Tuesday, June 30, 2009

Los exámenes, 1.000 años atrás

Coincidiendo con la época de exámenes por antonomasia, este post reproduce un curioso fragmento en el que Dolors Folch (2005) detalla cómo eran las pruebas de acceso al funcionariado en China durante la dinastía Song (960–1279). El texto es la traducción de una obra en catalán.

«La explosión comercial del país, liberado sin duda de la aristocracia antigua que se había perpetuado hasta la finalización de la dinastía Tang, pide también un nuevo marco político y administrativo: la sumisión militar al poder civil, asegurada ya desde los inicios de la dinastía, se acompaña de la sustitución de la aristocracia por una meritocracia reclutada a través de los exámenes.

Los Song no levantaron su imponente aparato administrativo de la nada: la selección de candidatos para cargos decisivos se venía practicando desde los Han, que combinaban la recomendación —que era el sistema más general— con las pruebas objetivas. Los Tang, y en especial Wu Zetian, dio mucha más amplitud a los exámenes, fijando pautas para las pruebas y cánones para los contenidos, implantando un sistema de nueve grados que determinaba los sueldos de los funcionarios, y asegurando reválidas periódicas que controlaran las aptitudes de los nuevos cargos.

Los Song perfeccionaron todo el sistema, creando de hecho las bases del Estado moderno no sólo en China, sino también en el resto del mundo: la organización de los Estados actuales se remonta en muchos aspectos al sistema que perfeccionaron los Song.

Los exámenes se convierten ahora en la forma más importante de acceder al poder político y administrativo y se realizan en tres niveles graduales: en la prefectura, en la capital y en el palacio imperial, y a partir del 1065 se hicieron regularmente cada tres años.

Los exámenes medían el nivel pero no garantizaban el trabajo, aunque los que obtenían las notas más altas en los exámenes de palacio tenían garantizado un cargo importante. Los exámenes estaban abiertos a todo el mundo —excepto algunas profesiones como la de monje budista o taoísta, artesano o comerciante—, pero que requerían de hecho de una larga preparación que excluía a la inmensa mayoría de la población, formada por campesinos casi analfabetos. Pese a todo, la China del siglo X tenía una movilidad incomparablemente superior a la de cualquier otro país del mundo, y una proporción considerable de sus funcionarios procedían de familias medias o humildes.

Los jóvenes que destacaban en el estudio recibían frecuentemente financiación de las gentes de su propio lugar de origen, empujados por la esperanza de la protección que su triunfo proporcionaría a todos. [...]

El proceso era enormemente selectivo y tendía a reducir el número de titulados a unas cuotas prefijadas: nadie podía pasar el primer nivel —el del examen de la prefectura— fuera de su propio lugar de origen, y todos los niveles tenían plazas limitadas de acceso. En el momento del examen, el rigor era extremo: las pruebas duraban horas o días, según el nivel, y los candidatos —que traían consigo comida y un saco de dormir— permanecían encerrados en las celdas de examen para evitar las trampas. El sistema intentaba también paliar las preferencias de los examinadores: las hojas llevaban un número, y no el nombre del candidato, y una vez entregados los exámenes un cuerpo de escribas los copiaba para evitar así que el tribunal reconociese la caligrafía del candidato.

La selectividad era fortísima: menos de un 10% de los candidatos aprobaban los exámenes de la prefectura, y todavía menos los de la capital.»

En la imagen, ilustración de 1607 en la que se muestran una celdas de exámenes correspondientes a la dinastía Ming (1368-1644). Fuente: http://www.froginawell.net.

Monday, June 29, 2009

«El vol de Sarasvati» a «Diari de Barcelona» (Barcelona TV)

Ara fa uns dies, els companys de Diari de Barcelona —mitjà de comunicació online gestionat per l'equip de Barcelona TV— va dedicar un petit reportatge a aquest bloc, que es transcriu tot seguit.

Des d'aquest post, voldria aprofitar l'avinentesa per a agrair a tot l'equip que hi ha treballat —i molt especialment a l'Albert Muñoz— l'excel·lent feina realitzada. De la mateixa manera, desitjaria recordar l'important paper que juga aquest mitjà en la història del periodisme escrit, en ser el diari més antic de l'Europa continental (va publicar-se per primer cop el 1792, reconvertint-se en un portal de notícies a la dècada dels anys 90).

«El bloc d'aquesta setmana el fa una persona, però no és gens personal. L'autora diu que la protagonista del bloc no és pas ella mateixa, sinó els temes d'història, art i cultura que tracta en profunditat i amb rigor periodístic. Avui descobrim la barcelonina que s'amaga darrere el bloc El vol de Sarasvati.

"El meu nom és Cèlia. Tinc 29 anys. Visc a Barcelona, que és la ciutat on vaig néixer. Actualment treballo com a editora per a la Universitat Oberta de Catalunya i també com a periodista freelance. A banda, en el meu poc temps lliure, faig la llicenciatura d'Estudis d'Àsia Oriental.

No podria viure fora de la ciutat. És més, fora de Barcelona. De tota manera, sempre miro d'escapar-me a veure el que no tinc aquí, que pot ser natura, pot ser romànic... Viatjar per a mi ´mes com una medicina. Penso que, si no viatgés, em faltaria alguna cosa. No seria jo.

Vaig començar a estudiar Periodisme perquè escriure era una de les meves grans passions. Quan vaig acabar la carrera i vaig començar a treballar, em vaig adonar que no sempre podria escriure sobre allò que realment m'interessava. Una de les meves vocacions, que de moment mai no he pogut dur a la pràctica, és fer Història de l'Art. I vaig veure que, mitjançant una cosa tan senzilla com és un bloc, podia escriura tot allò que m'interessava, donar-ho a conèixer i compartir-ho.

Miro que el meu bloc sigui bastant impersonal. Jo no sóc la protagonista, sinó el que hi explico. M'adreço a un públic molt ample que, segurament, pel tipus de temes que tracto, buscarà un registre més formal, unes fons... Per això intento contrastar totes les informacions que hi poso i fer-ne un tractament periodístic, encara que no ho sigui.

Si considero que és una activitat de Catalunya o qualsevol cosa adreçada només als catalans, la faig en català, intentant que sigui l'idioma dominant. Que és un tema d'abast més gran, que pot interessar més gent? Llavors opto pel castellà. No és per una qüestió de bilingüisme: penso que la llengua ha de ser un vehicle de comunicació.

Ho decidit no habilitar els comentaris després d'haver vist en altres blocs el resultat que dóna. Moltes vegades entra gent a opinar que no s'ha llegit els continguts, senzillament per a molestar, per a insultar... De tota manera, hi ha un link amb el meu e-mail i tothom que vulgui pot contactar amb mi. Sempre contesto. Contacta molta gent en relació a les notícies sobre art romàtnic a Catalunya, o sobre patrimoni català, en general.

Sarasvati és la deessa hindú de totes les arts. I d'alguna manera, aquesta era la volcació del bloc: que toqués diferents àmbits del camp de la cultura, com poden ser l'art, el cinema, la literatura... I el vol dóna aquesta idea d'abastar-ho tot, de ser una mica tastaolletes en aquest sentit. I també m'agradava la idea que fos una deessa, i no un deu."»

Sunday, June 28, 2009

La UNESCO inscribe la Torre de Hércules en su lista del Patrimonio Mundial

El Comité del Patrimonio Mundial de la UNESCO, organismo que entre los días 22 y 30 de este mes celebra su 33ª reunión en Sevilla, acordó ayer la inclusión de la Torre de Hércules (A Coruña) en el inventario del Patrimonio de la Humanidad. El edificio, erigido en el siglo I d.C., es el faro romano en activo más antiguo del mundo. Sus primeras referencias documentales, no obstante, se hallan en la obra Historiæ adversvm paganos, escrita por Paulo Orosio ca. 415-417 d.C.

El reconocimiento de la UNESCO como sitio cultural de «valor universal excepcional» ha recaído en la emblemática construcción coruñesa en el año de su primera candidatura. Ésta, sin embargo, se había iniciado en 2001 con la creación por parte del doctor José Luis Vázquez Iglesias del Instituto de Estudios Torre de Hércules (IETH). El ingreso del faro en la lista gestionada por el Comité ha sido aprobado por aclamación, tras la lectura del informe que respaldaba los méritos del edificio aspirante. Con él, España alcanza los 40 bienes inscritos, lo que la sitúa en la segunda posición del ranking, tan sólo superada por Italia, con 43 enclaves designados.

Junto al faro gallego, el Comité también ha incorporado a su lista otros 12 bienes: el mar de las Wadden (situado entre Alemania y Holanda); el palacio Stoclet de Bruselas, construido entre 1905 y 1911 (Bélgica); las ruinas de las fortificaciones de Loropeni, ca. siglo X d.C. (Burkina Faso, país que ingresa por primera vez en el listado de la UNESCO); la localidad colonial de Ciudad Vieja (Cabo Verde); el monte Wutai (China); las tumbas reales de la dinastía Joseon (Corea del Sur); la Ciudad Sagrada de Caral-Supe (Perú); la Montaña Sagrada de Sulamain-Too (Kirguistán, otro Estado debutante en el inventario del Patrimonio Mundial); los montes Dolomitas (Italia); el sistema hidráulico histórico del condado de Shushtar (Irán); el Acueducto y Canal Pontcysyllte, construidos a principios del siglo XIX (Reino Unido) y, finalmente, las ciudades de La Chaux-de-Fonds y Le Locle (Suiza).

Además, se han producido tres ampliacions de otros tres lugares ya inscritos: el parque natural de arrecifes de Tubbataha (Filipinas); Levoča, Spišský y monumentos culturales anejos (Eslovaquia), y las Grandes Salinas de Salins-les-Bains (Francia).

Menos suerte ha tenido la candidatura del Binomio Mercurio-Plata en el Camino Real Intercontinental, participada por España a través de Almadén. En este caso, la propuesta ha sido retornada a los países impulsores, acompañada de una serie de recomendaciones de la UNESCO para defenderla nuevamente. La candidatura, de tipo transfronterizo, también comprendía las ciudades de Idrija (Eslovenia) y San Luis de Potosí (México).

Por otro lado, el Comité también ha decidido excluir del Patrimonio Mundial al Valle del Elba (en Dresden, Alemania). El motivo de esta resolución radica en la edificación de un puente de 600 metros de longitud que será visible desde el centro de la ciudad. Pese a todo, la capital sajona podrá continuar presentando candidaturas para la inclusión de bienes en la lista de la UNESCO. Tras la expulsión de Omán, acaecida en 2007, ésta es la segunda vez que el organismo internacional opta por eliminar un enclave de su inventario.

Saturday, June 27, 2009

Últim dia per a visitar la mostra «Tresors d'Atapuerca. Els fòssils originals»

Demà, diumenge 28 de juny, l'exposició temporal Tresors d'Atapuerca. Els fòssils originals deixarà Barcelona per a continuar el seu recorregut per altres punts de la geografia espanyola. Aquesta mostra itinerant, organitzada per Obra Social de Caixa Catalunya en col·laboració amb la Junta de Castella i Lleó, presenta per primer cop a l'Estat espanyol els cinc exemplars originals dels cinc fòssils més importants i representatius que s'han recuperat a la serra d'Atapuerca (a la província de Burgos).

Tresors d'Atapuerca..., ubicada als sòtans de la Pedrera (passeig de Gràcia, 92), té com a comissari el professor Juan Luis Arsuaga, qui juntament amb José María Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell dirigeix les excavacions que es duen a terme a Atapuerca (zona que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2000). La seva tasca el va fer mereixedor del Premi Príncep d'Astúries de Recerca Científica i Tècnica el 1997.

Els primer dels cinc fòssils originals exhibits és la pelvis Elvis, trobada a la Sima de los Huesos i amb una antiguitat estimada d'uns 500.000 anys, que ha permès determinar la complexió de l'homo heidelbergensis (la pelvis pertenyia a un mascle amb una alçada aproximada d'1,73 m i uns 100 kg de pes). Atesa la seva amplada, es creu que les femelles tenien uns parts molt més ràpids i menys dolorosos que les dones actuals. Al mateix indret va ser localitzada la peça que es pot admirar tot seguit: un estri tallat en quarsita marró i vermella conegut com a bifaç Excalibur (de 135 mm de llargada), elaborat fa 0,4 milions d'anys. Per bé que la seva utilitat es desconeix, alguns experts suggereixen que podria tractar-se de l'ofrena funerària més antiga del món. En tercer lloc, el visitant pot contemplar l'os frontal i el maxilar superior del Chico de la Gran Dolina, corresponen a un nen d'uns 11 anys que va morir víctima del canabilisme. La seva antiguitat és d'uns 800.000 anys. A continuació, uns vidres acullen al seu interior la joia de la corona d'aquesta exposició, procedent també de la Sima de los Huesos: el crani número 5 (de 500.000 anys), el més ben conservat i complet de tot el registre fòssil mundial (foto). Arrodoneix la mostra la falange de la Sima del Elefante, procedent de la mà d'un exemplar d'homo antecessor (1,3 milions d'anys). Fins al moment, aquest darrer és el fòssil humà conegut més antic d'Europa.

Al seu torn, l'exposició també compta amb cinc blocs corresponents a cadascun dels fòssils mostrats, amb imatges i textos explicatius que donen a conèixers els treballs de recerca que s'estan implementant a Atapuerca. Aquest jaciment, segons el punt de vista dels experts, encara podria amagar fòssils de més antiguitat que els que s'han rescatat fins al moment.

Completen l'exposició un audiovisual, un seguit d'informacions sobre el Museo de la Evolución Humana de Burgos i, finalment, unes referències al·lusives a Benjamina, una nena discapacitada que va viure a Atapuerca fa uns 530.000 i que va morir quan tenia uns 10 anys. Gràcies a l'estudi de diveros fragments del seu crani —trobats a la Sima de los Huesos el 2001—, els experts han descobert que presentava una malformació —craneosinostosi— que li hauria provocat danys cerebrals greus i que, per tant, l'haurien obligada a dependre dels altres per a sobreviure. L'edat de la nena en morir revela, doncs, que durant una dècada la seva comunitat va tenir cura de la petita discapacitada.

L'entrada a la mostra, que tancarà les seves portes demà a les 20.00 h, és gratuïta.