Oficis perduts: les trementinaires o remeires

La trementina —líquid transparent obtingut de las destil·lació de la reïna de determinades coníferes— dóna nom a un ofici ancestral ja desaparegut, i propi de la vall de la Vansa i Tuixent (Alt Urgell): el de les trementinaires. Aquesta era la designació que rebien les dones encarregades de preparar remeis casolans mitjançant herbes i flors i de vendre'ls posteriorment per tot Catalunya, en llargs viatges a peu que sovint es prolongaven durant mesos.

Per bé que el darrer periple documentat d'una trementinaire data del 1982, la localitat de Tuixent alberga des del 1998 un museu monogràfic destinat a divulgar aquesta peculiar activitat, a través de fotografies i documents audiovisuals i interactius que transporten el visitant a una altra època.

Per bé que aquesta pràctica podria ser fins i tot més antiga (sense anar més lluny, s'ha descobert a les immediacions un gravat mural del segle XVIII on s'il·lustra una escena de venda d'herbes i líquids), el primer testimoni escrit al respecte cal cercar-lo al Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850), signat per Pascual Madoz (1806-1870), on s'atribuïa aquesta activitat als veïns de la zona. Al seu torn, a la segona meitat del segle XIX, un cens consignava per primer cop la identitat d'una remeiera.

De fet, l'ofici de trementinaire constituïa un valuós complement per a l'economia domèstica de moltes famílies de la contrada (la població de la qual va arribar a ser d'unes 3.000 persones, deu vegades més nombrosa que en l'actualitat). La vall, situada a la solana del Cadí —a només uns kilòmetres del Pedraforca (a Saldes i Gósol) i del Port del Comte (a Sant Llorenç de Morunys)—, té com a municipis principals Josa de Cadí, Tuixent, Cornellana, Fórnols, Adraén, Sisquer, Sorribes de la Vansa i Ossera, bona part dels quals van ser testimonis de la preparació i comercialització de la trementina i altres preparats en el passat.

Les trementinaires es dedicaven a la venda ambulant de plantes i remeis que elles mateixes recollien i elaboraven. La seva preparació sovint es portava a terme immediatament després de la recol·lecció (el mateix dia, a la nit) per tal de mantenir intactes les seves propietats naturals. Així doncs, era relativament normal que una dura jornada laboral al camp precedís una llarga nit de vigília a la vora dels fogons i els obradors.

De tots aquests productes, el més sol·licitat era la tramentina, que s'extreia de la reïna del pi roig un cop destil·lada, procés que possibilitava l'obtenció de la pega grega i de l'essència de trementina o aiguarràs. La trementina resultava de la barreja d'aquests dos productes en unes proporcions determinades, tot afegint-hi eventualment cera groga, oli d'oliva o sèu d'animal. La utilització més habitual que es donava al preparat final era en forma de pegat, que s'aplicava sobre les parts del cos adolorides, o bé sobre el pit i l'esquena en cas de refredats i grips. Els pegats s'empraven també contra el dolor, els cops i les torçades.

Altres remeis que gaudien de força acceptació eren la pega negra i els olis de ginebró i d'avet. Quant a les plantes, hi destacaven l'orella d'ós, la corona de rei, l'hisop, el salsufragi, el te de roca, la sàlvia, l'herba blava, la sajolida, l'escabiosa, el comí, la genciana, les milfulles, bolets secs i altres espècies pròpies del Prepirineu. Aquestes herbes es destinaven a guarir malalties de les persones i el bestiar.

Per regla general, les dones de la vall marxaven a vendre els seus remeis dos cops l'any. La primera sortida es produïa després de Tots Sants. En aquest cas, es tractava de trajectes més aviat breus, en els quals hom comercialitzava principalment amb bolets i herbes aromàtiques destinats als àpats nadalencs. Un mes més tard, cap a finals de novembre o començaments de desembre, les trementinaries tornaven a casa per a ajudar amb les feines de la matança i per a passar el Nadal en família. Després del dia de Reis, però, les trementinaires tornaven a fer via. Aquest cop, el viatge podia durar fins a quatre mesos, i menava aquestes venedores ambulants fins als punts més remots de les terres catalanes.

Normalment, acostumaven a fer el trajecte a peu i amb una acompanyant femenina (que podia ser una amiga, una filla o, fins i tot, una néta), fet que els suposova afrontar el trajecte amb més seguretat i que, alhora, salvaguardava la seva reputació, en un moment històric en què no estava gaire ben vist que una dona transités sola. Tot i que es tracta d'una activitat eminentment femenina (els marits de les trementinaires acostumaven a quedar-se a càrrec de la casa, els fills i les tasques agrícoles), es té constància d'homes que acompanyaven les seves mullers en els seus desplaçaments, com en el cas de la Sofia Muntaner (foto), natural d'Ossera i última trementinaire en actiu (fins el 1982).

Les trementinaires tenien com a principals clients els pagesos més benestants i els metges, que feien servir els seus remeis per a receptar-los als seus pacients. A més, alguns dels compradors habituals els donaven allotjament durant els seus viatges, circumstància que les empenyia a seguir una ruta fixa, que es repetia any rere any. La relació que mantenien amb els compradors era personal i directa, i acostumaven a freqüentar especialment les zones rurals. A partir dels anys 60, però, l'activitat de les trementinaires va començar a minvar notablement.

Per bé que aquestes venedores van a arribar pràcticament a tots els racons de Catalunya, les zones més visitades van ser el Berguedà, el Moianès (al Bages), Osona, la Selva, el Gironès, el Baix i Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès. Igualment, tot i que amb menys freqüència, van visitar les terres lleidetanes de la Segarra, el Segrià i l'Urgell, la Vall d'Aran i el Pallars, així com la província de Tarragona, els Vallès i, fins i tot, la ciutat de Barcelona. Finalment, el principat d'Andorra també apareix citat com a un dels destins implementats.

Amb la mort de la Sofia, esdevinguda el 1996, desapareixia per sempre una professió que ha sucumbit al canvi d'hàbits i als requeriments de la societat moderna, però que va sustentar un dels pilars econòmics més singulars de la zona. Al Museu de les Trementinaires de Tuixent, un vídeo recull el seu testimoni i el del seu espòs, heralds d'unes formes de vida que encara són recordades, i que continuen suscitant grans dosis d'enyorança i curiositat.

El Museu obre tots els dissabtes de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00 h, així como els diumenges al matí. El preu de l'entrada és de 2,70 euros.