Algunes dades sobre la mostra «Barraques, la ciutat informal»

Fins el 22 de febrer del 2009, el Museu d'Història de Barcelona mantindrà oberta al públic l'exposició Barraques, la ciutat informal, una proposta que dóna a conèixer els efectes del creixement urbanístic descontrolat que va patir la ciutat comtal durant tot el segle XX. Entre els efectes derivats d'aquest fenomen urbà i demogràfic, l'exposició se centra fonamentalment en l'auge del barraquisme, present des del XIX i especialment intens durants els anys 50 i 60, coincidint amb l'augment del número d'immigrants que arribaven a la capital catalana procedents d'altres punts de la península.

Per a divulgar la manca de planificació urbanística a Barcelona, la mostra exhibeix abundoses fotografies d'època —algunes centenàries— dels barris més afectats per la construcció de barraques, diversos audiovisuals, documents censals oficials, mapes, diagrames estadístics i material hemerogràfic. Els materials apareixen disposats per ordre cronològic, començant per la situació del municipi durant la dècada de 1910 i desembocant en els últims focus d'habitatge precari encara persistents.

Així, l'exposició arrenca amb el barraquisme que va aflorar durant els anys 10, 20 i 30, en un moment en què la industrialització començava a atraure els primers allaus de nouvinguts. Aquests es van veure empesos a edificar i instal·lar-se en habitatges precaris, a causa de la falta de recursos puúblics, la congelació de rendes, l'escàs desenvolupament del sector de la construcció i l'escàs interès dels propietaris per llogar els seus pisos. Tot plegat motivaria un increment de rellogats i l'expansió dels barris de barraques, que es triplicarien entre el 1914 i el 1922, passant-ne de 1.200 a 3.600. Les úniques intervencions de les autoritats es van limitar a actuacions concretes, com ara la supressió de les barraques radicades al reciente de l'Exposició Internacional del 1929. Part de les persones afectades van ser reubicades a quatre grups de cases barates, creades per l'empresa Fomento de la Vivienda Popular a petició del consistori barceloní. Malgrat tot, quell any, el nombre d'aquest tipus de barraques ja s'acostava a les 6.000.

Les mesures proposades durant la Segona República, com ara la Casa Bloc de Sant Andreu (1934-1936) —projectada per José Luis Sert, Joan Bautista Subirana i Josep Torres Clavé—, el sanejament de Ciutat Vella i la municipalització de la propietat urbana el 1937. L'esclat de la Guerra Civil, emperò, va aturar aquesta darrera iniciativa.

Després de la conflagració, l'allau migratori que començava a patir la ciutat va reactivar les tradicionals fórmules d'infrahabitació. En efecte, mentre que els nuclis ja existents s'estenien, n'apareixien de nous, com el Carmel o la Perona. Aquest darrer deu el seu nom a Eva Duarte de Perón, qui va visitar Espanya el 1947, coincidint amb el naixement del barri. Es calcula que el 1949 uns 5.000 barcelonins vivien en coves, mentre que altres 60.000 ho feien en barraques, sense oblidar les 150.000 persones que van haver de recórrer al relloguer. La creació, aquell mateix any, del Servicio de Erradicación del Barraquismo no va servir per a posar fi a una situació que desbordava les autoritats franquistes.

El 1952, la celebració del Congrés Eucarístic va forçar el desplaçament de diversos barraquistes a zones precàreis i distants, com ara Can Clos o la Verneda. Només un lustre després, el 1957, una pintoresca iniciativa eclesiàstica batejada com a la Semana del Suburbio va estimar que Barcelona comptava amb 10.352 barraques. L'any següent, el Plan de Urgencia Social, aprovat per l'Estat, va posar les bases per a la construcció de grans polígons d'habitatges de titularitat pública, adreçats als barraquistes.

Als 60, la xifra es dispararia fins a apropar-se a les 20.000. Algunes d'elles esperonarien la creació de veritables barris amb una identitat pròpia i amb una elevada cohesió entre els seus habitants, com ara el del Verdún o el del Carmel. Aquests escenaris assistiria al naixement de les primeres associacions veïnals a començaments dels anys 70, sorgides per a reivindicar l'arribada de serveis i equipaments bàsics i per a protestar contra els reallotjaments impulsats per l'Ajuntament. Un dels més traumàtics va ser el de Can Tunis (desaparegut definitivament el 2003), els veïns del qual van ser trasllades al barri santboià de Cinco Rosas el 1968.

El 1974, el número de barraques s'havia reduït dràsticament, situant-se en 1.460. Per aquelles dates va tenir lloc el darrer gran reallotjament: el del nounat barri de la Mina, erigit pel Patronat de l'Habitatge al terme municipal de Sant Adrià de Besòs. Aquest nucli albergaria barraquistes procedents del Camp de la Bota i altres nuclis com el de Sant Pau.

Ja en la dècada dels anys 80, l'Ajuntament crearia la Comissió Gestora per a l'Eradicació del Barraquisme (1980), que tenia per objectiu acabar amb els darrers nuclis de barraques (se'n comptabilitzaren 1.108 el 1981) i posar en marxa projectes d'inserció social per als reallotjats. No obstant això, per problemes de planificació, coordinació i escassetat de recursos, aquesta iniciativa no va resultar gaire efectiva. En qualsevol cas, el 1989, tres anys abans de la celebració dels XXV Jocs Olímpics, el consistori va declarar oficiament l'eradicació definitiva del barraquisme, malgrat que amb posterioritat han aparegut petits nuclis amb un caràcter més efímer.

A la imatge, barraca situada a les pedreres de Montjuïch (ca. 1915).