La dona a la dinastia Tang

Si dintre de la cultura oriental hi ha hagut un període en què la dona ha estat a punt d'assolir una consideració anàloga a la dels homes aquesta ha estat, sense dubte, la dinastia Tang, que va governar la Xina entre 618-907. Però a més del gegant asiàtic, va haver altres territoris del món sínic de l'època on el sexe femení també va aconseguir cotes de poder i rellevància inèdites fins al moment, com ara Japó i Corea.

De fet, a aquest últim país, i més concretament al regne de Silla, tres dones van ser entronitzades. La primera d’elles va ser Tokman o Sondok (610-647). El fet que el seu pare, el rei King Chinpyong, morís sense deixar descendència masculina va propiciar que la seva filla gran assumís el control del país asiàtic el 632. El regnat de Sondok, que va durar 14 anys, es va caracteritzar per l’estreta col·laboració establerta amb els Tang i per la creació del Chonsongdae, un imponent observatori astrològic que encara es conserva. Després de la seva mort, va pujar al tron la seva cosina, Chindok (647-654), qui va combatre intensament contra el regne veí de Paekche i va mantenir una excel·lent relació amb els emperadors xinesos (de fet, la seva afinitat amb els Tang va ser decisiva per a la posterior unificació dels regnes coreans). Un cop finalitzat el seu mandat, caldrà esperar 250 anys per a poder veure una altra regnat liderat per una dona. Aquest privilegi va correspondre a Chinsong (887-897), ja en temps del regne de Silla Unificat (676-935), qui va haver de fer front a un període difícil i convuls.

Una situació similar es va produir al Japó, un territori que també es trobava a la òrbita dels Tang. El seu cas resulta encara més pregó pel que fa a la notorietat de la dona a l’elit política: de les 10 emperadrius que han estat al capdavant del país nipó en algun moment de la història, sis van governar l’arxipèlag durant el període històric analitzat. La primera va ser Suiko (593-629), qui va inaugurar el període Asuka (593-794) i va comptar amb el suport incondicional del príncep hereu, Shotoku Taishi. La següent fou Kogyoku o Saimei, qui va ostentar el poder en dues etapes: 642-645 i 655-661; la tercera emperadriu japonesa va ser Jito (686-697), esposa de l’emperador Mommu. La seva gestió es va caracteritzar per la promulgació del codi Taiho, que va permetre restablir el sistema ritsuryo (una adaptació de l’esquema absolutista dels Tang). Amb la mort de l’emperador Mommu Temnu, va pujar al tron la seva mare, l’emperadriu Gemmei (708-714). Com a fita més remarcable, aquesta va possibilitar l’establiment (el 710) d’una nova capital no itinerant, a diferència de les anteriors: Nara. Aquesta etapa seria el preludi d’una gran efervescència cultural, que assistirà a la compilació de les primeres cròniques imperials japoneses. Finalment, cal parlar del mandat de Gensho (715-724) i de Koken Shotoku, qui també va ocupar el tron en dues ocasions: 749-758 i 764-770. A més, va haver de sufocar nombroses intrigues i conflictes sorgits a la cort imperial, els quals van fer perillar la seva vida.

No podem cloure aquest recorregut per la història de les mandatàries orientals de l’època Tang sense deturar-nos en l’única dona que ha ocupat el tron xinès: Wu Zetian (625-705), a la imatge. Filla d’un dels aliats de Li Yuan (fundador de la dinastia Tang) i de Yang (descendent de l’anterior dinastia regent, la Sui), Wu Zetian va ingressar essent una nena a l’harem de l’emperador Taizong tot i que, en desaparèixer aquest sobirà, va esdevenir concubina del seu fill i hereu, Gaozong, amb el que podria haver mantingut una relació sentimental. El fet que pare i fill haguessin tingut la mateixa noia com a concubina hauria estat, segons alguns historiadors, un veritable escàndol, si atenem als ferris plantejaments de l’univers confucià. El 655, Wu va aconseguir, després de moltes intrigues, que l’emperador Gaozong l’entronitzés. Caldria esperar, fins el 660 per a que esdevingués emperadriu de facto, i fins a la mort de l’emperador el 683 per tal que assumís totalment el control del gegant asiàtic. El seu mandat va estar marcat per la promoció que Wu va fer del budisme com a ideari legitimador del seu poder, fet que li va suposar moltes simpaties entre el poble.

Tot i els nombrosos detractors que han tractat de dinamitar la seva figura —fins i tot, han arribat a atribuir-li l’emmetzinament de Gaozong i la mort d’una filla acabada de néixer per a incriminar una concubina rival, Xiao— els èxits implementats durant el seu regnat va ser més duradors que no pas les desfetes (Folch, 2005). Entre les solucions més reeixides aportades per Wu, destaquen el sanejament econòmic de l’imperi (mitjançant la reducció dels impostor a les zones properes a la capital i el replegament de les milícies destacades en zones frontereres). De la mateixa manera, el reforçament del sistema d’exàmens oficials (adreçat a seleccionar els candidats més aptes per a esdevenir funcionaris) es va traduir en una millora de l’eficiència d’aquest personal al servei de l’emperadriu.

Finalment, val a dir que Wu Zetian va ser l’única emperadriu que va regir els destins de la Xina en solitari, per bé que no va ser pas l’única que va tenir un paper polític important en temps del Tang. Aquí és on entra en joc Yang Guifei (713-756), una de les concubines de l’emperador Xuanzong (712-756), el poder del qual restava en la pràctica a mans del canceller Li Linfu (?-752). Posseïdora d’una bellesa extraordinària, la jove va decidir prendre sota la seva protecció el general An Lushan, d’origen turc. Amb el suport de Li Linfu, aquest aconseguiria controlar tres regions miliars i un cos de 160.000 soldats. A més, la seva família s’alçaria contra el poder de l’emperador qui, persuadit pels seus assistents, va acabar sacrificant Yang Guifei.