Monday, July 28, 2008

Breu història dels parcs d'atraccions de Barcelona

Coincidint amb les vacances estivals, els grans parcs temàtics esdevenen un potent pol d’atracció per a les famílies amb fills i filles. Tot i que aquesta tendència és relativament nova —a l’Estat espanyol es consolida a mitjan anys 90, amb l’aparició de complexos lúdics com Universal Studios Port Aventura (Salou-Vila-seca, Tarragona), Warner Bross Park (Madrid) o Terra Mítica (Alacant)— aquests espais de diversió compten amb uns precedents quasi centenaris. En efecte, els parcs d’atraccions tradicionals, nascuts a l’albada del segle XX i a redós d’una classe mitjana cada cop més estesa, van ser producte d’un teixit social revifat per la revolució industrial i encisat pels vents de modernitat que bufaven des de l’altra banda dels Pirineus.

Un exemple il·lustratiu d’aquesta nova filosofia del lleure es troba a la ciutat de Barcelona, una urbs que, després de renovar-se amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, començava a acollir una població delerosa de gaudir de noves propostes d’oci.

El primer recinte d’aquestes característiques que es va inaugurar a Espanya (essent també un dels primers del món), és, casualment, l’únic que encara sobreviu a la capital catalana. Es tracta del Parc d’Atraccions del Tibidabo, construït entre 1899 i 1901 i fundat pel doctor Salvador Andreu, artífex de la urbanització de l’anomenada cota 500 de Collserola. Entre les seves atraccions més antigues, hi destaca el Museu d’Autòmats (un dels més cèlebres del món, amb figures centenàries que segueixen funcionant com el primer dia), l’emblemàtic Avió (inaugurat el 23 de setembre de 1928) i la seva famosa sala dels miralls (renovada el 2008 i rebatejada com a Miramiralls). El gener del 2000, i després de grans dificultats econòmiques i de gestió, l’Ajuntament va anunciar l’adquisició del parc per 1.091 milions de pessetes. El 2007, es va donar llum verda la tala de 200 alzines centenàries per a construir una nova muntanya russa, fet que ha esperonat el naixement de la Plataforma SOS Tibidabo, de signe ecologista.

L’altre gran epicentre de l’oci a la capital catalana va erigir-se una dècada més tard a la carretera de Sant Cugat, no gaire lluny del cim de Collserola: naixia així el Parc d’Atraccions del Casino de la Rabassada, promogut per la Societat Inmobiliària de Sports i Atraccions, amb seu a Barcelona. El germen del parc cal cercar-lo en l’edificació, el 1899, del Gran Hotel-Restaurant de la Rabassada (obra de M. Lechevalier Chevignard) i, el 15 de juliol de 1911, amb l’entrada en funcionament d’un majestuós casino sota el patrocini d’Andreu Audet i Puig, amb un pressupost de 2,5 milions de pessetes. El complex aviat es va fornir d’un espectacular parc d’atraccions d’inspiració forana. Entre els seus al·licients, es compten una espectacular muntanya russa de 2 km de recorregut (l’anomenada Scenic Railway), La Maison Hantée (o Casa Encantada) el Palais du Rire (Palau de la Risa) el Féu de Boules (o joc de bitlles) i el Cake Walk Building.

El 1912, emperò, el governador civil de Bacelona va prohibir el joc, circumstància que va precipitar la fallida de la societat que gestionava el casino. Tot i això, el parc d’atraccions i l’hotel restaurant van continuar amb la seva activitat, mentre que les sales de joc van poder recuperar-se anys després. Una nova il·legalització de les cases d’apostes, rubricada en aquest cas pel general Primo de Rivera el 1929, va suposar l'inici de la fi del complex de la Rabassada (el restaurant, per exemple, tancaria un any més tard). A la dècada del 1940, les estructures que encara restaven dempeus van albergar un quarter de carabiners.

Un altre dels recintes d‘atraccions pioners a la ciutat comtal va ser Saturno Park, inaugurat el 25 de maig de 1911 al parc de la Ciutadella i inspirat en els principals complexos d’esbarjo europeus. Nogensmenys, la seva posada en funcionament va motivar nombroses crítiques, ja que es tractava d’una activitat lucrativa que funcionava en un espai públic. Com a atracció estrella, hi va destacar una muntanya russa (a la imatge) i un tren de vapor. La vida de Saturno Park va ser breu, ja que va tancar les seves portes el 1920. Coincidint amb la seva clausura, va entrar en funcionament al costat del llac la Ciutadella un nou ferrocarril que funcionava per combustió interna i que efectuava un recorregut de 200 m. A finals dels anys 50, el mitjà de transport esmentat encara subsistia.

Amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, es va instal·lar als terrenys que avui acullen el club hípic de la Fuixarda (a Montjuïc) un nou parc d’atraccions, dotat d’un trenet en miniatura que seguia un itinerari superior als 2 km. El recinte es desmantellaria als anys 30.

Altres parcs lúdics van ser els Jardinets del passeig de Gràcia, el Turó Park (inaugurat el 1934 a la carretera de Sarrià, on avui es troben els jardins d'Eduard Marquina, i dissenyat per Nicolau Maria Rubió) i el Luna Park, a Montjuïch (1930-1936). Cap d’ells no va sobreviure a la Guerra Civil. A aquests se sumen les Atraccions Apolo (1935), predecessores de la sala de ball homònima (1946) i clausurades en la dècada de 1970. També durant la postguerra, concretament el 1941, Asunción Barrachina va posar en marxa a la plaça de Gal·la Placídia, al barri de Gràcia, les Atraccions Caspolino, amb vehicles importats de París. Aquestes han estat les últimes a desaparèixer a Barcelona, circumstància que es va produir el 2005.

L’últim parc d’atraccions a obrir les seves portes va ser el de Montjuïc (1966), gràcies a una iniciativa de l’empresari José Antonio Borges Villegas. El recinte, que s’alçava sobre els terrenys que havien acollit el Luna Park, va canviar de mans els anys 70, moment en què va ser venut a l’empresa Parque de Atracciones, S.A. (PASA). La companyia va realitzar una forta inversió que va convertir el parc en un dels més moderns. A la dècada del 1980, a més, va atraure actuacions musicals i concerts a càrrec d’artistes consagrats. L’entrada en funcionament, a principis dels 90, de la muntanya russa més ràpida d’Europa (el Boomerang, que assolia una velocitat de 80 km per hora) va ser una de les darreres fites del complex, que va veure com el 1996 expirava la seva concessió municipal. El permís, de 30 anys de durada, no va ser renovat. Aquest fet va ocasionar el tancament definitiu del parc 27 de setembre del 1998, dos anys abans de l’adquisició pública del parc del Tibidabo (tot i que l’empresa de jocs educatius Lego havia mostrat el seu interès per continuar explotant el parc). L’any 2000, el consistori barceloní va anunciar la creació d’uns jardins a la zona, que acabaria assolint una considerable degradació.

Com nines trencades pel temps, les modes i els interessos econòmics, la història dels parcs d’atraccions de Barcelona ens mena a un passat recent i quasi oblidat, per bé que capaç de despertar l’enyorança, la nostàlgia i els somnis infantils dels seus antics visitants.

Crèdit de la imatge: BOIX, Ernesto. Catàleg de targetes postals de Barcelona ATV. Barcelona: Ausa, 2002.

Sunday, July 27, 2008

Així és l’exposició «Ukiyo-e. Imatges d’un món efímer»

Fins el 14 de setembre, l’Obra Social de Caixa Catalunya exhibeix a la Pedrera la mostra gratuïta Ukiyo-e. Imatges d’un món efímer. Les obres de l’exposició, formada per 150 gravats japonesos dels segles XVII, XVIII i XIX, procedeixen del fons del Departament d’Estampes i Fotografies de la Biblioteca Nacional de França. A través d’aquestes imatges, el visitant té l’oportunitat de conèixer l’evolució d’aquesta disciplina artística, descobrint l’obra dels principals gravadors nipons i copsant-hi les temàtiques més recorrents, com ara la bellesa femenina, el teatre, el sumo, l’erotisme i el paisatge.

La gènesi d’aquestes imatges arrela en l’anomenat període Edo (1603-1867). L’etapa en qüestió s’inicia amb l’establiment del shogunat Tokugawa, una forma de govern que combinava el poder nominal de l’emperador amb la figura del shogun o mandatari fàctic. De tota manera, el tret més característic d’aquesta etapa és l’aïllament estricte del Japó respecte el món exterior, recollit a l’edicte de Sakoku del 1639 (terme que significa «país en cadena» o «tancament del país»). Aquest document prohibia que altres Estats visitessin l’arxipèlag nipó sots pena de mort. Així, durant aquesta etapa, els únics territoris que van mantenir contactes culturals i comercials amb el Japó van ser la Xina, Holanda i, en el terreny diplomàtic, Corea. L’absència quasi total d’intercanvis culturals acabaria incident en les formes de representació artística que, pràcticament mancades de referents forans, adoptarien una iconografia basada en temàtiques autòctones. Aquesta realitat, al seu torn, és extensiva a les tècniques esmerçades.

Dintre d'aquest marc sorgeix l’escola de gravat coneguda com a ukiyo-e. D’origen budista, aquest concepte servia inicial per a designar el caràcter efímer dels plaers materials, per bé que a partir del segle XVII adoptaria un significat invers, en al·ludir a la fugacitat del patiment i l’exaltació de les passions terrenals (com ara les festes, les aventures amoroses o la moda). Una anàlisi etimològica (uki significa patiment; yo, món, i e, imatges) aporta algunes pistes sobre els temes que aborden els ukiyo-e, i que estan estretament lligats al món del gaudi i el plaer: la vida quotidiana, la figura femenina (equiparada eventualment a una geisha o prostituta), els episodis històrics, les escenes d’amor, els lluitadors de sumo els paisatges i, sobretot, al gènere teatral conegut com a kabuki. En qualsevol cas, les temàtiques que inspiraven els gravats restaven lligades a l’univers d’una classe social molt concreta: els chonin, formada per comerciants, burgesos i artesans que, tot i tenir un poder econòmic elevat, no formaven part de la noblesa nipona.

En aquesta línia s'inscriuen les obres exhibides a l'exposició. Els gravats recollits aborden des des de la plasmació de la bellesa femenina (especialment la de les cortesanes que freqüentaven el barri de plaer del Yoshiwara), els lluitadors de sumo, l'estampa paròdica (sovint portadores de missatges ocults i impulsades pels cenacles privats d’estetes i literats), els surimonos o targes d’invitació, l’estampa eròtica (també coneguda com a imatge de primavera o imatge de coixí) i l'estampa de paisatge. En qualsevol cas, el gruix de la mostra pivota al voltant de la representació de les grans estrelles del teatre kabuki.

Aquest art consistia en és una dansa femenina deslligada del teatre o noh (de caire més aristocràtic). Malgrat tot, a partir del 1629, les ballarines van ser substituïdes per homes. Els actors que interpretaven papers femenins rebien el nom d’onnagata o oyama (女形), concepte que es deriva del terme onna (dona). Algunes famílies d'actors van especialitzar-se en aquests papers.

La diversitat cromàtica en la indumentària que llueixen els actors obeeix a una realitat social molt concreta: burlar la prohibició dels vestits luxosos impulsada des de la cort Tokugawa. Aquesta explosió de color (tot i que molt suaus, gens llampants) contrasta amb la pal·lidesa del rostre de les figures representades, fet que obeeix al maquillatge blanc que cobria el rostre de les estrelles del teatre kabuki.

Quant a la tècnica artística esmerçada, les obres de mostra s’inscriuen en la tècnica del gravat. Originari de la Xina, el procediment descrit es va implantar al Japó el segle VIII, tot i que en un primer moment i fins el segle XVI va ser utilitzat fonamentalment pels monjos budistes per a la reproducció d’imatges de divinitats. Tanmateix, seria Ishikawa Moronobu (1617-1694), considerat com el pare del gravat japonès i com a unificador de la tasca del gravador, l’editor i l’escultor en una sola obra artística, qui popularitzaria el gravat com a forma d’il·lustració de contes i novel·les. Tot i que aquestes imatges van ser en un primer moment monocroms, cap a començaments del segle XVIII va introduir-se la policromia o nishiki-e. Com diu Shimizu (1984: 49), va ser la desig (per part de la burgesia) d’obtenir obres en color, semblant a les pintures però amb un cost més baix, allò que va animar els gravadors a acolorir les làmines amb un pinzell, tenint el negre i el taronja com a tonalitats estrella. L’enorme acceptació de què van gaudir, emperò, va fer que cada color —groc, vermell i verd— s’imprimís per separat mitjançant diferents planxes de fusta. A partir de 1790, a més, es va adoptar el pols de mica per a enriquir el fons del gravat, que exhibia així un to neutre. L’enorme acceptació del kabuki contribuiria a popularitzar la difusió dels retrats dels seus actors més destacats gràcies a aquest sistema.

Alguns dels principals artistes que rubriquen les obres exposades són Tôshûsai Sharaku (1770-1825), Suzuki Haronobu (1724-1770) o Kitagawa Utamaro (1753-1806). També hi tenen una presència important, ja en l’àmbit del segle XIX, Katsushika Hokusai (1760-1849) —el celebrat autor de la sèrie Trenta-sis vistes del mont Fuji, dintre de la que es troba La gran onada de Kanagawa— i Ando Hiroshige (1797-1858), qui va inmortalitzar les Cinquanta-tres etapes del Tokaido.

Si es té en compte a l'Estat espanyol només existeixen dues col·leccions d'accés públic sobre art asiàtic —al Museu Oriental de Valladolid i al convent de Sant Tomàs, a Àvila— visitar aquesta mostra constitueix una ocasió única per a gaudir d'una modalitat artística quasi inèdita al sud d'Europa.

Friday, July 18, 2008

17 cuevas rupestres de la vertiente cantábrica ingresan en el Patrimonio Mundial

El pasado 8 de julio, la UNESCO reveló el nombre de los 27 lugares que este año se suman a lista del Patrimonio de la Humanidad. Las candidaturas seleccionadas, divulgadas en Québec (Canadá) durante la 32ª Conferencia del Comité del Patrimonio Mundial, se dividen en 19 bienes culturales y ocho sitios naturales, cinco más que en 2007.

Entre los enclaves inscritos se hallan 17 cuevas rupestres pertenecientes a la cornisa cantábrica y sitas en Euskadi, Cantabria y Asturias. Todas ellas han entrado a formar parte de la declaración de la Cueva de Altamira (en Santillana del Mar), obtenida 1985.

El reconocimiento de la UNESCO ha recaído en las grutas cántabras de Chufín, Hornos de la Peña, El Castillo, La Pasiega, Las Monedas, el Pendo, La Garma y Covalanas; en las cuevas vascas de Santimamiñe (Kortezubi), Ekain (Zestoa) y Altxerri (Aia), y en las asturianas de Tito Bustillo (foto), La Peña de Candamo, Llanín y el Pindal.

La iniciativa de proponer estos lugares como aspirantes a Patrimonio de la Humanidad ha sido impulsada conjuntamente por los gobiernos de Euskadi, Cantabria y Asturias. Según una información publicada por El País, los tres ejecutivos defendieron ante la UNESCO el número y la densidad de las cavernas decoradas situadas en el norte de España, su buen estado de conservación, su amplio repertorio iconográfico, la diversidad de técnicas y estilos que reúnen y la antigüedad de las pinturas parietales que atesoran, y que las convierten en uno de los ejemplos de arte prehistórico más importantes de Europa.

A la hora de de justificar el ingreso de las cuevas en la lista del Patrimonio Mundial, la UNESCO estimó que éstas se ceñían a los criterios I y III, de entre los 10 estipulados por el organismo: ser una obra maestra de la creatividad humana (en el primer supuesto) y constituir un testimonio excepcional de una civilización ya desaparecida (en el tercer caso).

Junto a las 17 grutas, también fueron declarados Patrimonio de la Humanidad otros 26 lugares. Entre los bienes culturales, se cuentan el templo de Preah Vihear (Camboya), Fujian Tulou (China), la meseta de Stari Grad (Croacia), el centro histórico de Camagüey (Cuba), las fortificacions de Bauvan (Francia), la arquitectura modernista estatal de Berlín (Alemania), los complejos monásticos armenios en Irán, los lugares sagrados de Baha’i en Haifa y Galilea occidental (Israel), Mantua y Sabbioneta (Italia), los bosques Mijikenda Kaya (Kenya), Melada y George Town (ciudades históricas del estrecho de Malaca, Malasia), San Miguel y el santuario de Jesús Nazareno de Atotonilco (México), el paisaje cultural de Le Morne (Mauricio), las superficies agrícolas de Kuk (Papua Nueva Guinea), el centro histórico de San Marino y el monte Titano (San Marino), el sitio arqueológico de Al-Hijr (Arabia Saudí), las iglesias de madera de los Cárpatos (Eslovaquia), el paisaje cultural de Albula/Bernina (Suiza e Italia) y los dominios de Roi Matas (Vanuatu).

Entre los bienes naturales, la UNESCO ha distinguido los Jogging Fossil Cliffs (Canadá), el Parque Nacional del Monte Sanqingshan (China), los ecosistemas de Nueva Caledonia (Francia), Surtsey (Islandia), Saryarka y los lagos del norte de Kazajstán, Biosfera de la Mariposa Monarca (México), el área tectónica de Sardonia (Suiza) y el archipiélago de Socotra (Yemen).

Como extensiones, se han añadido los centros históricos de Berat y Gjirokastra (Albania), los ferrocarriles de montaña de la India y las fronteras del imperio romano (Reino Unido), además de las cuevas rupestres ya citadas.

Por primera vez, los Estados de San Marino, Arabia Saudí, Vanuatu y Papua Nueva Guinea han conseguido inscribir uno de sus bienes en la lista de bienes protegidos promovida por la UNESCO.

Tras estas 27 incorporaciones, el Patrimonio Mundial cuenta con 878 lugares inscritos, de los cuales 679 son de carácter cultural y 174 de tipo natural, mientras que los 25 enclaves restantes son mixtos.

Para más información, se aconseja acceder a este enlace.

Saturday, July 05, 2008

Un programa de La 2 mostrará cómo comenzó el ser humano a contar

El próximo 6 de julio por la noche, el espacio de divulgación científica Redes, conducido por Eduard Punset, analizará las circunstancias sociales que empujaron al ser humano a utilizar enumeraciones y cáculos sencillos en su día a día. El programa, cuya emisión se iniciará a las 2.30 de la madrugada del domingo al lunes, contará con la participación de diversos expertos.

A continuación, se reproduce una información extraída de una nota de prensa remitida por TVE.

«El astrónomo Galileo Galilei (foto) dijo: "Las matemáticas son el alfabeto con el cual Dios ha escrito el universo", para reflejar que los números están detrás de todas las actividades propiamente humanas: la agricultura, la ganadería, el arte e incluso la filosofía. Desde el inicio, las matemáticas tuvieron una relación íntima con la vida en comunidad. Nacieron a partir de necesidades prácticas como la medida de campos, la administración de rebaños o la observación de los astros. El uso de números paratodos esas actividades se hizo sistemático ya en las primeras civilizaciones.

Joe Dauben, historiador de la ciencia del City University de Nueva York, es uno de los matemáticos que mejor ha sabido explicar por qué las matemáticas surgieron para resolver problemas muy concretos y cotidianos de la gente. A lo largo del programa, detallará los momentos clave de ese desarrollo.

A su vez, Xavier Roqué, físico e historiador de la cienca de la Universitat Autònoma deBarcelona, ampliará las ideas de Dauben y aportará ejemplos de la aplicación de las matemáticas en la agricultura.

Por otro lado, Eduard Resina, director del departamento de Teoría, Composición y Dirección del ESMUC, desvelará cómo la matemática está detrás de la gloria de la música y, finalmente, Jaume Serrallonga, arquitecto que trabaja en el construcción del templo de la Sagrada Família, ilustrará cómo Antoni Gaudí se decantó por las matemáticas y la geometría para explicar a las generaciones futuras cómo poder terminar la construcción de su obra.»

Wednesday, July 02, 2008

Segon aniversari - Segundo aniversario - Second birthday - Deuxième anniversaire - 第二生日

Avui, aquest bloc celebra el seu segon aniversari. Un cop més, voldria agrair les opinions i comentaris rebuts i recordar-vos la possibilitat de suggerir nous temes. Moltíssimes gràcies!

Hoy, este blog celebra su segundo aniversario. Una vez más, quisiera agradeceros las opiniones y comentarios recibidos y la posibilidad de sugerir nuevos temas. ¡Muchísimas gracias!

Today, this blog celebrates its second birthday. Once more, I would like to thank you for all the opinions and comments received during the last year. By the way, let me remind you about sending your own suggestions for new articles. Best wishes.

Aujourd’hui, ce blog fait son deuxième anniversaire. Une autre fois, je voudrais vous remercier pour toutes les opinions et commentaires que j’ai reçu pendant les derniers mois. Je vous rappelle que vous avez la chance d’envoyer votres suggestions pour des articles nouveaux. Merci beaucoup et à bientôt!

大家你好! 今天是 El vol de Sarasvati 的第二生日。 我很高兴你们看这篇日记。 谢谢你们!祝, 好。