Friday, November 30, 2007

Un passeig per Rupit-Pruit

La popularització del turisme rural a Catalunya ha portat sota el braç el redescobriment de localitats que, gràcies als seu valor paisatgístic, històric i cultural, comencen a ocupar un espai privilegiat a les guies de viatge. És el cas de Rupit-Pruit, un encantador municipi situat entre el Collsacabra i les Guilleries, a la comarca d’Osona (Barcelona), que ha estat declarat Conjunt Històrico-Artístic gràcies a l’excel·lent estat de conservació de les seves construccions i carrers empedrats. Actualment, compta amb uns 360 habitants.

Un dels seus edificis més emblemàtics és l’església de Sant Joan de Fàbregues, situada a l’entrada del poble. Es tracta d’un temple originari del segle X que va ser refet en estil romànic el segle XI. La seva planta és d’una sola nau, i té tres absis i un llanternó d’època posterior. Fins a l’any 1945, va donar nom al terme municipal. A partir de llavors, s'adoptaria el de Rupit, derivat de rupet, que significa pedra i que al·ludeix a l'enorme roc que presideix el poble i que va acollir un castell del que es té notícia el 1040, per bé que és possible que els seus orígens es remuntin a la invasió serraïna.

Al camí que separa l’església de Rupit es pot admirar el Salt de Sellent. Es tracta d’una plataforma rocallosa de 100 metres d’alçada, per on es precipiten les aigües de la riera de Rupit. Aquesta atracció geològica ha inspirat una dita molt estesa a la contrada: «A Rupit no s'hi entra ni per terra ni per mar, sinó per pedra». Molt a prop d’allà, el visitant podrà accedir a l’ermita de Santa Magdalena, erigida el segle XVII a un dels meandres de l’esmentat rierol, i contemplar la la Roca de l’Agullola o Mugró de Catalunya, donat el seu peculiar perfil.

Nogensmenys, el principal al·licient d’aquesta població rau en les cases antigues, un magnífic exemple de tipisme i d’arquitectura popular dels segles XVI al XVIII. Algunes d’elles, reformades recentment i condicionades com a segona residència, conserven sobre la porta les dates i els noms dels fundadors.

Després d’acostar-se al bell pont penjant (construït el segle passat), al pont medieval, a l’encisador carrer de Fossar, a la Casa de la Ferreria (paradigma de l’arquitectura popular) i a la notaria Soler (documentada des del segle XIV), val la pena visitar l’església parroquial, un edifici barroc amb elements neoclàssics a la façana i una torre-campanar (1786-1869). El seu creuer resta coronat per una imponent cúpula amb llanterna. Al seu torn, l’interior del temple acull el retaule de Sant Esteve (1633), d’estil barroc.

Per a aquells/es que vulguin conèixer més dades sobre Rupit-Pruit, La 2 oferirà el proper diumenge 2 de desembre, a les 11:15 del matí i només per a Catalunya, un breu reportatge sobre aquest municipi.

Wednesday, November 07, 2007

«L’escultura en els temples indis. L’art de la devoció»: últims dies

El proper diumenge 18 de novembre finalitza el termini per a visitar l’exposició que l’Obra Social de la Caixa dedica a l’estatuària hindú. La mostra, adreçada a un públic no especialitzat, es composa d’una nodrida col·lecció escultòrica que abasta des de l’època màuria (segle IV aC.-segle II aC.) i gupta (250 dC.-450 dC.) fins al segle XVIII. Malgrat tot, la majoria de les figures que l’integren van veure la llum entre els segles VI dC. i XVI, coincidint amb una etapa especialment prolífica quant a l’edificació de grans temples i que es coneix com a període medieval.

Les peces exhibides tenen com a denominador comú el seu caràcter votiu, i un origen artístic que arrela en l’elaboració d’estatuetes exemptes que representaven els esperits de la natura. Amb el temps, però, les obres van anar evolucionant per a satisfer les necessitats de les tres religions majoritàries a l’Índia: l’hinduisme, el jainisme i el buddhisme. A més, les múltiples aparences que segons les creences autòctones adoptava cada divinitat —sense obviar pas el seu estat anímic— es van traduir en un riquíssim ventall iconogràfic. A això se suma l’obsessió de l’artista per la perfecció i per aconseguir el gaudi estètic (rasa).

Un altre aspecte que cal tenir present respecte a la producció d’estatuària religiosa és la gran diversitat de materials esmerçats, que van des de la pedra fins l’argila, passant per la fusta i el metall.

L’escultura en els temples indis. L’art de la devoció s’articula en diversos blocs temàtics, que busquen acostar progressivament el/la visitant/a amb al tema de la mostra. Es pretén, en primer lloc, familiaritzar el públic amb el panteó hindú i donar-li les claus específics per a contemplar l’obra escultòrica (darsana) des del punt de vista del fidel. A continuació —i sense allunyar-se del binomi creient-estàtua—, la mostra es detura en l’estructura típica dels temples hindús, abans d’ocupar-se de les relíquies i dels pelegrinatges. Finalment, es dediquen dues sales a les manifestacions artístiques buddhistes i jaines, centrant-se també en les processons, que permetien els fidels l’adoració dels seus déus i deesses fora del temple.

L’exposició es pot visitar a l’edifici CaixaFòrum (Av. del Marquès de Comillas, s/n) i és totalment gratuïta. En la seva organització han participat el Victoria & Albert Museum i el British Museum de Londres, per bé que també s'hi pot trobar part de les col·leccions del Museu d'Oxford, el Museum für Indische Kunst de Berlín, el Museu Guimet de París i el Rijksmuseum d'Amsterdam.

A la imatge, una de les es escultures de la mostra. Es tracta d'un mahakala originari d’Orissa (Índia oriental) i corresponent al període ganga oriental (segle XII). La peça està elaborada en basalt i té una alçada de 119 cm. Procedeix del Victoria & Albert Museum, a Londres.

Thursday, November 01, 2007

El passat de Boí

Avui, a les 11.15 hores del matí, el programa de viatges Els camins de la calma —emès per La 2 a Catalunya— proposa un atractiu recorregut a través de la pintoresca població pirinenca de Boí, situada a l'Alta Ribagorça.

Tot i que aquest nucli va viure el seu moment més àlgid durant l’Edat Mitjana, de la mà dels senyors d’Erill, una llegenda local vincula la zona a la dominació romana a Catalunya, en asseverar que Juli Cèsar va ser guarit a Caldes de Boí en temps de l’antiga província del Tarraconensis.

En qualsevol cas, els testimonis més atàvics del passat de Boí, les pedres, encara donen fe de la gran importància assolida per la vila en l’època medieval. Alguns d’aquests vestigis tenen cabuda al reportatge ja referit, com ara la Roca de Boí —corresponent a una fortificació que protegia el vell poble— i un tram de muralla: una arcada (coneguda com a Porta de Caldes) i part d’una torre. Dissortadament, no queda res de l’antic castell, un dels més famosos de la Vall de Boí.

El que sí es conserva, i en un estat excel·lent, és l’església de Sant Joan de Boí, un superb exemple de l’arquitectura romànica llombarda del segle XI que forma part del Patrimoni de la Humanitat des del 2000. Per només un euro, els visitants poden accedir al seu interior, ascendir al campanar i contemplar una fidel reproducció in situ dels frescos que decoraven el temple. Aquestes espectaculars pintures murals van ser documentades per primer cop el 1907, a mans l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans que encapçalava l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. En l’actualitat, les obres originals poden admirar-se al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.

Es tracta de pintures amb una funció didàctica i moralitzant, protagonitzades per animals fantàstics i reals. Al seu torn, mostren d’accions pures i impures, la lapidació de Sant Esteve i la imatge d’uns joglars com els que apareixen a una Bíblia del segle XI anomenada de Rodes.

D’altra banda, el documental també es fa ressò d’un curiós sistema d’organització vigent a la vila durant en altres èpoques: la Consòrcia de Preveres. Gràcies a aquest hàbit, els capellans eren escollits pels veïns entre els mateixos membres del poble. Aquesta consòrcia tenia la seva seu al santuari i balneari de Caldes de Boí des del segle XVIII.

Finalment, el reportatge s'acosta a l’idíl·lic Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i es deté a la gran paret de la presa de Cavallers, situada a 1.700 metres d’altura.

A l’esquerra, vista panoràmica de Boí. Font: www.pirineos.com.