Saturday, June 30, 2007

22 nuevos lugares ingresan en la lista del Patrimonio Mundial

El Comité del Patrimonio Mundial de la UNESCO hizo público ayer en Christchurch, Nueva Zelanda, el nombre de 22 nuevos bienes arquitectónicos y naturales inscritos como Patrimonio de la Humanidad. Entre ellos, se cuenta el Parque Nacional del Teide (foto), en la isla canaria de Tenerife. Al respecto, la UNESCO justificó su inclusión en la lista por su «belleza» y por «aportar evidencias sobre los procesos geológicos» que tienen lugar en la zona y que han propiciado la aparición de islas oceánicas.

Otros de los lugares que han obtenido el mismo reconocimiento son el teatro de la Ópera de Sydney (Australia), el campus central de la Universidad Nacional Autónoma de México, el puerto de la Luna de Burdeos (Francia), la ciudad vieja de Corfú (Grecia) y la región vitivinícola de Lavaux (Suiza).

Durante la sesión de ayer, además, la UNESCO comunicó su decisión de excluir de la lista del Patrimonio Mundial al santuario árabe de Oryx, en Omán, dado que considera que las autoridades locales no han velado por la correcta preservación de este bien cultural.

Para más información, se recomienda visitar esta web.

Coincidiendo con la entrada del Teide en el Patrimonio de la Humanidad, el Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación del Gobierno de España ha anunciado su intención de proponer el ingreso de la dieta mediterránea en la lista del Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad de la UNESCO. El organismo ministerial argumentó su iniciativa subrayando que la gastronomía mediterránea promueve una agricultura respetuosa con el medio ambiente y constituye un patrimonio vivo transmitido de generación en generación. A su vez, alerta de que la aparición de nuevos estilos de vida pone en jaque la continuidad de estas pautas alimenticias y culturales.

Sin embargo, el ministerio de Agricultura no es el único que persigue este propósito. En abril de este mismo año, la Associació d'Amics de la Rambla, con el apoyo del Ayuntamiento de Barcelona, también se mostró partidaria de conseguir la misma distinción para Les Rambles, atendiendo a la singularidad de la calle más emblemática de la ciudad condal.

Algunos de los bienes que ya han ingresado en la lista del Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad de la UNESCO son el Misteri d’Elx (inscrito en 2001) y la Patum de Berga (2005).


Últimos seis días para votar por las Siete Nuevas Maravillas del Mundo.

Aquellos que estén interesados en participar en la votación, pueden pinchar aquí.

Friday, June 29, 2007

Últims dies per a visitar l'exposició «Croàcia, ànima mediterrània»

Demà, dissabte 30 de juny, és el darrer dia per a visitar la mostra Croàcia, ànima Mediterrània, organitzada pel Museu Marítim de Barcelona.

L’exposició brinda al visitant la possibilitat de conèixer els lligams existents entre aquest país de la costa adriàtica —un dels més desconeguts d’Europa— i el mar, bo i posant l’èmfasi en les constants relacions comercials que aquest ha mantingut amb Catalunya. De la mateixa manera, ofereix un seguit de fotografies que evidencien la bellesa del seu litoral i que reflecteixen la importància assolida per la navegació a la zona. Aquest pes específic s’ha traduït en un extraordinari desenvolupament de l’activitat comercial i pesquera al llarg dels segles.

La seva vessant marítima es caracteritza pels seus nombrosos penya-segats, foses marines i illots, que al llarg de la història han servit de refugi natural i han condicionat el destí del poble croat.

Algunes excavacions recents han permès de confirmar l’existència dels il·liris, una civilització de la que grecs i romans destaquen l’excel·lència dels seus navegants i la seva inclinació envers la pirateria. El segle I dC., emperò, Croàcia seria annexionada a l’imperi romà. Aquest episodi històric va marcar l’inici d’una fructífera activitat comercial, dominada per una intensa rivalitat amb Venècia (especialment al segle XII). A partir de l’Edat Mitjana, la capital del país, Dubrovnik (a la imatge), començaria a albergar una intensa activitat de construcció naval i a impulsar consolats arreu de la Mediterrània (a mitjan segle XVI n’hi havia uns 60), fet que va possibilitar les relacions diplomàtiques amb altres estats europeus. Fins el segle XIX, a més, aniria desenvolupant-se la marina de vela.

La mostra es completa amb instruments de navegació d’època, restes arqueològiques recuperades de naufragis, objectes quotidians emprats a les travessies (com ara una farmaciola), una mostra de les mercaderies transportades als antics vaixells i, sobretot, un mascaró d’una nau croata —la galera de Sant Jerònim— que va prendre part a la batalla de Lepant (segle XVI). Aquesta peça, amb forma de drac o zvir, encarna la tradició marítima del país i és la imatge de l’exposició.

L’accés a aquesta petita mostra, oberta al públic a les Drassanes Reials, és gratuït.

Thursday, June 28, 2007

Sugerencias para un fin de semana en Milán

Si bien es cierto que la capital mundial de la moda dista mucho del encanto de otras ciudades del norte de Italia —como Siena o Florencia— Milán bien merece una visita. De hecho, sólo algunos de sus edificios, como su espectacular catedral gótica, justifican por sí mismos una escapada al antiguo feudo de los Sforza (una de las familias más influyentes de la Italia renacentista).

La escasa distancia existente entre sus principales reclamos turísticos, además, contribuye a que el visitante pueda disfrutar de los enclaves más emblemáticos en un fin de semana. Las líneas que siguen ofrecen una serie de consejos para obtener el máximo partido de las calles de Milán cuando sólo se dispone de dos o tres días.

La ruta recomendada se inicia en los Giardini Pubblici, situados junto a la plaza Cavour. Sobre ellos se alza el pequeño Museo di Storia Naturale, una institución casi bicentenaria de titularidad municipal.

Prosiguiendo por la Via Alessandro Manzini en dirección al centro histórico de la ciudad, se alza a mano derecha la Scala, el coliseo operístico más importante de Europa. Erigido en 1778 (en sustitución de un teatro que había sido devorado por un incendio dos años antes), el edificio, de estilo neoclásico, fue proyectado por Giuseppe Piermarini. Tras la finalización de la Segunda Guerra Mundial, la Scala fue reconstruido y reinaugurado en 1946. Desde entonces, este recinto teatral no ha dejado de ser un referente para los amantes del bel canto.

Junto a la Scala, el visitante descubre el bello Palazzo Marino, de imponente fachada, y la Galleria Vittorio Emanuele II (1865-1877), obra de Giuseppe Mengoni. Se trata de una confluencia de vías comerciales cubiertas mediante estilizadas vueltas y cúpulas de hierro y cristal, en las que se concentran tiendas de las firmas de moda más exclusivas. Tras recorrerlas, el visitante llega a la Piazza del Doumo, donde se halla la bellísima catedral milanesa (siglos XIV-XIX), en la imagen. Con una sorprendente fachada dispuesta en horizontal (una característica insólita dentro del gótico europeo), es el segundo edificio catedralicio más grande del mundo, tras la seo de Sevilla. Los numerosos pináculos que jalonan la fachada, sus inmensas vidrieras y una ingente puerta principal de hierro forjado merecen ser observados con detenimiento.

A través de la Via Orefici y de la Via Dante, se llega al Castello Sforzesco, el edificio más importante del Renacimiento milanés. Iniciado en 1450 por orden de Francesco Sforza, fue decorado siguiendo los dictámenes de Galeazzo, Maria Sforza y a Ludovico el Moro. A pesar de las notables reformas y transformaciones que ha experimentado hasta la fecha, y que han acabado con su apariencia original, el complejo alberga muestras pictóricas de interés, como la Pinacoteca Museo d’Arte Antica. A pocos metros del castillo, a su vez, se encuentra el Palazzo dell’Arte, junto al idílico Parco Sempione.

Después de un paseo de unos 20 minutos a través de la Via G. Carducci y de la Via Cordo Magenta se accede a la iglesia de Santa Maria delle Grazie (1465-1482), obra de Guiniforte Solari. Sin embargo, su principal aliciente estriba en el refectorio anejo, en cuyas paredes se puede admirar una de las obras maestras de Leonardo da Vinci: el fresco de La última cena (1495-1498). Para poderlo visitar, conviene reservar hora con varias semanas de antelación.

El segundo día de la visita a Milán puede servir para disfrutar de algunos edificios alejados del trazado descrito, pero no por ellos carantes de interés. Es el caso de la iglesia románica de San Bobila (originaria del siglo XI, aunque muy remozada) o de la Casa degli Omenoni, un original trabajo arquitectónico y escultórico rubricado por Leone Leoni (1509-1590).

Del mismo modo, Milán ofrece una amplia oferta museística y cultural. Como ejemplo, cabe destacar el Palazzo di Brera, una armoniosa construcción barroca levantada entre 1651 y 1773 y en cuyo interior se conservan algunas de las obras maestras de la pintura del Quattrocento (entre ellas, Il Cristo morto, de Mantegna o Los desposorios de la Virgen, de Rafael Sanzio). Tampoco desmerece en absoluto la Pinacoteca Ambrosiana, que concentra telas como El músico, de Leonardo da Vinci. Para los seguidores del genial artista italiano, resulta recomendable visitar el Museo de la Ciencia y la Tecnología Leonardo da Vinci, que muestra reproducciones de los inventos ideados por el autor de la Gioconda. Finalmente, una visita al Museo Civico Archeologico (sito en la Via Corso Magenta) permite obtener una perspectiva histórica de la ciudad y conocer el esplendor alcanzado por la Mediolano romana. El precio de la entrada resulta realmente económico.

Y ya que se alude al tema del presupuesto, cabe destacar que algunas compañías aéreas de bajo coste ofrecen vuelos regulares a Milán con tarifas muy competitivas, lo que reduce aún más el número de excusas para disfrutar de una ciudad que no deja de sorprender a quienes la visitan por vez primera.

Wednesday, June 27, 2007

Així són les Set Meravelles de Catalunya

Fa uns dies, coincidint amb el compte enrere per a triar les Set Noves Meravelles del món i per a conèixer les noves incorporacions a la llista del Patrimoni Mundial, Catalunya va escollir la Sagrada Família com la seva joia arquitectònica més emblemàtica. L’edifici, obra d’Antoni Gaudí (1852-1926), va obtenir aquesta distinció per votació popular, mitjançant un concurs organitzat conjuntament per Catalunya Ràdio i l'entitat Capital de la Cultura Catalana. A més, aquesta iniciativa ha permès de conèixer els altres sis indrets més importants de Catalunya. Juntament amb el cèlebre temple barceloní, tots ells conformen el que ja es coneix com les Set Meravelles catalanes: el Turó de la Seu Vella de Lleida, el conjunt arqueològic de Tarraco, el centre històric de Vic, la catedral de Girona, l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (a Codalet, França) i el Celler Cooperatiu de Gandesa.

Tot seguit, es resumeixen els principals trets distintius dels complexos arquitectònics escollits.

La Sagrada Família. La construcció del temple expiatori de la Sagrada Família, iniciada el 1882, va ser impulsada pel llibreter Josep Maria Bocabella, qui va confiar les obres a l’arquitecte Francisco de Paula del Villar. Aquest va projectar un temple neogòtic de tres naus, per bé que el 1883 seria substituït per Antoni Gaudí, qui moriria el 1926 atropellat per un tramvia. Aquest va decantar-se per un edifici modernista, curull de simbologia pietosa i inspirat en les formes de la natura. Els plànols de l’església gaudiniana incloïen tres façanes —anomenades del Naixement (orientada a l’est), la de la Glòria (al sud) i de la Passió (a l’Oest)— presidides per quatre torres que simbolitzaven els 12 apòstols; quatre torres centrals, representant els evangelistes; una torre encara més elevada, encarnant la Verge Maria, i un darrer campanar, anomenat del Salvador i dedicat a Crist. Es preveu que el conjunt complet, però, no s’acabarà fins el 2022. El 2005, la UNESCO va incloure la façana del Naixement en la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Turó de la Seu Vella de Lleida. El complex comprèn l’antiga catedral, la Canonja, el Castell-Palau Reial de la Suda (originari del segle IX, és un dels pocs edificis contemporanis a la dominació islàmica que es conserven a Catalunya) i les muralles. La Seu, d’estil romànic i gòtic, aplega influències tolosanes, provençals i toscanes. Les obres van començar el 1203 sota la direcció de Pere de Coma. El claustre va ser culminat el segle XIV, mentre que el campanar es va finalitzar el 1431. Esmerçat com a baluard defensiu durant la guerra de Successió, el temple va ser clausurat el 1797.

Conjunt arqueològic de Tarraco. Com a capital de l’antiga província romana del Tarraconensis, Tarragona encara acull un espectacular llegat arqueològic de l’època imperial, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat el 2000. D’entre les restes més notables, cal fer esment de les muralles (amb un tram de més d’un km), el circ romà, el teatre (l’únic que es conserva a Catalunya d’aquest període), l’amfiteatre (amb les restes d’una basílica paleocristiana a la seva part central) i la necròpolis paleocristiana. A sis km de la ciutat, s’aixeca un imponent monument funerari conegut com a Torre dels Escipions (segle I dC.)

Centre històric de Vic. El casc antic de Vic acull nombroses atraccions culturals, entre les quals destaca el temple romà (originari del segle II dC. i restaurat el segle XX), les restes del castell de Montcada (segles IX-XI) i la catedral, amb un magnífic campanar romànic (segle XI) i un imponent claustre gòtic del segle XIV. De la mateixa manera, resulta recomanable visitar la seva plaça Major porxada i el Museu Episcopal de Vic, on es conserven dues peces pictòriques de valor incalculable: el retaule de Guimerà (1402-1412), de Ramon Mur, i el Santa Clara (1414-1415), obra de Lluís Borrassà.

Catedral de Santa Maria de Girona. La seu va ser construïda entre els segles X i el 1038 sobre una altra església. D’aquesta etapa es conserva la torre de Carlemany, el claustre, els soterranis i una capella. L’edifici actual, però, va encetar-se el 1312 i va concloure el segle XVIII. La catedral destaca per la seva superba nau central, la més ampla del món d’estil gòtic i la segona més gran després de la de Sant Pere del Vaticà. La seva façana, acabada el 1733 i d’estil barroc, és de Josep de la Concepció. Al seu torn, el museu catedralici alberga el Tapís de la Creació (segle XI), el teixit romànic més important que ha arribat fins als nostres dies.

Abadia de Sant Miquel de Cuixà (foto). La primera notícia que es té d’aquest monestir correspon al 840, moment en què una comunitat de monjos benedictins es va instal·lar a la zona. Malgrat tot, tan sols 38 anys després, un aiguat va destruir l’edifici, que seria reconstruït gràcies a l’ajut dels comtes de la Cerdanya. L’església actual, la tercera erigida dintre del complex abacial, va ser iniciada el 956 per ordre de l’abat Pons i consagrada el 974 per l’abat Gari. Aquest darrer, procedent de Cluny, va conferir una projecció excepcional al monestir. La seva puixança tindria continuïtat al segle XI, de la mà de l’abat Oliba, qui va impulsar la construcció del campanar i la cripta. El claustre, de marbre rosa, data del 1130. En l’actualitat, Sant Miquel de Cuixà acull una comunitat de monjos montserratins.

Celler Cooperatiu de Gandesa. La setena meravella catalana exemplifica l’enorme importància econòmica i històrica assolida pel conreu de la vinya a la Terra Alta. L’edifici, construït entre el 1919 i 1920 per ordre de Josep Maria Serres i Jaume Fontanet, és obra de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell i Brunet (1888-1973), deixeble de Josep Puig i Cadafalch i d’Antoni Gaudí. En l’actualitat, el Celler aplega 453 socis.

Friday, June 01, 2007

El medi ambient a les dues Corees

El debat sobre les polítiques mediambientals a les dues Corees s'articula al voltant de dos grans temes: d'una banda, l’anàlisi de les problemàtiques que afecten ambdós països en aquest àmbit; de l'altra, les mesures que s’estan implementant a la zona per a pal·liar la degradació ambiental.

Pel que fa al primer eix, i en relació a Corea del Nord, el règim d’aïllament internacional al que resta sotmesa la nació es tradueix en una gran opacitat informativa que dificulta el coneixement de la seva situació real. En qualsevol cas, s’han assenyalat algunes qüestions inquietants, com ara la seva gran dependència energètica del carbó (un recurs exhaurible i altament contaminant, degut a les emissions de SO2), l’absència de mecanismes de control dels nivells de pol·lució en un 70% del teixit industrial contaminant, l’aparició de dificultats respiratòries entre els treballadors fabrils (derivades del deteriorament de l’aire), la importació de residus nuclerars de Taiwan i el reaprofitament de grans quantitats d’urani per a la fabricació d’armament atòmic, la intenció d’incrementar la xifra de reactors nuclears destinats a la producció d’energia, la creixent degradació dels rius (com ara el Tumen), una acusada tendència cap a la desforestació (obeint a la necessitat de conrear les terres, malgrat que la massa forestal encara ocupa el 75% del territori) i la desaparició d’una part de la fauna marina als voltants de Wonsan, Hamhung i Chongjin, a causa de l’abocament de productes químics.

Nogensmenys, la situació que es viu a Corea del Sud, un país democràtic i amb unes taxes desenvolupament i modernització gens menyspreables, no deixa de ser preocupant. Per bé que la seva economia no es fonamenta primordialment en l’agricultura i la indústria pesant —com en el cas de Corea del Nord—, els problemes mediambientals que l’afecten són igualment seriosos. De fet, molts dels escenaris assenyalats anteriorment també es donen al país que governa Roh Moo-Hyun: la disminució de la qualitat de l’aire a causa de la combustió del carbó (situació compartida amb Mongòlia i a la Xina), una minva de biodiversitat (per exemple, al debat s’ha al·ludit a l’extinció d’aus migratòries a l’estuari de Saemangeum i a la desaparició dels óssos negres al nord del país) i la tala indiscriminada d’arbres. Ara bé, a aquest mosaic cal sumar altres problemàtiques derivades del gir que ha fet Corea del Sud cap a una economia de mercat. Segons l’informe State of the Environment in Asia and the Pacific de 2005, el creixement del consum privat triplica la mitjana mundial, fet que es tradueix en la generació de més residus sòlids. Aquest fenomen es especialment perceptible a les grans ciutats, on es concentra la major part de la població sud-coreana (un 80% el 2003, segons l’estudi referit). A més, les grans urbs (i molt especialment Seül) constitueixen un gran focus de contaminació atmosfèrica. De fet, el transport privat a la capital és el responsable de més del 50% de la pol·lució ambiental, en un país que ocupa la novena posició mundial en emissions de CO2. Al llarg del col·loqui, a més, s’han apuntat més fronts oberts: les tempestes de sorra originades per l’erosió del sòl xinès (que augmenten la concentració de pols a l’aire [hwangsa]), la irrupció de la pluja àcida (que comporta la corrupció de les superfícies metàl·liques a l’aire lliure), el deteriorament de la qualitat dels sòls per culpa de la seva salinització i alcalització i l’eutrofització de les aigües fluvials (cada cop més riques en minerals). Al seu torn, com denuncia l’activista sud-coreà Choi Yul, les centrals nuclears encara no reuneixen les mesures de seguretat escaients. Aquestes plantes, a més, no eviten les importacions energètiques, una política que ha perjudicat la investigació vinculada a les energies renovables.

El segon punt fort, en què els experts estan incidint gira al voltant de les iniciatives impulsades per tal de posar fre al deteriorament ambiental i climàtic.

El país que més ha mogut fitxa en aquest sentit ha estat Corea del Sud. Tot i que va ser la primera nació d’Àsia Oriental que va protegir els seus espais naturals (a partir del 1967), hom ha citat Robert Cribb i el seu informe Ecology and Environment in Asia (2000) per a remarcar que el creixement econòmic del país s’ha afavorit sense implantar mesures destinades a controlar la contaminació. De fet, les seves polítiques adreçades a la preservació de l’entorn no s’han materialitzat fins a la primeria dels anys 90. Va ser aleshores quan el govern sud-coreà va adoptar sengles normatives el 1992 i 1993, orientades a limitar la generació d’aquelles deixalles que requerissin un processament costós (tot i que, segons alguns informes independents, aquestes mesures resulten insuficients). Aquesta bona voluntat també ha cristal·litzat en l’adopció d’altres iniciatives innovadores, com la posada en funcionalment el 2006 d’una planta elèctrica a Sudokwon que produeix energia a partir de la combustió d’escombraries.

Al seu torn, convé tenir present algunes iniciatives recents impulsades des del sector empresarial, i sovint a l’ombra de les grans multinacionals: la fabricació de vehicles adaptats a estrictes criteris ambientals i/o alimentats amb fonts energètiques renovables i les campanyes de reciclatge dels equipaments informàtics.

De la mateixa manera, s’ha deremarcar l’extraordinària vitalitat dels grups ecologistes a Corea del Sud (que representen el 40% de les ONG del país), especialment a partir de la instauració de la democràcia (1987), sense oblidar el recent naixement d’organismes com Centre Ecològic Coreà, amb seu a Seül. Per últim, també s’ha apuntat el possible impacte que ha pogut tenir en aquest àmbit l’escassa implantació d’aquelles religions fonamentades en el respecte a la natura (com ara el taoisme).

Quant a Corea del Nord, les accions consignades per a la preservació del medi ambient ha estat l’aprovació d’unes primeres lleis mediambientals el 1986, la prohibició de determinats automòbils pel seu poder contaminant, la promoció de campanyes per al tractament de les aigües residuals, la signatura del primer tractat estatal nord-coreà per a la conservació del medi ambient (2004) i els contactes iniciats entre el govern de Kim Il Sung i l’ONU, en un intent de vetllar per la conservació del territori (també el 2004).

Aquesta anàlisi ens mena a un escenari on el continu deteriorament de l’entorn enterboleix les necessitats de creixement econòmic i modernització de tots dos països. Tal i com va succeir amb Japó a finals dels anys 60, les primeres polítiques ecologistes han vingut de la mà d’un context insostenible, que amenaça la qualitat de vida dels coreans i la preservació de la seva biodiversitat i recursos naturals.

Tot i que de manera tardana, ambdues Corees han posat fil a l’agulla i s’enfronten de forma tímida però constant a un camp d’actuació tan complex com transcendental per als seus interessos.

Malgrat que la indústria siderúrgica també juga un paper remarcable a Corea del Sud, hi tenen més pes la producció alimentària, tèxtil, ceràmica i paperera.