Thursday, August 30, 2007

Tendències estètiques del segle XX

La proliferació d’estils pictòrics sorgida durant el segle XX també va motivar un ventall de corrents teòrics gens menyspreable, adreçat a analitzar i avaluar les creacions dels artistes que van viure durant aquesta centúria. Tot seguit, s’hi resumeixen els moviments més significatius.

Estètica analítica. Aquest corrent gira al voltant de dos supòsits: d’una banda, la cristal·lització de la intenció de l’artista en la seva obra (determinada pels seus desigs, pensaments i creences) i, de l’altra, la concreció d’una experiència estètica en cadascuna de les seves creacions (postulada per Beardsley). Sense anar més lluny, l’estètica analítica esmerça el terme art quan s’ha de referir al que tenen en comú les diferents disciplines artístiques.

Estètica de la visualitat pura. La present tendència, que té Theodor Vischer —seguidor de l’Idealisme hegelià— com a un dels seus màxims exponent, es caracteritza pel seu interès envers les formes pures. Aquesta perspectiva és similar a la mantinguda per un altre teòric d’aquest corrent, Konrad Fieler, qui cita la creació de formes com a leitmotiv de la producció artística.

Formalisme de Gombrich. Les influències que es palesen en el formalisme de Gombrich són la iconologia, la cultura clàssica, la filosofia, la psicologia i, sobretot, la percepció. Per a ell, aquest darrer concepte no condueix pas a la representació; tal i com afirma al respecte Campàs (1999: 51), l’espectador/a interpreta els signes sobre la tela, els quals sense la seva cooperació no serien més que taques damunt de la superfície. Seguint aquest teòric, això només pot significar una cosa: la creació i la percepció en l’obra d’art no és natural, sinó una convenció apresa. A més, també es podria destacar una darrera coincidència entre Gombrich i qui signa el text: la manca d’atenció envers la personalitat de l’artista.

Formalisme wölfflinià. El tret més signficatiu d’aquesta tendència es basa en la confrontació estilística (no hem d’oblidar que Wölfflin [1864-1945] fonamenta els seus estudis en una dicotomia entre classicisme i barroc) i, per un altre costat, en la importància que aquest autor (així com Bernard Berenson) atribueix a l’evolucionisme que ha sofert els diferents estils artístics al llarg de la història.

Iconologia. Aquest corrent, nascut a Europa el primer terç del segle XX a partir dels treballs d’Aby Warburg, defineix els significats intrínsecs als temes estudiats per la iconografia (fonts, origen, influències, canvis, definició...). Tots ells resten subjectes a l’entorn de l’artista i les tradicions per ell viscudes que, inconscientment, quedaran plasmades en la seva obra.

Sociologia de l’art. Un dels màxims exponents d’aquest corrent, Leon Trotski, qui estableix una analogia entre l’estil i la classe social (Campàs, 1999). En virtut d’aquesta postura, hom relaciona l’estil de cada imatge amb les diverses aspiracions socials.

Teoria semiòtica. Des del punt de vista del fet artístic, la semiòtica o teoria general dels signes planteja l’estudi de les obres d’art enteses com a tals. Concebuda com a vessant abstracta de l’estructuralisme, la seva difusió cal atribuir-la a Ferdinand de Saussure, bé que la seva autoria recau en la figura de teòric al nord-americà Charles Peirce. Saussure serà l’introductor del concepte de significat (entès com una idea) i el significant (element físic perceptible, una imatge visual o sonora). Com afirma Sadurní (2001), el significat roman vinculat amb conceptes bàsics com les representacions mentals, coneixement, idees, conceptes, categories i imatges, plenament extrapolables a l’àmbit artístic. Aquest significat es concreta a través de símbols. La naturalesa entre ambdós conceptes és, però, de tipus arbitrari, convencional: com apunta Corominas (2000) aquest vincle no és pas de tipus necessari.

A la imatge, Els passeigs d’Euclides (1955), obra de René Magritte.