Sunday, September 30, 2007

Llegada del otoño

El pasado 23 de septiembre hizo su entrada en el otoño en el hemisferio norte.

La ilustración que acompaña este post se titula precisamente Otoño, un óleo sobre tela (76 x 64 cm) realizado en 1573 por el pintor milanés Giuseppe Arcimboldo (1527-1593) y conservado en el Museo del Louvre (París, Francia).

Asimismo, la capital gala albergará hasta el próximo 13 de enero y en el Museo de Luxemburgo la primera exposición monográfica dedicada íntegramente a este artista italiano. Las personas interesadas en visitar esta muestra pictórica pueden reservar ya sus entradas por internet, al precio de 13,5 euros.

Tuesday, September 11, 2007

11 de setembre del 1714: la ciutat derrotada

Tal dia com avui, fa 293 anys, les tropes de Felip V van acabar amb els últims reductes de resistència a la ciutat de Barcelona. Concloïa així l’últim capítol de la guerra de Successió, iniciada el 1702 per tal de dirimir qui ostentaria el tro d’Espanya: l’arxiduc Carles d’Àustria (l’opció defensada pels catalans) o Felip V, representant d’un model d’Estat centralista que perjudicava els interessos comercials del Principat.

Per bé que un any abans, al Tractat d’Utrecht, l’aspirant francès s’havia compromès en un text ambigu a respectar els privilegis catalans, la seva victòria a la conflagració va culminar amb la prohibició de les institucions catalanes —les Corts, la Generalitat, els consells municipals i la Coronela—, la clausura de les universitats (excepte la de Cervera), la confiscació de béns l’exèrcit i a la noblesa, l’enderroc dels sistemes defensius de la ciutat, la negativa a què els eclesiàstics poguessin continuar exercint els seus càrrecs i la prohibició de la llengua catalana. Totes aquestes mesures van quedar recollides al decret de Nova Planta. Ara bé, el càstig envers els vençuts podria haver estat encara pitjor, si Cardona no hagués acceptat la rendició el 18 de setembre del 1714. En efecte, si el castell d’aquesta localitat del Bages no hagués recapitulat, les tropes de Felip V haguessin destruït la ciutat comtal.

Ara bé: com era la ciutat que va sucumbir sota el setge de les tropes borbòniques, després d’haver estat abandonada un any enrere pels seus aliats anglesos?

En iniciar-se el segle XVIII, existien nombrosos ordes religiosos a Barcelona. L’impacte d’aquesta circumstància en el paisatge urbà era més que considerable: en aquell moment, hi havia 16 convents. D’entre ells, cal destacar els convents de Santa Clara i de Sant Pere (tots dos a frec de l’antiga muralla de Llevant i flanquejats per un petit grup de molins de vent), el de Sant Francesc de Paula, el dels Caputxins, el de Sant Agustí (emplaçat al barri de la Ribera fins el 1714, moment en què es va traslladar al Raval), el de Santa Caterina Màrtir (saquejat el 1835 i desaparegut, com molts altres, el 1837) i els de la Mare de Déu de la Mercè, Nostra Senyora del Carme i Santa Mònica. Sens dubte, estem davant d’un desmesurat desplegament d’arquitectura sacra, si considerem que en el tombant de segle de Barcelona era de només 40.000 habitants.

Al seu torn, a l’actual barri del Born, s’alçava el barri de la Ribera, que seria parcialment destruït amb motiu de la construcció de la Ciutadella, esdevinguda poc després de la guerra. La majoria dels veïns i veïnes afectats per l’enderrocament (i que ocupaven algun dels 1.200 habitatges eliminats) van traslladar-se al Raval, a un carrer expressament habilitat per a ells. Segons alguns documents de l’època, aquesta part de la ciutat va ser una de les zones on l’enfrontament va a assolir una major duresa. De fet, la devastació patida per la Ribera va ser realment severa. L’única edificació remarcable que hi va romandre en peus (per bé que molt malmesa) va ser la torre de Sant Joan, una construcció de planta cilíndrica i de dos pisos que anteriorment havia format part del convent de Santa Clara des del 1249, any en què va veure la llum. Acabada la guerra, va ser ampliada en alçada (tot i que un llamp tornaria a escurçar el seu perfil el 1743) i reconvertida en presó militar. Aquesta va ser la funció que va tenir fins el 27 de novembre del 1841, moment en què va ser demolida parcialment. El seu desmantellament definitiu, però, no arribaria fins el Sexenni Revolucionari (1868-1874).

Pel que fa als morts derivats de la conflagració, aquests van ser enterrats al Fossar de les Moreres, l’antic cementeri de l’església de Santa Maria del Mar. En l’actualitat, un monument ret homenatge als defensors de la capital catalana.

Per a més informació sobre la caiguda de Barcelona, es recomana visitar aquest enllaç i , per descomptat, visitar els vestigis del barri de la Ribera localitzats el 2002 sota l’antic mercat del Born, durant uns treballs adreçats inicialment a la construcció de la futura Biblioteca Provincial (a la imatge; font: w3.bcn.es).

Sunday, September 09, 2007

Novelas ambientadas en Barcelona

Barcelona está de moda. Por lo menos, en el terreno literario. Así lo evidencian algunos de los bestsellers de mayor éxito de los últimos tiempos: La sombra del viento, La catedral del mar, La clave Gaudí y La ciudad sin tiempo (en la foto). Estas cuatro novelas comparten, además del privilegio de erigirse como los libros de ficción más vendidos, el hecho de estar ambientadas en la ciudad condal. Sin embargo, la querencia de muchos escritores a situar sus tramas narrativas en la capital catalana surge varios siglos atrás.

En efecto, desde que Miguel de Cervantes convirtiese Barcelona (junto con el municipio toledano de El Toboso) en la única localidad mencionada en El Quijote, esta urbe mediterránea ha sido escenario de numerosas creaciones literarias, algunas de ellas consagradas como un verdadero éxito de crítica y público.

Un buen ejemplo de ello lo encontramos en La gangrena, título con el que Mercedes Salisachs se alzó con el Premio Planeta en 1975. Tomando como punto de partida la vida cotidiana de la burguesía catalana, la autora efectúa un pormenorizado recorrido por la Barcelona de la Exposición Universal de 1929, la Segunda República, la Guerra Civil y la dictadura franquista. Todo ello desde las propias vivencias de Salisachs. Asimismo, uno de los nombres más celebrados de la literatura catalana contemporánea, Mercè Rodoreda, comparte con esta autora la temática guerracivilista y las descripciones de la zona alta de la ciudad. Novelas como Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962) o Mirall trencat (1974) constituyen una sobrecogedora radiografía de una Barcelona flagelada por el azote de la contienda, las pugnas ideológicas entre anarquistas, comunistas y socialistas y las estrecheces económicas derivadas de este contexto histórico. Lo mismo ocurre con Incerta glòria (1956), de Joan Sales, un impactante y estremecedor relato sobre la conflagración y la posguerra en Barcelona.

Ahora bien, la Guerra Civil no es el único episodio oneroso de la historia de la ciudad que ha logrado hacerse un hueco en el ámbito de la literatura. Y es que mucho antes del drama de las pateras y los cayucos, el fenómeno inmigratorio ya era una constante en la Barcelona. Así lo reflejó el periodista Carles Sentís en Viatge en Transmiserià (1994), una crónica que recuerda a los primeros colectivos que llegaron a la ciudad condal en busca de una vida mejor durante la primera mitad del siglo XX.

También con voluntad historicista, Eduardo Mendoza ha dedicado varias de sus obras a glosar la vida en la capital catalana. Así, dentro de su bibliografía se cuentan títulos como La ciudad de los prodigios (1986) —un paseo por la historia barcelonesa entre 1888 y 1929—, El misterio de la cripta embrujada (1978) o Mauricio o las elecciones primarias (2006), que le valió el Premio José Manuel Lara. A través de este relato, Mendoza se hace eco de las circunstancias sociales y políticas que rodearon la Barcelona preolímpica. Mucho menos trascendente se revela Sin noticias de Gurb (1991), una delirante y divertida novela igualmente ambientada en la capital catalana y protagonizada por un extraterrestre. También con vocación de entretener y de hacer reír al lector, la exitosa Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (2001), de Pablo Tusset, transcurre en el barrio de les Corts.

Lejos de los hitos históricos, otros autores han optado por retratar Barcelona con una pátina más intrascendente y costumbrista. Entre este grupo de escritores se cuenta Juan Marsé, quien público en 1966 Últimas tardes con Teresa. Partiendo de la relación amorosa entre una joven burguesa y un muchacho de los bajos fondos, la acción se desarrolla simultáneamente en los barrios residenciales y en los distritos más sórdidos de la Barcelona de los años 50. El mismo período es el que abarca el malogrado Terenci Moix en El beso de Peter Pan (1988), un texto autobiográfico que glosa su adolescencia, ligada a la Ciutat Vella y el antiguo barrio chino barcelonés.

Igualmente, habría que citar las obras de Manuel Vázquez Montalbán protagonizadas por el detective Pepe Carvalho.

Pero no podría concluirse este recorrido sin dedicar algunas líneas a aquellas novelas recientes que han servido para recuperar el atractivo literario de Barcelona. La más exitosa e incombustible desde el punto de vista comercial, La sombra del viento (2001), de Carlos Ruiz Zafón, propone un impactante relato cercano a la novela romántica del siglo XIX y que tiene como escenario la Barcelona de principios del XX. La catedral del mar (2006), de Ildefonso Falcones, recupera la exitosa fórmula de Los pilares de la Tierra para recrear el proceso de construcción de la iglesia de Santa Maria del Mar. Por su parte, La ciudad sin tiempo (2007), firmada con el pseudónimo Enrique Moriel, resume en primera persona la historia de la capital catalana desde la Edad Media, mientras que La clave Gaudí (2007), de Andreu Carranza y Esteban Martín, aplica algunos elementos de El Código da Vinci a las obras gaudinianas que se alzan en Barcelona.

Estas novelas y otras tantas pueden constituir un excelente pretexto para acercarse al pasado y el presente de la capital catalana desde el universo de la ficción literaria. Sin duda, vale la pena intentarlo.