), perpetrats per pirates turcs.

La nova muralla va substituir una d’anterior, aixecada per ordre de Jaume I el Conqueridor (1208-1276) i que es va malmetre el 1474 a causa de la construcció del port (Barcelona, tot i ser aleshores un centre comercial comparable amb Pisa o Gènova, no tenia instal·lacions portuàries en aquell moment). A més, la zona també acull un antic passeig i un pas de ronda emprat per l’exèrcit.

Després de ser documentat, les restes de l’antic baluard han estat cobertes una altra vegada, tot i que l’empresa promotora dels nous pisos garanteix que seran parcialment visibles des dels garatges del futur bloc de pisos.

Darrerament, les troballes de fragments de les antigues muralles han estat freqüents a Barcelona. Així, fa uns anys es va localitzar un tram corresponent al segle XVI a l’entrada de la sala de festes Bagdad (al carrer Nou de la Rambla), que destaca pel seu bon estat de conservació. Al mateix període corresponen les restes localitzades sota l’estàtua de Cristòfor Colom i el monument a Serafí Pitarra (amdós a Les Rambles). Altres escenaris on s’han descobert edificacions defensives són la Ronda de Sant Pau i el parc de la Ciutadella, on el desembre del 2005 van aparèixer els vestigis de la porta de Sant Daniel (destruïda el 1714, durant la guerra de Successió), que permetia l’accés a la ciutat els segles XIII i XIV.

En l’actualitat, existeixen dues zones on encara resulten visibles sengles trams de les antigues muralles: la plaça de la catedral i l’interior de la Casa de l’Ardiaca (amb unes restes pertanyents al segle IV dC) i el portal de Santa Madrona (a l’avinguda del Paral·lel), del segle XV, per bé que la torre va ser remodelada el 1664.

Amb l’arribada de Felip V (1683-1746) al poder, la construcció d’un ciutadella militar a l’indret on avui es troba el parc homònim i l’enderroc de les muralles el 1854 per a impulsar l’Eixample barceloní van acabar amb bona part de l’antiga arquitectura defensiva de la ciutat comtal.

Sunday, November 05, 2006

La consecución del voto femenino en España (y II)

La cuestión del sufragio femenino se debatió por primera vez en las Cortes el 1 de septiembre de 1931. A pesar de que la intervención de Clara Campoamor (en la imagen) cosechó un sentimiento de aprobación generalizado en el seno del Congreso, también se granjeó airadas críticas. Una de ellas corrió a cargo del diputado radical Álvarez Buylla, quien manifestó que el acceso de las mujeres a las urnas pondría en peligro en buen funcionamiento de la República. Tampoco agradó la propuesta al también parlamentario Julián Basteiro, quien ridiculizó la iniciativa en las páginas del diario El Sol.

La aprobación del artículo 34, que establecía los mismos derechos para los hombres que para las mujeres, tuvo lugar en el Congreso un mes después y en dos sesiones consecutivas, que tuvieron lugar el 30 de septiembre y el 1 de octubre.

Durante la primera, dos diputados plantearon sendas enmiendas. Una de ellas, que sería rechazada de plano, fue planteada por Ayuso, un diputado del Partido Republicano Federal que proponía el voto únicamente para las mujeres mayores de 45 años. La segunda, defendida por el radical Guerra del Río, proponía incluir la propuesta del sufragio femenino dentro de la Ley Electoral, y no en el texto constitucional. No en vano, muchos parlamentarios temían el carácter irrevocable que adquiriría el sufragio femenino si este quedaba englobado en la Carta Magna.

Tras varias intervenciones, la enmienda de Guerra del Río fue sometida votación y rechazada por 153 votos en contra y 93 a favor. Quienes apoyaron la propuesta fueron Acción Republicana, los radical-socialistas y los radicales. Al mismo tiempo, se manifestaron en contra la minoría socialista y los partidos de derechas.

El día siguiente, 1 de octubre de 1931 —jornada que sería bautizada por Clara Campoamor como el «día del histerismo masculino»— la tribuna pública del Congreso se llenó hasta los topes, mientras un nutrido grupo de mujeres se manifestaba en las inmediaciones del edificio contra aquellos políticos que se habían opuesto al sufragio femenino. La convocatoria contó con el apoyo de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas, que repartió entre todas las asistentes unos folletos que preconizaban la igualdad de derechos en materia electoral para ambos sexos.

La sesión se inició con diversas intervenciones alusivas a la edad electoral. Una de las más remarcables correspondió a un grupo de parlamentarios socialistas que intentaron rebajar infructuosamente la edad mínima para acceder a las urnas a los 21 años. Al margen de esta cuestión, la socialista radical Victoria Kent pidió que se aplazara la concesión del voto femenino hasta que las mujeres asumieran plenamente el mensaje republicano. Esta postura no obedeció a su opinión personal —Kent estaba a favor de que se permitiera la participación femenina en los comicios—, sino a las férreas directrices de su partido.

Campoamor, por su parte, rebatió sus argumentos y solicitó a los diputados que no marginaran a la mujer en los pilares de la Segunda República. Tras su intervención, Guerra del Río apostilló que la participación de las mujeres en unas elecciones constituiría una amenaza real para el Gobierno republicano. Su apreciación, sin embargo, fue desestimada.

Tras otras intervenciones a favor y en contra de la aprobación del sufragio femenino, se procedió a votar el nuevo artículo 34 en su forma original (del texto primitivo, tan sólo se modificó la edad electoral, que se situó finalmente en 23 años).

La votación se realizó de manera nominal. Antes de la misma, un grupo de diputados socialistas —entre ellos, Indalecio Prieto— abandonó su escaño, disconforme por la resolución adoptada por su partido, que apoyaba las tesis de Campoamor. A favor del voto femenino, se posicionaron figuras como Niceto Alcalá Zamora (presidente de la República), Francisco Largo Caballero, Miguel Maura, Fernando de los Ríos y Ruiz Funes. Mayoritariamente, estos políticos pertenecían al PSOE y el Partido Agrario, o bien eran republicanos conservadores. Por el contrario, algunos de los parlamentarios que no respaldaron el texto fueron Martínez Barrios, Antonio Royo Villanova, Lamamié de Clairac y, obviamente, Guerra del Río. Muchos de estos parlamentarios disidentes eran radicales, radical-socialistas o integrantes de Acción Republicana.

Pese a todo, la aprobación del sufragio femenino salió adelante por 161 votos a favor, 121 en contra y 188 abstenciones (lo que representaba un 40% de los diputados que componían el Congreso, que a la sazón tenía 470 escaños).

El 14 de octubre de 1931, diferentes entidades feministas celebraron la victoria ofreciendo un homenaje a Clara Campoamor, una de las diputadas que más había combatido por la obtención del sufragio femenino.

No obstante, todavía quedaban políticos que no se resignaron a la nueva situación; el 21 de noviembre de 1931, los representantes de Acción Republicana solicitaron que el derecho al voto femenino sólo pudiera ejercerse en los comicios municipales. Días después, la propuesta fue sometida en Congreso a debate y a votación, que se saldó con 127 votos a favor y 131 en contra.

Saturday, November 04, 2006

La consecución del voto femenino en España (I)

Hace sólo tres días, los colegios electorales catalanes abrieron sus puertas para que más de 5.000.000 de personas escogieran libremente a sus representantes en el Parlament. Sin embargo, para la mitad de ellas, el mero gesto de depositar una papeleta en una urna hubiese sido un hito impensable 75 años atrás. Y es que la universalización del derecho al voto no fue una conquista baladí, ni mucho menos sencilla. En cualquier caso, la participación de la mujer en unos comicios dentro del Estado español hubiera tardado mucho más en materializarse de no haber sido por una figura clave: Clara Campoamor Rodríguez (1882-1972).

A diferencia del gran impacto social que el movimiento sufragista había ejercido en otros países occidentales —como EE.UU. o el Reino Unido—, el activismo feminista en España apenas sí se dejó oír en los albores del siglo XX. A su innegable tibieza, asimismo, se sumó una circunstancia histórica que acalló definitivamente los partidarios del voto femenino: el golpe de Estado perpetrado en septiembre de 1923 por Miguel Primo de Rivera.

Pese a todo, y por primera vez en la historia, las mujeres lograrían durante este período una participación directa en el panorama político. Este papel activo se tradujo en la concesión de quince escaños femeninos en el marco de la Amblea Nacional Consultiva de 1926 (un órgano carente de capacidad decisoria), sin olvidar la aparición en el ámbito municipal de las primeras concejalías no ocupadas por hombres.

A esto habría que sumar la creación de varias entidades feministas que preconizaban la instauración del sufragio femenino. Una de ellas fue el Lyceum Club, creada en Madrid en 1926 y reservada exclusivamente a la mujer. Su leitmotiv no era otro que el de conseguir la modificación de todas aquellas disposiciones legales que pudiesen resultar sexistas o discriminatorias. La institución desaparecería en 1939, coincidiendo con la finalización de la Guerra Civil.

Ahora bien, estas tímidas conquistas tampoco sirvieron para alentar el pensamiento feminista en España, ni para silenciar a quienes abogaban por una nueva generación de mujeres relegada únicamente a los quehaceres domésticos. En esta línea se posicionaba la revista Fémina, una publicación que en 1929 difundió diversas entrevistas a actrices y escritoras que, invariablemente, restaban importancia al movimiento feminista, al tiempo que afirmaban que la mujer sólo debería de preocuparse de la casa, de su marido y de su prole.

La proclamación de la Segunda República el 14 de abril de 1931 fue igualmente descorazonadora. Una de las primeras medidas adoptadas por el Gobierno provisional fue precisamente la concesión del voto, de manera exclusiva, a los varones de más de 25 años. No obstante, se permitió que las mujeres pudieran ser parlamentarias, aunque la representación femenina en las Cortes al iniciarse el nuevo régimen se redujo a dos diputadas: Victoria Kent (militante del Partido Radical Socialista y directora general de Prisiones) y Clara Campoamor (representante del Partido Radical). A este tándem testimonial se sumaría más adelante Margarita Nelken, del PSOE, quien ya se había opuesto abiertamente a la concesión del voto femenino en 1919.

En un primer momento, los partidos políticos no mostraron ningún interés por el sufragio femenino. Así lo demuestra el hecho de que apenas se preocuparan de debatir esta cuestión antes de la redacción del borrador de la Constitución de 1931. La Comisión Jurídica Asesora encargada de confeccionar el texto estuvo encabezada por el abogado socialista Luis Jiménez de Asúa y contaba entre sus integrantes con la propia Clara Campoamor, quien defendió en todo momento la concesión del voto a las mujeres. Más adelante, la diputada madrileña atribuiría esta postura a su compromiso con el ideario republicano, y no a su condición de fémina: «No defendía el derecho de la mujer por imperativos de conciencia, dado mi sexo. […] Nadie me supera en mi inquietud por velar por el destino de la República».

Los trabajos de la Comisión culminaron con la redacción de los artículos 20 y 34 del anteproyecto. Estos rezaban, respectivamente: «Todos los ciudadanos participarán del derecho electoral, conforme lo determinan las leyes» y «Tendrán derecho al voto todos los españoles de más de 23 años, varones y mujeres». Este último sufriría algunos cambios. Así, cuando fue presentado en las Cortes el 27 de agosto de 1931, disponía lo siguiente: «Los ciudadanos de ambos sexos, mayores de 21 años, tendrán los mismos derechos electorales, según lo determinen las leyes».