Sunday, July 27, 2008

Així és l’exposició «Ukiyo-e. Imatges d’un món efímer»

Fins el 14 de setembre, l’Obra Social de Caixa Catalunya exhibeix a la Pedrera la mostra gratuïta Ukiyo-e. Imatges d’un món efímer. Les obres de l’exposició, formada per 150 gravats japonesos dels segles XVII, XVIII i XIX, procedeixen del fons del Departament d’Estampes i Fotografies de la Biblioteca Nacional de França. A través d’aquestes imatges, el visitant té l’oportunitat de conèixer l’evolució d’aquesta disciplina artística, descobrint l’obra dels principals gravadors nipons i copsant-hi les temàtiques més recorrents, com ara la bellesa femenina, el teatre, el sumo, l’erotisme i el paisatge.

La gènesi d’aquestes imatges arrela en l’anomenat període Edo (1603-1867). L’etapa en qüestió s’inicia amb l’establiment del shogunat Tokugawa, una forma de govern que combinava el poder nominal de l’emperador amb la figura del shogun o mandatari fàctic. De tota manera, el tret més característic d’aquesta etapa és l’aïllament estricte del Japó respecte el món exterior, recollit a l’edicte de Sakoku del 1639 (terme que significa «país en cadena» o «tancament del país»). Aquest document prohibia que altres Estats visitessin l’arxipèlag nipó sots pena de mort. Així, durant aquesta etapa, els únics territoris que van mantenir contactes culturals i comercials amb el Japó van ser la Xina, Holanda i, en el terreny diplomàtic, Corea. L’absència quasi total d’intercanvis culturals acabaria incident en les formes de representació artística que, pràcticament mancades de referents forans, adoptarien una iconografia basada en temàtiques autòctones. Aquesta realitat, al seu torn, és extensiva a les tècniques esmerçades.

Dintre d'aquest marc sorgeix l’escola de gravat coneguda com a ukiyo-e. D’origen budista, aquest concepte servia inicial per a designar el caràcter efímer dels plaers materials, per bé que a partir del segle XVII adoptaria un significat invers, en al·ludir a la fugacitat del patiment i l’exaltació de les passions terrenals (com ara les festes, les aventures amoroses o la moda). Una anàlisi etimològica (uki significa patiment; yo, món, i e, imatges) aporta algunes pistes sobre els temes que aborden els ukiyo-e, i que estan estretament lligats al món del gaudi i el plaer: la vida quotidiana, la figura femenina (equiparada eventualment a una geisha o prostituta), els episodis històrics, les escenes d’amor, els lluitadors de sumo els paisatges i, sobretot, al gènere teatral conegut com a kabuki. En qualsevol cas, les temàtiques que inspiraven els gravats restaven lligades a l’univers d’una classe social molt concreta: els chonin, formada per comerciants, burgesos i artesans que, tot i tenir un poder econòmic elevat, no formaven part de la noblesa nipona.

En aquesta línia s'inscriuen les obres exhibides a l'exposició. Els gravats recollits aborden des des de la plasmació de la bellesa femenina (especialment la de les cortesanes que freqüentaven el barri de plaer del Yoshiwara), els lluitadors de sumo, l'estampa paròdica (sovint portadores de missatges ocults i impulsades pels cenacles privats d’estetes i literats), els surimonos o targes d’invitació, l’estampa eròtica (també coneguda com a imatge de primavera o imatge de coixí) i l'estampa de paisatge. En qualsevol cas, el gruix de la mostra pivota al voltant de la representació de les grans estrelles del teatre kabuki.

Aquest art consistia en és una dansa femenina deslligada del teatre o noh (de caire més aristocràtic). Malgrat tot, a partir del 1629, les ballarines van ser substituïdes per homes. Els actors que interpretaven papers femenins rebien el nom d’onnagata o oyama (女形), concepte que es deriva del terme onna (dona). Algunes famílies d'actors van especialitzar-se en aquests papers.

La diversitat cromàtica en la indumentària que llueixen els actors obeeix a una realitat social molt concreta: burlar la prohibició dels vestits luxosos impulsada des de la cort Tokugawa. Aquesta explosió de color (tot i que molt suaus, gens llampants) contrasta amb la pal·lidesa del rostre de les figures representades, fet que obeeix al maquillatge blanc que cobria el rostre de les estrelles del teatre kabuki.

Quant a la tècnica artística esmerçada, les obres de mostra s’inscriuen en la tècnica del gravat. Originari de la Xina, el procediment descrit es va implantar al Japó el segle VIII, tot i que en un primer moment i fins el segle XVI va ser utilitzat fonamentalment pels monjos budistes per a la reproducció d’imatges de divinitats. Tanmateix, seria Ishikawa Moronobu (1617-1694), considerat com el pare del gravat japonès i com a unificador de la tasca del gravador, l’editor i l’escultor en una sola obra artística, qui popularitzaria el gravat com a forma d’il·lustració de contes i novel·les. Tot i que aquestes imatges van ser en un primer moment monocroms, cap a començaments del segle XVIII va introduir-se la policromia o nishiki-e. Com diu Shimizu (1984: 49), va ser la desig (per part de la burgesia) d’obtenir obres en color, semblant a les pintures però amb un cost més baix, allò que va animar els gravadors a acolorir les làmines amb un pinzell, tenint el negre i el taronja com a tonalitats estrella. L’enorme acceptació de què van gaudir, emperò, va fer que cada color —groc, vermell i verd— s’imprimís per separat mitjançant diferents planxes de fusta. A partir de 1790, a més, es va adoptar el pols de mica per a enriquir el fons del gravat, que exhibia així un to neutre. L’enorme acceptació del kabuki contribuiria a popularitzar la difusió dels retrats dels seus actors més destacats gràcies a aquest sistema.

Alguns dels principals artistes que rubriquen les obres exposades són Tôshûsai Sharaku (1770-1825), Suzuki Haronobu (1724-1770) o Kitagawa Utamaro (1753-1806). També hi tenen una presència important, ja en l’àmbit del segle XIX, Katsushika Hokusai (1760-1849) —el celebrat autor de la sèrie Trenta-sis vistes del mont Fuji, dintre de la que es troba La gran onada de Kanagawa— i Ando Hiroshige (1797-1858), qui va inmortalitzar les Cinquanta-tres etapes del Tokaido.

Si es té en compte a l'Estat espanyol només existeixen dues col·leccions d'accés públic sobre art asiàtic —al Museu Oriental de Valladolid i al convent de Sant Tomàs, a Àvila— visitar aquesta mostra constitueix una ocasió única per a gaudir d'una modalitat artística quasi inèdita al sud d'Europa.