Abordant la història de la pirateria

Des del 16 de març passat i fins el 7 de gener de 2007, el Museu Marítim de Barcelona (Av. de les Drassanes, s/n) acull l’exposició Pirates, una mostra que resumeix l’evolució que ha experimentat la pirateria al llarg de més de 33 segles. Aquesta pràctica, que al•ludeix als actes de robatori i pillatge perpetrats al mar, resta estretament lligada a la història de la navegació.

Ara bé, quan aquestes accions s’emparen en el dret de represàlia —és a dir, quan les persones que les practiquen només ataquen aquells que els hi han estat assenyalats com a adversaris—, cal referir-se a corsarisme. Tal i com s’indica a l’exposició, aquest darrer concepte constitueix «una forma de guerra amb autorització atorgada pel poder mitjançant la patents de cors, que permetia perseguir vaixells enemics i fer-se amb les riqueses que transportaven».

No obstant això, Pirates també aproxima els seus visitants a altres tipologies de mariners. D’una banda, s’endinsa en el món dels bucaners, aventurers d’origen europeu establerts a les Antilles a partir durant el segle XVI. Aquest concepte es deriva del vocable francès boucaner, que procedeix al seu torn de boucan, és a dir, la «carn fumada» que aquests proporcionaven als pirates que operaven a la zona. Finalment, la mostra es refereix als filibusters, pirates majoritàriament anglesos que van envair el Carib a partir del segle XVII.

Per a trobar la gènesi mateixa de la pirateria, emperò, cal retrocedir fins al regnat del faraó Ramsés XII (1198-1166 aC), moment en què es va produir la primera batalla naval documentada de la història. Per bé que el comerç a l’antic Egipte tenia lloc fonamentalment a l’interior del país, les naus d’altres pobles mariners de l’època posaven en perill les rutes comercials que els egipcis havien establert amb altres indrets de la Mediterrània, com ara Creta.

La pirateria va continuar vigent entre els segles XI-IX aC (etapa que coincideix amb l’hegemonia dels fenicis, un poble procedent dels actuals Síria, Líban i Israel i que basava la seva activitat econòmica en el comerç marítim amb les seves colònies). Ara bé, l’activitat que ens ocupa experimentarà un important creixement els segles VIII-V aC, amb la consolidació de les ciutats-estats o polis. En aquest període, el pillatge marítim va adquirir implicacions polítiques i militars, ja que nombrosos tirans —com ara Polícrates de Samos— van tenir exèrcits navals a les seves ordres. I és que amb l’abordatge de vaixells no només s’obtenien mercaderies, sinó que també es capturava la seva tripulació, que a posteriori es destinava a l’esclavatge. Així, en centres com ara Roma o Alexandria, es podrien arribar a vendre 10.000 esclaus al dia. Fins i tot, ja a les acaballes de la república romana, Juli Cèsar va ser segrestat (el 78 aC) durant vàries setmanes, tot i que va ser finalment alliberat. Els seus captors moririen crucificats.

Amb l’expansió de l’imperi romà, els nous dominadors de la Mediterrània van començar a ser autosuficients quant al comerç d’esclaus, que es nodria dels pobles conquerits. És per això que Pompeu (106-48 aC) va destinar prop de 125.000 homes i 500 naus a lluitar contra la pirateria, que ja havia deixat de ser necessària en aquest àmbit. Per a aconseguir-ho, comptaven amb l'ajut d'embarcacions equipades amb una passarel·la de fusta que facilitava l'abordatge de les naus enemigues.

Durant l’Edat Mitjana, amb l’aparició de l’Islam (s. VII dC), els saqueigs a alta mar van tornar a intensificar-se. En el cas de la Corona d’Aragó (sorgida ca. el 1150), els monarques es van emparar considerablement en el cors per tal d’estendre els seus dominis pel Mediterrani, una activitat que va ser regulada pel rei Pere III el segle XIV i que a Espanya va continuar vigent fins el 1908. Els corsaris, nogensmenys, es van comportar més aviat com pirates en més d’una ocasió, de la mateixa manera que Catalunya també va ser víctima dels pirates. Com a exemples, cal citar la cruenta invasió de Palamós el 1543, perpetrada pel turc Barba-roja, la destrucció de Pineda de Mar el 1545 a mans del també otomà Dragut o l’enfosament, el 1623, de quatre nous que vigilaven la costa catalana catalana, la constucció de les quals havia estat ordenada per la Generalitat el 1599. Un cop més, la responsable de la desfeta va ser la flota turca.

A partir del 1450, Europa es va obrir a l’Atlàntic per trobar noves rutes comercials a les Índies, en un intent de fugir dels pirates que infestaven la Mediterrània. La descoberta d’Amèrica (1492) va comportar noves possibilitats en aquest sentit. Així, les rutes establertes entre Sevilla i Cadis amb Cartagena d’Índies, L’Havana i Veracruz començarien a ser objecte de vigilància, per tal de preservar les mercaderies espanyoles del cors europeu. En aquesta època, es van fer famosos personatges com els corsaris britànics Sir Francis Drake (1543-1596), Sir John Hawkins (1532-1595) i Sir Henry Morgan (1635-1688), artífex de la invasió i destrucció de Panamà (1671), així com el francès François LeClerc o Pota de Pal (?-1563).

El segle XVIII, la pirateria europea va operar també Orient, però sense perdre de vista Amèrica del Nord. Allà va actuar el temut Edward Teach o Barbanegra (1680?-1718), a la imatge, en una època en què els vaixells van començar a adoptar la típica bandera negra adornada amb un crani i dues tíbies. Aquest emblema pretenia ser un advertiment per a les futures víctimes, en una clara al•lusió al destí que els esperava si es resistien a l'abordatge. També en aquesta centúria va assolir una gran popularitat la irlandesa Anne Bonny (ca. 1700-?), sens dubte la pirata més famosa de la història.

En l’actualitat, la pirateria marítima continua encara continua vigent, tal i com denuncia l'International Maritime Organization (IMO) i Pirates. De fet, a la mostra es poden consultar algunes portades recents de diaris on es recullen actes de pillatge als mars o a zones costaneres d’arreu del planeta.