Un volt per la vall de Camprodon

Durant la canícula, refugiar-se en el clima muntanyenc del Pirineu constitueix una excel·lent opció, no només per a eludir els rigors de l’estiu, sinó també per a acostar-se al ric patrimoni natural i cultural que atresoren aquestes terres.

El que es proposa tot seguit és una petita ruta que, amb vehicle propi, es pot completar en dos dies, i que engloba una de les estampes més idíl·liques de les contrades pirinenques: la vall de Camprodon, a la comarca gironina del Ripollès.

Per a accedir-hi per carretera, cal resseguir la C-17 fins a Ripoll i, un cop allà, continuar per la C-29, eix viari que mena el viatger fins als indrets més emblemàtics de la zona. No obstant això, si el visitant ve de l’altra banda de la frontera amb França (on s’estén la comarca del Vallespir), pot arribar al petit municipi de Molló a través del coll d’Ares, al NE de la vall, gràcies a un pas inaugurat el 1964. Es tracta d’un recorregut tortuós, però que permet gaudir de magnífics paisatges durant el trajecte. A més, brinda l’oportunitat de conèixer el darrer municipi gal abans de penetrar a l’Estat espanyol: Prats de Molló, que conserva el seu nucli medieval. Aquesta localitat va ser escenari el 1926 d’un aixecament no reeixit contra la dictadura de Primo de Rivera, encapçalat per Francesc Macià i a càrrec de la seva formació política, Estat Català. La gendarmeria, però, va avortar l’intent colpista.

Si s’opta per aquesta darrera opció, els bonics carrers mollonencs seran la primera atracció del viatge. Amb una població de 349 habitants, aquest poble de muntanya amaga interessants edificis. Entre ells, destaca l’església de Santa Cecília (segle XII), restaurada el 1952 i declarada Monument Historicoartístic d’Interès Nacional el 1979. Es tracta d’una parroquial dotada d’una volta lleument apuntada i dues petites capelles interiors. La seva portalada la conformen diversos arts en degradació i un timpà llis. El campanar, del segle XI i amb una alçada de cinc pisos. Els capitells originals de les finestres, molt deteriorats, van ser reemplaçats durant els processos de reforma del 1952. El patrimoni arquitectònic religiós de Molló s’arrodoneix amb l’església de Sant Sebastià (1708), més petita i austera que l’anterior.

En la segona quinzena de novembre (normalment el quart cap de setmana del mes), el municipi acull la seva festa major. En les seves proximitats, es poden admirar els ponts medievals de Can Plaga i del Molí Fumat.

A 5,2 km d’allà, al sud de coll Pregon, s’eleva l’encisadora pedania mollonenca d’Espinavell, situada a 1.250 m d’altitud. Com si el temps hagués optat per deturar-se per sempre, els seus carrerons, costeruts de mena, han sabut burlar l’impacte del turisme residencial, preservant una colpidora autenticitat. La seva construcció més pregona, l’església de la Mare de Déu de les Neus (finals del segle XVII), s’alça entre un genuí mostrari d’arquitectura d’alta muntanya. Com a únics serveis, es poden trobar uns allotjaments rurals a l’entrada del poble. Igualment, alguns veïns lloguen habitacions als nouvinguts.

Cada octubre, el nucli alberga la cèlebre Tria de Mulats, una antiga i arrelada fira ramadera equina molt reconeguda a la comarca.

Tot seguit, es recomana tornar a la C-38 i, girant a l’esquerra un cop passat Molló, accedir a una sinuosa carretera local de 14 km. A mig camí, s’erigeix el terme de Rocabruna (970 m), on es poden visitar l’església romànica de Sant Feliu i les restes d’un castell. Tot i la incomoditat de les corbes d’aquesta precària via, el premi que espera al final del trajecte recompensa l’esforç: l’espectacular municipi de Beget, emplaçat a l’Alta Garrotxa però vinculat administrativament a Camprodon. Per a obtenir més dades sobre aquesta encantadora població —declara conjunt historicoartístic el 1983—, es recomana accedir a aquest enllaç, publicat a El vol de Sarasvati. Per als amants de la bona taula, el restaurant Can Jeroni conjuga la gastronomia tradicional de la zona amb una decoració amarada de tipisme, a preus ajustats.

Amb la fesomia de Beget encara present, cal continuar el trajecte fins a la capital de la vall homònima: Camprodon, poble natal del compositor Isaac Albéniz (1860-1909). Popularitzada a les acaballes del segle XIX entre la burgesia pel doctor Bartomeu Robert —qui també va ostentar l’alcaldia de Barcelona—, el municipi es troba ubicat en la confluència dels rius Ter i Riutort. La seva designació primigènia —Campus Rotundus— sembla al·ludir als contorns arrodonits de la vall. Entre els al·licients d’aquesta localitat, convé referir-se al pont medieval sobre el Ter (a la Vila de Baix), l’arcada apuntada del qual ha entrat a formar part de l’imaginari català. Erigit per primer cop entre el 1196 i el 1226, va ser reconstruït el segle XIV. També són focus d’atenció la façana renaixentista de la casa consistorial (segles XIV-XVIII) i, ja a la Vila de Dalt, l’església romànica del monestir de Sant Pere (segle XII) —amb planta de creu llatina i cinc absis— i el convent del Carme i l’església gòtica de Santa Maria (ambdós del segle XIV). Igualment, són notoris els xalets pre-modernistes i modernistes. Aquestes il·lustren les reflexions de Josep Pla, que acusava Camprodon de tenir «el petit defecte d’esdevenir una terrassa de cafè elegant de Barcelona».

Per a concloure l’estada a la vall, es pot continuar en sentit Ripoll fins a arribar a Sant Joan de les Abadesses. El seu naixement i posterior desenvolupament estan lligats al monestir fundat per Guifré el Pilós el 885, edifici que va ser dissolt pel comte Bernat Tallaferro (970-1020) i que va inspirar la llegenda del comte Arnau (immortalitzada per escriptors de la talla de Marià Aguiló, Joan Maragall, Frederic Soler, Jacint Verdaguer). El 1931 va ser declarat Monument Historicoartístic d’Interès Nacional. El seu interior conserva un espectacular grup escultòric del Davallament d’estil romànic (segle XIII), al que s’accedeix a través d’un bell claustre gòtic. Al seu museu, es pot contemplar una extensa col·lecció d’escultura, pintura, orfebreria, brodat i teixit (entre aquests, la tela mortuòria dels Abats, del segle XV). El preu de l’entrada al recinte és moderat. Finalment, val la pena acostar-se fins a la plaça Major (porticada), pont medieval (del segle XV, per bé que destruït durant la Guerra Civil i refet el segle XV) i ala parròquia de Sant Joanipol (segles XI o XII), en runes, de la que resten dempeus una portalada i la capçalera del temple.

A la foto, el poble de Beget. Font: C. Roca.