Pintura catalana al segle XVII

Durant el Sis-cents, l’esplendor assolit per la pintura barroca produïda a bona part de la Península Ibérica —de la mà d’artistes com Diego Velázquez, Francisco de Zurbarán o Bartolomé Esteban Murillo— contrasta amb el llegat pictòric dels mestres catalans o actius al Principat; es tracta d’un inventari escàs i, per regla general, allunyat de la perfecció tècnica que exhibien les teles dels autors esmentats.

El reduït nombre d’obres que ha arribat fins als nostres dies —una vintena, segons Francesc Fontbona— obeeix a una pèrdua d’aproximadament el 75% de la producció, motivada fonamentalment per les desamortitzacions decretades per Mendizábal el 1835 (que es van saldar amb la desaparició o dispersió d’un alt percentatge del patrimoni artístic pertanyent a l’Església), les guerres de la Successió (1702-1714) i de la Indepèndencia (1808), la Guerra Civil (1936-1939) i la crema d’edificis religisos perpetrada durant la Setmana Tràgica a Barcelona (1909).

D’altra banda, la manca d’excel·lència en la nostra pintura restaria forçosament lligada a l’absència de lilderatge polític i cultural que afectà el territori català des de l’inici del segle XVI. En aquest sentit, s’ha de tenir present que la zona va ser bandejada del projecte imperial dels Àustries, castigada per la guerra dels Segadors (1640-1652) i sacsejada per les revoltes camperotes (fonamentalment a la zona del Priorat), una greu crisi econòmica (fins el 1660), el bandolerisme, la pesta i el caciquisme.

Això no impedeix, però, que al Principat treballessin pintors de cert renom, artífexs d’una tasca sense autonomia estilística (de fet, resulta difícil parlar d’una escola catalana) i supeditada generalment als desigs de l’Església de la Contrareforma. Al respecte, cal fer esment de la tasca dels artistes lligats a la cartoixa de l’Escala Dei (Morera del Montsant, Tarragona).

D’entre els més notables, destaquen el gironí Joan Arnau (1595-?), autor d’una Immaculada Concepció a l’església de la Pobla de Montornès; Ramon Berenguer (?-1675), creador de la desapareguda obra La Verge protectotora dels cartoixans (només se’n conserva una fotografia a l’Institut Amatllaer-Arxiu Mas de Barcelona); Miquel Bestart, artífex de la tela Paisatge amb ermitans (propietat de la Universidad de Barcelona); el barceloní Pere Cuquet (finals del segle XVI-ca. 1666), qui signa Martiri de Sant Feliu (a l’església parroquial de Sant Feliu de Codines), el retaule major de l’església del Carme de Manresa (1654) i Sant Jeroni (a l’església de Fuentes de Ebro, Saragossa); Miquel Martorell (?-1706), qui rubricà un Sant Jordi (1684) al Palau de la Generalitat de Catalunya (foto); el cornudellenc Joaquim Juncosa (1631-1708), qui executà els olis Sant Pere i Sant Sebastià (ca. 1689), conservats al Museu Municipal de Reus, Santa Elena i la seva filla, Coronació de la Verge, Jesús amb el Santíssim Sagrament, La Pentecosta i Sant Bru llegint la regla als seus monjos; el solsonès i prolífic Francesc Ribalta (1565-1628), conegut per Sant Bru i Sant Sopar, entre d’altres, i Jacint Rigau (1659-1743), un nord-català que esdevindria pintor de cambra del rei Lluís XIV i que deixaria obres tan sublims que el Retrat de Maria Serra (1695), que es troba al Museu Rigau de Perpinyà.