Thursday, August 30, 2007

Tendències estètiques del segle XX

La proliferació d’estils pictòrics sorgida durant el segle XX també va motivar un ventall de corrents teòrics gens menyspreable, adreçat a analitzar i avaluar les creacions dels artistes que van viure durant aquesta centúria. Tot seguit, s’hi resumeixen els moviments més significatius.

Estètica analítica. Aquest corrent gira al voltant de dos supòsits: d’una banda, la cristal·lització de la intenció de l’artista en la seva obra (determinada pels seus desigs, pensaments i creences) i, de l’altra, la concreció d’una experiència estètica en cadascuna de les seves creacions (postulada per Beardsley). Sense anar més lluny, l’estètica analítica esmerça el terme art quan s’ha de referir al que tenen en comú les diferents disciplines artístiques.

Estètica de la visualitat pura. La present tendència, que té Theodor Vischer —seguidor de l’Idealisme hegelià— com a un dels seus màxims exponent, es caracteritza pel seu interès envers les formes pures. Aquesta perspectiva és similar a la mantinguda per un altre teòric d’aquest corrent, Konrad Fieler, qui cita la creació de formes com a leitmotiv de la producció artística.

Formalisme de Gombrich. Les influències que es palesen en el formalisme de Gombrich són la iconologia, la cultura clàssica, la filosofia, la psicologia i, sobretot, la percepció. Per a ell, aquest darrer concepte no condueix pas a la representació; tal i com afirma al respecte Campàs (1999: 51), l’espectador/a interpreta els signes sobre la tela, els quals sense la seva cooperació no serien més que taques damunt de la superfície. Seguint aquest teòric, això només pot significar una cosa: la creació i la percepció en l’obra d’art no és natural, sinó una convenció apresa. A més, també es podria destacar una darrera coincidència entre Gombrich i qui signa el text: la manca d’atenció envers la personalitat de l’artista.

Formalisme wölfflinià. El tret més signficatiu d’aquesta tendència es basa en la confrontació estilística (no hem d’oblidar que Wölfflin [1864-1945] fonamenta els seus estudis en una dicotomia entre classicisme i barroc) i, per un altre costat, en la importància que aquest autor (així com Bernard Berenson) atribueix a l’evolucionisme que ha sofert els diferents estils artístics al llarg de la història.

Iconologia. Aquest corrent, nascut a Europa el primer terç del segle XX a partir dels treballs d’Aby Warburg, defineix els significats intrínsecs als temes estudiats per la iconografia (fonts, origen, influències, canvis, definició...). Tots ells resten subjectes a l’entorn de l’artista i les tradicions per ell viscudes que, inconscientment, quedaran plasmades en la seva obra.

Sociologia de l’art. Un dels màxims exponents d’aquest corrent, Leon Trotski, qui estableix una analogia entre l’estil i la classe social (Campàs, 1999). En virtut d’aquesta postura, hom relaciona l’estil de cada imatge amb les diverses aspiracions socials.

Teoria semiòtica. Des del punt de vista del fet artístic, la semiòtica o teoria general dels signes planteja l’estudi de les obres d’art enteses com a tals. Concebuda com a vessant abstracta de l’estructuralisme, la seva difusió cal atribuir-la a Ferdinand de Saussure, bé que la seva autoria recau en la figura de teòric al nord-americà Charles Peirce. Saussure serà l’introductor del concepte de significat (entès com una idea) i el significant (element físic perceptible, una imatge visual o sonora). Com afirma Sadurní (2001), el significat roman vinculat amb conceptes bàsics com les representacions mentals, coneixement, idees, conceptes, categories i imatges, plenament extrapolables a l’àmbit artístic. Aquest significat es concreta a través de símbols. La naturalesa entre ambdós conceptes és, però, de tipus arbitrari, convencional: com apunta Corominas (2000) aquest vincle no és pas de tipus necessari.

A la imatge, Els passeigs d’Euclides (1955), obra de René Magritte.

Saturday, August 25, 2007

Curiosidades: los orígenes de la cultura audiovisual

En una sociedad educada al calor de un televisor y versada en el uso de las nuevas tecnologías (como internet, la telefonía móvil, las cámaras fotográficas digitales o reproductores de música en formato MP3), resulta difícil plantearse que la cultura audiovisual convive con el ser humano desde tiempos relativamente recientes.

Quizás, el punto de partida lo marca la invención de la fotografía, de la mano del francés Joseph-Nicéphore Nièpce (1765-1833). En 1826, este fue el primero en reproducir una imagen real sobre una superficie gracias a la luz solar. Para ello, empleó una plancha de peltre recubierta de betún y mucha paciencia, ya que necesitó ocho horas de exposición. El resultado fue la primera instantánea de la historia, que lleva por título Punto de vista desde la ventana de Gras y que ilustra este post. La primera foto en color permanente sería tomada en 1861 por el físico escocés James Clerk Maxwell (1831-1879).

Sin embargo, aún habría que esperar algunos años para que el mundo pudiera contemplar las primeras imágenes en movimiento, concretamente hasta marzo de 1895, momento en el que los hermanos Auguste y Louis Lumière filman La salida de los obreros de la fábrica Lumière (La Sortie des usines Lumière). Para más información acerca de otras películas pioneras en la historia del cine, se recomienda visitar este otro artículo del blog.

Por aquel entonces, la imagen estaba totalmente desligada del sonido, y así sería hasta la primera película sonora, El cantor de jazz (1927) (disponible en el link anterior). Pese a todo, los esfuerzos por grabar y transmitir el sonido ya habían comenzado. En 1876, Alexander Graham Bell (1847-1922) inventó el teléfono, y pronunció la primera frase a través de este medio: «Watson, I need you». Un año después, el 21 de noviembre de 1877, Thomas Alva Edison (1847-1931) hizo público que acababa de crear el fonógrafo, artefacto que permitía registrar y reproducir sonidos. La primera pieza musical de la historia que se grabó a través de este sistema —empleando un cilindro de cera— fue la canción infantil Mary has a Little Lamb.

Años después, en 1896, el físico italiano Guglielmo Marconi (1874-1937) efectuaría la primera transmisión radiofónica y, en 1920, se radiaría la primera emisión comercial. Su artífice fue la estación KDKA de Pittsburg (EE.UU.), que llevó las elecciones presidenciales a cerca de un millar de oyentes.

Esa misma década, en enero de 1926, John Logie Baird (1888-1946)realizó la primera demostración pública sobre la transmisión televisiva en su laboratorio, sito en el Soho, Londres. Pinchando sobre este enlace, se puede ver la primera imagen televisiva de la historia, correspondiente al famoso ventrilocuo Stooky Bill. La grabación las transmisiones televisadas sería posible gracias a la comercialización del magnetoscopio o video, ideado en 1956.

Con el nacimiento de la informática, un tal A. S. Douglas inventaría en 1952 el primer videojuego de todos los tiempos, consistente en una adaptación del archiconocido tres en raya.

No obstante, transcurrirían casi 40 años hasta la creación de la primera página web. Su aparición, auspiciada en 1990 por el Centre Européenne pour la Recherche Nucléaire (CERN), con sede en Ginebra (Suiza), fue obra de Tim Berners-Lee (1955- ). El primer site consistía en un texto y diversos enlaces carentes de imágenes. Días después, nacería el primer navegador y el primer servidor.

Saturday, August 18, 2007

Descobrir la Catalunya romana

El 218 aC., les tropes romanes van fer-se en el control del que avui és Catalunya, on s’hi van instal·lar per a dur a terme la conquesta de la Península. Els pobles ibers, que llavors poblaven el territori envaït, no van trigar a assimilar la llengua i el sistema organitzatiu dels nouvinguts. Aquests, per la seva banda, han llegat abundoses mostres arquitectòniques corresponents a la seva estada a la zona, que encara avui poden ser admirades.

A continuació, es detallen les principals restes romanes existents a casa nostra i que romanen obertes al públic.

Sens dubte, les més valuoses les trobem a l’antiga Tarraco (Tarragona), capital de la província del Tarraconensis. Es seu notable conjunt arqueològic va ser elevat a la categoria de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2000, després que l’organisme reconegués que el model urbanístic en qüestió havia servit de model per a altres ciutats romanes d’arreu de l’imperi. Una de les seves restes més notòries —i potser la més emblemàtica— és el seu amfiteatre (a la imatge), construït entre finals del segle I dC. i inicis del II. Al centre de l’arena, a més, són visibles els vestigis d’una basílica pre-romànica. El recinte resulta molt més espectacular que no pas el teatre romà tarragoní (l’únic que es conserva a Catalunya, tot i que molt deteriorat) i la capçalera de l’antic circ, que acollia curses de quadrigues. Aquest darrer es trobava al costat del fòrum (centre comercial i administratiu) i de l’antiga Torre de Pilats o Pretori. Al seu torn, també continuen dempeus 1.300 m de l’antiga muralla, erigida durant l’època republicana, i una necròpolis paleocristiana. La Torre dels Escipions (un superb monument funerari del segle I dC.), s’eleva a sis km de Tarragona. Dues construccions igualment properes (l’Arc de Barà, a 20 km i del segle II dC.) i el pont de les Ferreres, a 4 km (un aqüeducte de segle I dC.), completen l’inventari, juntament amb la vil·la i el mausoleu de Centcelles (segle IV dC.), al municipi tarragoní de Constantí. A més, al terme d'Altafulla, es troba la vil·la romana dels Munts (segles I-III dC.), abandonada definitivament el segle IV; Tivissa compta amb el poblament d'Aumedina, on es conserven restes de forns adreçats a la producció alfarera, mentre que Sant Jaume de Domenys (Baix Penedès) posseeix l'aqüeducte tardoromà d'Arquets (segles IV-V).

Finalment, les terres tarragonines amaguen altres dues joies de l'època: un columbari (edifici funerari) del segle II de la nostra era, emplaçat a Vila-rodona, i, al Perelló (Baix Ebre), quatre pous d'origen romà situats a l'entrada del poble i coneguts amb els noms de la Cuitora, la Panavera, l'Abeurador i el Pou del Barranc de les Oliveres o Ponou. Al seu torn, aquesta localitat —que podria haver estat l'enclavament romà de Cartago Vetus (ubicat entre Tortosa i L'Hospitalet de l'Infant) o be l'estació de Tria Capita— acull un tram de 4 km de l'antiga Via Augusta (segle II dC.), que s'inicia tot just passada l'ermita de Sant Cristòfol. Per a més informació al respecte, es recomana accedir a aquest enllaç.

L’altre gran jaciment romà a Catalunya, emperò, es localitza a Empúries, dita Emporion (Alt Empordà). Allà es preserven restes de cases (domus) de l’època imperial, el fòrum (segles I aC.-III dC.), la basílica i la cúria (segles I aC.-I dC.), diversos temples, botigues o tabernae (segles I aC.), l’amfiteatre (segle I dC.), la muralla (segle I aC.) i la palestra, que acollia activitats esportives. Igualment, a la Ciutadella de la propera Roses (també Alt Empordà), han aparegut restes d’un barri romà del segle II dC., depenent administrativament d’Emporion.

De forma molt més modesta, el conjunt arqueològic d’Olèrdola (Alt Penedès) també conserva restes romanes, com ara un llarg tram emmurallat i una cisterna dels segles II-I aC., o una talaia rectangular (segle I aC.) amb funcions defensives. En una circumstància similar es troba el Clos de Torre Llauder, a Mataró (Maresme), descobert el 1961 i declarat monument historicoartístic tres anys més tard. El complex evidencia restes d’una domus romana, de la que destaquen l’atrium i el persitil. També en aquesta comarca, concretament a Teià, es localitza el Parc Arqueològic Cella Vinària. A més d'albergar un celler de l'època, brinda als visitants informacions sobre el sistema de producció i comercialització del vi durant l'etapa imperial. El jaciment s'integra al Centre d'Acollida Turística (CAT), centrat en la romanització de les terres catalanes i en la seva tradició vinícola.

En l’àmbit de l’arquitectura religiosa, l’edifici més emblemàtic és el temple romà de Vic (segle II dC., per bé que reconstruït el segle XX), l’antiga Ausa. De planta hexàstila i d’estil jònic, consta de pronaos, cella i naos, erigides sebre un podim que dóna accés l’edifici.

A la ciutat de Barcelona, es conserven unes columnes jòniques de fust estriat del segle I dC. que van pertànyer al temple d’August. Aquestes es troben al carrer del Paradís, a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Molt a prop d’allà, al carrer del Bisbe, s’eleva un tram de la muralla (segle IV dC.) i l'arcada d'un aqüeducte, quasi imperceptible. Al seu torn, al subsòl de la plaça del Rei, el Museu d’Història de la Ciutat alberga les restes de l’antiga Barcino: domus, factories de peix, cellers i tintoreries. El Museu d’Arqueologia també posseeix altres peces d’interès, com ara mosaics i escultures.

A la veïna Badalona (Beatulo en temps dels romans), el seu museu mostra els principals carrers de la ciutat imperial, una casa, la cèlebre Venus de Badalona (una magnífica escultura de marbre) i, sobretot, les termes. Altres localitats catalanes que conserven establiments termals són el municipi vallesà de Caldes de Montbui (el seu data de finals del segle II aC.) i Sant Boi de Llobregat (segle II dC.). Amb la descoberta dels banys, a més, va sortir a la llum un centre de producció d’àmfores corresponent als anys 30-20 aC. També a la província de Barcelona, i concretament a Els Prats de Rei (l'antiga Sigarra romana, a l'Anoia) el Museu Arqueològic Josep Castellà i Real conserva algunes peces del passat imperial que han recuperades a la zona. Precisament, d'aquest darrer municipi sortia una via romana que el comunicava amb l'actual Rajadell (Bages), on encara es conserven les restes de la vil·la de Sant Amanç de Viladés. Aquest jaciment es divideix en dos sector: un de residencial (situat a la zona nord, on s'alçaven habitatges nobles i unes termes) i la pars rustica (al sud) on es localitzaven les construccions adreçades a un ús industrial. A l'extrem occidental, a més, funcionaven uns banys. Alguns dels vestigis trobats van ser traslladats al Museu Comarcal de Manresa.

Un altre museu —el d'Arqueologia de Girona— exhibeix algunes restes valuoses del període romà, especialment mosaics i vestigis escultòrics i arquitectònics. A més, a la comarca de La Selva, i més concret al terme de Lloret de Mar, es pot visitar una necròpolis de l'època.

Finalment, pel que fa a la província de Lleida, hi destaca el Parc Arqueològic d'Iesso, una antiga ciutat romana construïda el 116 aC. on avui s'alça Guissona, i que conserva restes d'una torre defensiva, un tram de muralla i d'altres edificis.

Tuesday, August 07, 2007

La otra cara de los 80

El último anuncio de una popular marca de refresco, la generalización del concepto generación mileurista, la creciente tendencia a recuperar teleseries que triunfaron hace dos décadas… Los 80 vuelven a estar de moda, rescatados del baúl del olvido con una pátina de nostalgia tal vez inmerecida. Si bien es cierto que esos años asistieron a un período de fructífera efervescencia cultural (que se producía, el caso del Estado español, tras 40 años de dictadura) parece que la memoria colectiva se resiste a ir más allá de la Movida madrileña, el Mundial de fútbol de 1982 o la nominación de Barcelona como sede olímpica (1986).

De hecho, al mismo tiempo que el país despertaba de su letargo franquista, luchaba por sobreponerse a un escenario político convulso y a los últimos coletazos de la asfixiante rivalidad entre el capitalismo y un comunismo casi moribundo.

Sin ir más lejos a llegada al poder de nuevos mandatarios en los albores del nuevo decenio tendría efectos insospechados en el ámbito de las relaciones internacionales y la economía. A la irrupción del ayatolá Jomeini en Irán (1979) —país que iniciaría una larga guerra con Irak entre 1980 y 1988— se suma, ese mismo año, la de Margaret Tatcher en el Reino Unido. La gestión de la paradójicamente llamada Dama de Hierro se saldaría con el cierre de numerosas industrias metalúrgicas y, en consecuencia, con miles de trabajadores del metal sin empleo. Casi el mismo tiempo, en 1980, el republicano Ronald Reagan, se alzaba con la presidencia de EE.UU. tras derrotar en las urnas al demócrata Jimmy Carter. En un momento en que la guerra fría tocaba a su fin, el nuevo mandatario estadounidense agudizó la pugna armamentística entre su país y la URSS, acuñando el término de Imperio del Mal para referirse a los territorios comunistas y enfrascándose en la construcción de un escudo estelar para repeler posibles ataques nucleares: así nació la jocosamente llamada Guerra de las Galaxias (1983). En 1985, su homólogo soviético, Mijaíl Gorbachov, inició una política aperturista que pretendía limar asperezas entre el bloque capitalista y socialista: la Perestroika.

Sin embargo, a pesar de que la guerra fría jamás llegó a desencadenarse, el mundo asistió impotente, una vez más, al lado más aciago de la energía nuclear. En la Ucrania de 1986, la central de Chernobil (Ucrania) —en la imagen— albergó el accidente más grave de la historia, que afectó a más de 600.000 personas. Aunque el número de víctimas fue sensiblemente inferior, otra tragedia similar sacudió la India dos años atrás: el desastre de Bophal (India). En este caso, una fuga de gas en una fábrica de pesticidas se cobró entre 6.000 y 8.000 vidas humanas.

Tampoco la carrera espacial, estandarte del avance tecnológico y del progreso, se salvó del horror: en 1986, el trasbordador Challenger estalló segundos después de su despegue, segando la vida de sus siete tripulantes. Millones de personas de todo el mundo presenciaron en vivo el fatal desenlace a través de la televisión. Tantas como las que en diciembre de 1980 se estremecieron con el asesinato del ex beatle John Lennon y, en 1981, con el del presidente egipcio Anwar El Sadat. O las que en 1985 contemplaron en directo la agonía de la adolescente colombiana Omaira, tras quedar atrapada en una avalancha de lodo ocasionada por una erupción del Nevado del Ruiz.

Episodios como la guerra de las Malvinas (1982) entre Argentina y el Reino Unido o el asalto a la embajada española en enero de 1980 (que arrojó un saldo de 36 fallecidos) pusieron, junto al conflicto que flagelaba Oriente Próximo, otra triste nota en el ámbito de las relaciones internacionales.

En España, la situación era igualmente delicada: a una transición política en la que los responsables del franquismo quedaron impunes —y que a punto estuvo de irse al traste con el fallido golpe de Estado del 23-F— hay que añadir la guerra sucia contra ETA, impulsada desde el Gobierno. Precisamente, en 1980, la banda terrorista rubricó su más siniestro récord de víctimas mortales: 100 personas asesinadas. A su vez, otros grupos armados, como el GRAPO o Terra Lliure, continuaba en activo.

Y entretanto, el paro alcanzaba cotas jamás vista en España, hasta situarse en el 22% (aunque el porcentaje era aún mayor en Andalucía y Extremadura). La multiplicación de las prestaciones sociales bajo las sucesivas legislaturas del PSOE contribuyó a paliar tímidamente una situación acuciante, agravada todavía más, si cabe, tras el crash bursátil de 1987. Un año después, concretamente el 14 de diciembre, un 90% de los trabajadores secundó la primera huelga general de la democracia, que paralizaría en país.

En el ámbito sanitario, el consumo de aceite de colza adulterada ocasionó en 1981 la muerte de 700 personas y afectó la salud de otras 20.000. Y fue en ese mismo año, el del frustrado atentado contra el papa Juan Pablo II en la plaza de San Pedro del Vaticano, cuando se desató una alarma sanitaria que aún persiste: la aparición de los primeros casos de sida. Ahora bien, habría que esperar hasta la muerte del actor Rock Hudson (1985) para que la opinión pública empezase a tomar conciencia del calado de esta pandemia.

Tras lo dicho, resulta innegable que el período que presenció la aparición del microondas y las calculadoras electrónicas (1980) —sin olvidar el CD y la telefonía móvil (1982) o la generalización de los PC en el ámbito doméstico— también trajo consigo unos años difíciles, cuajados de incertidumbres y de tensiones políticas materializadas en la política de bloques. La extinción de la década, no obstante, coincidiría desmoronamiento de una de las ideologías hegemónicas, el comunismo, a través de dos acontecimientos acaecidos en 1989: la ejecución del dictador rumano Nicolae Ceaucescu y la caída del muro de Berlín, paso previo para la reunificación alemana y el fin del Telón de Acero. En este ámbito, también cabría reseñar un nuevo y trágico síntoma de cambio: la masacre de la plaza deTiananmen (Pekín), en la primavera de ese mismo año, que se saldó con la muerte de entre 200 y 3.000 estudiantes que protestaban contra la política desplegada por el Partido Comunista Chino.

Wednesday, August 01, 2007

Barcelona i l'esport: primers testimonis històrics

Aquests dies, Barcelona commemora el 15è aniversari de la celebració dels seus JJOO, artífexs del seu redreçament com a ciutat. L’excel·lent nivell organitzatiu evidenciat per la capital catalana, amb més de 100.000 persones voluntàries, va esdevenir un referent per a totes aquelles seus que l’han succeïda en el palmarès de l’olimpisme modern.

De tota manera, el vincle entre la ciutat comtal i l’esport es remunta quasi dos mil·lennis enrera. En concret, arrela en la petita colònia romana anomenada Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, fundada ca. 15-10 aC., en temps de l’emperador August. Va ser en aquell escenari on sorgiria la figura del primer atleta procedent de la província d’Hispània (que ocupava tota la Península Ibèrica): Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus. Nascut el 96 ò 97 dC., aquest il·lustre ciutadà va entrar a formar part del Senat abans del 114 i va participar en algunes expedicions militars, una d’elles a la Dàcia. Més endavant, va continuaria amb la seva carrera política al nord d’Àfrica.

Se sap que Lucius Minicius va participar als JJOO de l’any 129 i que va aconseguir la victòria a la cursa de quadrigues. És per això que el Centre d’Estudis Olímpics va estar a punt de dur el nom del cèlebre esportista barceloní.

Ara bé, aquest no és l’únic exemple històric que mostra el lligam entre Barcelona i aquesta modalitat esportiva. Així ho testifica el superb Mosaic del Circ (segle IV dC.), localitzat el 1860 a l’antic Palau Reial Menor, i que hauria servit per a decorar el paviment d’una luxosa vil·la romana (a la imatge). L’escena representa una carrera que va tenir lloc en el circ Màxim de Roma. Hi ha dos detalls que permeten fer aquesta asseveració: d’una banda, l’existència de documentació escrita sobre el resultat de la cursa en qüestió, que coincideix plenament amb el motiu que recrea el mosaic i amb les seves inscripcions; de l’altra, el fet que la imatge del mecanisme esmerçat per a comptar les voltes sigui idèntic al que es feia servir al recinte romà.

L’escena es divideix en dues parts. A la zona superior, es troben algunes trets arquitectònics del circ (com ara un mur longitudinal i l’espina); al sector inferior, es pot contemplar la cursa pròpiament dita. Dintre d’aquesta prova participaven quatre equips, cadascun dels quals s’identificava amb un color i gaudia amb un grup de seguidors fidels. El mosaic mostra com el conjunt que s’alça amb la victòria final és el verd, amb el cavall Eridanus. Una altra de les quadrigues que hi va participar, la blava, va patir un accident durant la competició. A més, els equins que figuren a la composició —i que eren conduïts per esclaus— porten la marca dels seus propietaris a les anques.

El Mosaic del Circ es conserva a l’edifici que el Museu d’Arqueologia de Catalunya té a Barcelona. L’obra és molt semblant a una peça homònima i contemporània (finals del segle III-inicis del IV dC.) trobada a Girona, i que es pot visitar al centre que aquesta mateixa institució posseeix a la capital del Ter.