Thursday, April 30, 2009

Art i arquitectura medieval a les valls d'Àneu

A la meitat septentrional del Pallars Sobirà, les turbulentes aigües del riu Noguera Pallaresa connecten un seguit d'encisadores valls alpines espargides al voltant de la plana d'Esterri: les Valls d'Àneu. Tot i la creixent afluència del turisme hivernal des de la dècada dels anys 60 —secundat fonamentalment pels amants de l'esquí i els esports d'aventura—, la zona ha sabut preservar la fesomia tradicional dels seus poblets d'alta muntanya, sense obviar el seu feréstec i espectacular paisatge natural. A això cal sumar un notable patrimoni monumental i artístic, que arrela en les terres que, fins mitjan segle XV, van conformar el darrer comtat català. Aquests factors converteixen les valls d'Àneu en un indret propici per a la descoberta del romànic pirinenc, l'encant d'antigues viles medievals com la d'Escaló i l'arquitectura popular de muntanya. Fins i tot, el visitant copsarà que la toponímia d'algunes localitats —entre elles Escalarre, Llavorre, Unarre o Isavarre— evidencia que aquestes terres un dia van ser basques.

Enfilant la C-13 cap al nord, un cop passat Llavorsí, cal girar a l'esquerra i continuar per una tortuosa carrera local que mena fins el petit poble de Baiasca. La seva església, dedicada a Sant Serní, alberga al seu interior els únics frescos romànics originals que encara es conserven al Pirineu. Les pintures, de finals del segle XI, no sempre resten obertes el públic (es recomana contactar prèviament amb l'Ajuntament de Llavorsí al 973 622 008 per a confirmar els horaris de visita). El preu de l'entrada a l'edifici parroquial és d'un euro.

Tornant a la C-13, i reprenent el viatge en direcció a Vaqueira Beret, s'arriba a Escaló, situat a mà esquerra. Documentat l'any 908 —apareix citat a un document de permuta del monestir de Santa Maria de Gerri—, va estar força vinculat a la casa comtal pallaresa i va esdevenir un dels seus focus principals de resistència militar. El seu traçat de vila closa, encara vigent, correspon al segle XIII. El poble s'articulava al voltant d'un únic carrer (avui n'hi ha dos) flanquejat per dos rengles de cases i protegit per una muralla adossada a la part posterior dels habitatges. En cada extrem s'erigeix una portalada d'accés, una de les quals ha estat reconstruïda recentment. També hi ha una torre de guaita de planta quadrada al portal nord i una bestorre d'angle a l'est. De l'antic castell, però, no en queda ni rastre. A partir del segle XVI, després de la pacificació del Pallars, el poble va anar expandint-se més enllà de la zona emmurallada. Corona el casc urbà una antiga torre cilíndrica de guaita del segle XI.

Just davant d'Escaló, a l'altra banda del riu, s'obre una pista transitable que, després de caminar durant uns 15 minuts, porta fins al monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. Fundat com a abadia i reconvertit en priorat, se'n té notícia des del 859, tot i que va ser abandonat definitivament el 1787. L'església, consagrada a Sant Pere i en ruïnes (foto), va erigir-se el segle XI i presenta un tret excepcional dintre del romànic llombard català, prou característic de l'arquitectura carolíngia: la doble capçada del temple, amb tres absis a llevant i un de dos nivells a ponent (només se'n coneix un altre cas). El seu interior està protegit per un vidre que permet contemplar des de l'exterior les magnífiques pintures al fresc que decoren l'absis central. Les obres originals, però, han estat traslladades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Continuant el recorregut proposat, i després d'una parada obligada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, al terme d'Espot, cal retrocedir una mica i resseguir l'estreta carretera que condueix fins al poble de Son, situat a 1.393 m d'altitud. Als afores s'alça l'església romànica de Sant Just i Sant Pastor (segle XIII), de la que destaca el seu recinte fortificat i el seu esvelt campanar de sis plantes. Les seves naus alberguen un superb retaule gòtic del segle XV, obra de Pere Despallargues. Al cantó oposat es troba l'anomenada torre del comunidor o del rellotge, de planta cilíndrica i 23 m d'alçada, emprada tradicionalment per a aplegar els veïns de la contrada. L'entrada al complex costa un euro. Fora de l'època estival, cal concertar els horaris de visita trucant a l'Ajuntament de l'Alt Àneu (973 62 60 38).

Des de Son es pot accedir fàcilment a València d'Àneu i, des d'allà municipi d'Esterri d'Àneu, capital de les valls homònimes. La localitat, a més d'abundosos serveis i places hoteleres, acull la seu de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, situat a un antic mas pairal de classe benestant: Casa Gassia. Es tracta d'un habitatge tradicional on es poden admirar mobles i estris que daten de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX. El pis inferior de l'edifici era utilitzat pels seus ocupants per a l'emmagatzematge del gra, productes de la matança, conserves i altres aliments d'elaboració casolana. La vida familiar transcorria a la segona planta, dotada de dos dormitoris i una cuina disposats al voltant d'un menjador. Les golfes (o cap de casal) romanen tancades. El recorregut guiat per la casa dura uns 45 minuts, inclou un audiovisual i té un preu de 3 euros.

L'estada a les Valls d'Àneu es pot arrodonir visitant l'església de Sant Joan, a l'entrada del pintoresc poble d'Isil. La façana, molt eclèctica, excel·leix pel seu superb pòrtic romànic —presidit per arcades de mig punt que reposen sobre pilars amb capitells ornats— i per unes estilitzades finestes gòtiques. La nit de Sant Joan, la localitat celebra unes falles molt apreciades arreu de la comarca. D'altra banda, al nucli més proper, Alós d'Isil, es troba una serradora hidràulica pertanyent a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu.

La gustosa gastronomia autòctona, amb productes tan valorats com las ratafies de codony o nous, els productes de cacera o el formatge de tupí, s'afegeix a les nombroses sensacions i experiències que brinden aquestes valls tan fascinants com autèntiques, malgrat que poc conegudes pels seus atractius aliens a la neu i l'esport. L'arribada del bon temps, emperò, pot ser un bon pretext per a atansar-se l'altra cara de les Valls d'Àneu. La del seu intens passat.