Sunday, November 30, 2008

Arqueología en los yacimientos celtas: los principales hallazgos

Son muy pocas las civilizaciones cuya cultura ha logrado sobreponerse a la desaparición de los pueblos que la forjaron, perpetuándose hasta el momento actual. Uno de estos escasísimos ejemplos hay que buscarlos en los celtas (siglos X-I a.C.) y en el rico legado material que la arqueología ha conseguido recuperar 2.000 años después.

A continuación, se reproduce un breve resumen publicado por Christiane Eluère en el libro La Europa de los celtas (Barcelona: Ediciones B, 1999), en el que se detallan cronológicamente algunos de los hallazgos más significativos relacionados las sociedades célticas.

«En 1771 se desenterró en Podmokoly (Bohemia, [República Checa]) un caldero de bronce con 30 kilos de monedas y unos torques de oro en su interior, que llamó la atención de los eruditos. Mientras la Europa prerromántica del siglo XVIII se apasionaba con la leyenda de Ossian, bardo escocés del siglo III de nuestra era exhumado por el poeta James Macpherson, el interés por los celtas se despertó gracias a la numismática.

En el siglo XIX la arqueología incipiente, fuente principal de su conocimiento, desenterró un pasado celta común en varias regiones europeas, desde las islas Británicas hasta los Cárpatos. Los textos antiguos, numerosos y precisos, fueron relegados por las informaciones obtenidas en el terreno.

En 1842 aparecieron en Hallstatt (alta Austria) indicios de la existencia de una importante necrópolis de la Edad del Hierro. En el siglo XIV ya se habían descubierto allí unas minas de sal antiguas. Después, en 1853, unas excavaciones junto al lago Neuchâtel (Suiza) sacaron a la luz en La Tène gran cantidad de armas y adornos. Hallstatt y La Tène pasaron a ser yacimientos epónimos, es decir, dieron su nombre a la primera y la segunda Edad del Hierro.

A finales de siglo se excavaron muchos túmulos funerarios en el sur de Alemania, Suiza y el este de Francia. Todos tenían un aire familiar. Mientras tanto, el arqueólogo alemán Schliemann, que seguía el rastro de Homero en Grecia, descubrió el tesoro de Micenas y sus seis tumbas de fosa colocadas en círculo. En Preneste, al sureste de Roma, se excavó la lujosa tumba etrusca llamada de los Bernardini. El concepto de tumba principesca protohistórica, y con él la idea de una evolución paralela de las sociedades de la Edad de Hierro, ya fueran itálicas o centroeuropeas, se hicieron evidentes.

La excavación de sepulturas celtas continuó en el siglo XX, y sigue deparando descubrimientos sensacionales. El de la tumba de Vix, en Côte-d'Or (Francia), con su enorme crátera griega de bronce, fue todo un acontecimiento para la arqueología mundial de 1953. En 1978 el túmulo de Hochdorf, minuciosamente excavado y estudiado en el laboratorio, proporcionó valiosos datos sobre el nivel de vida de su ocupante.

Una nueva ola de excavaciones ha dado a conocer los hábitats: Heuneburg, yacimiento fortificado en la orilla oeste del Danubio; el oppidum de Manching (Baviera) o el monte Beuvray, en el centro de Francia. El interés se centra en los santuarios, como los de Entremont, Roquepertuse y Gournay-sur-Aronde (Francia), Fellbach-Schmiden (Alemania) y Snettisham (Gran Bretaña).

La investigación de laboratorio aporta sus métodos: la dendrocronología (datación por observación de los anillos de la madera), el estudio de las telas, los metales, las sustancias orgánicas y los macro y microrrestos»

En la imagen, carro celta recuperado en el yacimiento austríaco de Hallstatt.

Saturday, November 29, 2008

Algunes dades sobre la mostra «Barraques, la ciutat informal»

Fins el 22 de febrer del 2009, el Museu d'Història de Barcelona mantindrà oberta al públic l'exposició Barraques, la ciutat informal, una proposta que dóna a conèixer els efectes del creixement urbanístic descontrolat que va patir la ciutat comtal durant tot el segle XX. Entre els efectes derivats d'aquest fenomen urbà i demogràfic, l'exposició se centra fonamentalment en l'auge del barraquisme, present des del XIX i especialment intens durants els anys 50 i 60, coincidint amb l'augment del número d'immigrants que arribaven a la capital catalana procedents d'altres punts de la península.

Per a divulgar la manca de planificació urbanística a Barcelona, la mostra exhibeix abundoses fotografies d'època —algunes centenàries— dels barris més afectats per la construcció de barraques, diversos audiovisuals, documents censals oficials, mapes, diagrames estadístics i material hemerogràfic. Els materials apareixen disposats per ordre cronològic, començant per la situació del municipi durant la dècada de 1910 i desembocant en els últims focus d'habitatge precari encara persistents.

Així, l'exposició arrenca amb el barraquisme que va aflorar durant els anys 10, 20 i 30, en un moment en què la industrialització començava a atraure els primers allaus de nouvinguts. Aquests es van veure empesos a edificar i instal·lar-se en habitatges precaris, a causa de la falta de recursos puúblics, la congelació de rendes, l'escàs desenvolupament del sector de la construcció i l'escàs interès dels propietaris per llogar els seus pisos. Tot plegat motivaria un increment de rellogats i l'expansió dels barris de barraques, que es triplicarien entre el 1914 i el 1922, passant-ne de 1.200 a 3.600. Les úniques intervencions de les autoritats es van limitar a actuacions concretes, com ara la supressió de les barraques radicades al reciente de l'Exposició Internacional del 1929. Part de les persones afectades van ser reubicades a quatre grups de cases barates, creades per l'empresa Fomento de la Vivienda Popular a petició del consistori barceloní. Malgrat tot, quell any, el nombre d'aquest tipus de barraques ja s'acostava a les 6.000.

Les mesures proposades durant la Segona República, com ara la Casa Bloc de Sant Andreu (1934-1936) —projectada per José Luis Sert, Joan Bautista Subirana i Josep Torres Clavé—, el sanejament de Ciutat Vella i la municipalització de la propietat urbana el 1937. L'esclat de la Guerra Civil, emperò, va aturar aquesta darrera iniciativa.

Després de la conflagració, l'allau migratori que començava a patir la ciutat va reactivar les tradicionals fórmules d'infrahabitació. En efecte, mentre que els nuclis ja existents s'estenien, n'apareixien de nous, com el Carmel o la Perona. Aquest darrer deu el seu nom a Eva Duarte de Perón, qui va visitar Espanya el 1947, coincidint amb el naixement del barri. Es calcula que el 1949 uns 5.000 barcelonins vivien en coves, mentre que altres 60.000 ho feien en barraques, sense oblidar les 150.000 persones que van haver de recórrer al relloguer. La creació, aquell mateix any, del Servicio de Erradicación del Barraquismo no va servir per a posar fi a una situació que desbordava les autoritats franquistes.

El 1952, la celebració del Congrés Eucarístic va forçar el desplaçament de diversos barraquistes a zones precàreis i distants, com ara Can Clos o la Verneda. Només un lustre després, el 1957, una pintoresca iniciativa eclesiàstica batejada com a la Semana del Suburbio va estimar que Barcelona comptava amb 10.352 barraques. L'any següent, el Plan de Urgencia Social, aprovat per l'Estat, va posar les bases per a la construcció de grans polígons d'habitatges de titularitat pública, adreçats als barraquistes.

Als 60, la xifra es dispararia fins a apropar-se a les 20.000. Algunes d'elles esperonarien la creació de veritables barris amb una identitat pròpia i amb una elevada cohesió entre els seus habitants, com ara el del Verdún o el del Carmel. Aquests escenaris assistiria al naixement de les primeres associacions veïnals a començaments dels anys 70, sorgides per a reivindicar l'arribada de serveis i equipaments bàsics i per a protestar contra els reallotjaments impulsats per l'Ajuntament. Un dels més traumàtics va ser el de Can Tunis (desaparegut definitivament el 2003), els veïns del qual van ser trasllades al barri santboià de Cinco Rosas el 1968.

El 1974, el número de barraques s'havia reduït dràsticament, situant-se en 1.460. Per aquelles dates va tenir lloc el darrer gran reallotjament: el del nounat barri de la Mina, erigit pel Patronat de l'Habitatge al terme municipal de Sant Adrià de Besòs. Aquest nucli albergaria barraquistes procedents del Camp de la Bota i altres nuclis com el de Sant Pau.

Ja en la dècada dels anys 80, l'Ajuntament crearia la Comissió Gestora per a l'Eradicació del Barraquisme (1980), que tenia per objectiu acabar amb els darrers nuclis de barraques (se'n comptabilitzaren 1.108 el 1981) i posar en marxa projectes d'inserció social per als reallotjats. No obstant això, per problemes de planificació, coordinació i escassetat de recursos, aquesta iniciativa no va resultar gaire efectiva. En qualsevol cas, el 1989, tres anys abans de la celebració dels XXV Jocs Olímpics, el consistori va declarar oficiament l'eradicació definitiva del barraquisme, malgrat que amb posterioritat han aparegut petits nuclis amb un caràcter més efímer.

A la imatge, barraca situada a les pedreres de Montjuïch (ca. 1915).

Thursday, November 27, 2008

Manifest en defensa del periodisme davant la crisi

Tot i que la finalitat d'aquest bloc és oferir informacions inèdites o amb escassa presència a internet —i no pas la de reproduir continguts ja existents a la xarxa—, la difícil situació que travessen els mitjans de comunicació a conseqüència de la caiguda dels ingressos publicitaris mereix ser compartida i divulgada.

A continuació, s'adjunta el manifest redactat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya en relació a la circumstància esmentada.

«El Col·legi de Periodistes de Catalunya vol compartir amb la societat la seva preocupació per l'impacte de la crisi en els mitjans de comunicació. La crisi és general i té uns efectes especialment greus per a nombrosos sectors econòmics, però en els mitjans de comunicació té unes implicacions que cal que el conjunt de la societat conegui.

La dràstica caiguda dels resultats econòmics ha fet que moltes empreses hagin decidit la reducció de les seves plantilles de periodistes i la restricció de les col·laboracions, que ha fet encara més greu la situació de precarietat laboral en què es troben molts periodistes des de fa anys, fins i tot quan l'economia estava en plena expansió.

Considerem que la reducció del nombre de periodistes a les redaccions representarà, inevitablement, un empobriment de la qualitat dels mitjans de comunicació. I, per tant, una pèrdua de la informació i els elements d'opinió plural que necessiten els ciutadans en una democràcia. La incertesa i vulnerabilitat laboral fan, a més, que els periodistes no disposin del marc necessari per exercir la seva professió amb independència i llibertat. Recordem també que el tancament de mitjans representa la pèrdua de veus i, per tant, de pluralitat.

El recurs a les jubilacions anticipades per aprimar les plantilles significa, a més, la ruptura del mestratge entre generacions. Les redaccions necessiten periodistes de totes les edats per mantenir-ne la memòria històrica, l'experiència professional i transmetre els valors deontològics de l'ofici. Un periodisme rigorós i en profunditat precisa professionals veterans que aportin els seus coneixements als més joves. La suma de les jubilacions anticipades i la precarietat creixent dels periodistes joves genera un escenari preocupant en els mitjans de comunicació perquè es pot trencar aquesta transmissió de saber intergeneracional.

Considerem un error que, després del llarg període de bonança econòmica, les empreses no trobin, a l'hora d'afrontar la crisi, altra alternativa que l'acomiadament de periodistes, principal patrimoni de qualsevol mitjà de comunicació. En una recessió tan intensa com l'actual, tothom ha de fer sacrificis, però les solucions no poden limitar-se a malmetre el capital humà de les redaccions i menys a prescindir dels periodistes que es troben en una situació més fràgil, com són els col·laboradors i els freelance.

Demanem la solidaritat dels periodistes que es troben a l'aixopluc de la crisi i la responsabilitat de les empreses de comunicació perquè evitin la solució simple dels acomiadaments davant reptes tant complexos com als que s'enfronten els mitjans de comunicació.

A les administracions, demanem tot el suport que estigui a les seves mans per amortir l'impacte de la crisi i que, a la vegada, estigui vigilant davant els casos de precarietat extrema que pateixen molts periodistes. La crisi no pot ser mai una excusa per tolerar situacions que estan per sota dels nivells mínims de dignitat laboral i professional.

Considerem que la gravetat de la situació generada per la crisi exigeix una reflexió col·lectiva sobre la funció social del periodisme. La degradació de les condicions per exercir el periodisme pot provocar uns danys que van més enllà de la professió. La debilitat econòmica dels mitjans de comunicació afecta en primer lloc els seus treballadors, però també el conjunt de la societat. La qualitat de la democràcia necessita un periodisme de qualitat i això és el que està ara en joc, a més de centenars de llocs de treball.»