Un barri indià a Barcelona? (i II)

Per bé que no s’ha trobat cap evidència que corrobori l’origen indià dels primers habitants de l’àrea urbanitzada de Can Berdura, l’obra Els barris de Barcelona (Ajuntament de Barcelona-Enciclopèdia Catalana, 2000) apunta diferents perfils pel que fa als nouvinguts. Atenent a la descripció proposada, aquests nous estadants van ser «obrers, comerciants, administratius i professionals liberals» que procedien, fonamentalment, d’altres indrets de la capital catalana.

Segons els autors d’aquest treball, els terrenys adquirits en iniciar-se del segle XX van ser esmerçats com a horts adreçats a l’autoconsum, o bé com a solars per a edificar primeres i segones residències i habitatges de lloguer. En qualsevol cas, el creixement immobiliari va ser especialment intens pels volts del carrer de Garcilaso. Com a anècdota, val a dir que un d’aquests veïns va ser Josep Trius, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i gerent de CINAES, una prestigiosa empresa barcelonina d’espectacles d’abast estatal.

Per aquella època —concretament, entre el 23 de novembre de 1901 i 1905—, el barri va acollir el tercer camp de la història del Futbol Club Barcelona. Aquest terreny de joc, dotat de graderies amb capacitat per a 1.000 espectadors, es trobava sobre un descampat situat al costat de l'antiga carretera d'Horta (l'actual passeig de Maragall) i entre els carrers de Garcilaso i de Manigua. En el partit inaugural, el Barça es va imposar per 4 gols a 0 a un equip format per la tripulació del creuer britànic Calliope, i amb un hat-trick del fundador del club blaugrana: Joan Gamper.

A partir dels anys vint i fins a l’inici de la Guerra Civil, el barri va experimentar un creixement espectacular. Aquesta circumstància va motivar l’aparició dels primers comerços, així com la creació, el 1918, de l’Asociación de Propietarios y Vecinos de Can Berdura, amb seu al Guinardó. Aquesta entitat, que va donar el tret de sortida a la vida associativa de la zona, va desaparèixer el 1939. Una altra activitat veïnal de l’època van ser les representacions teatrals dutes a terme per l’anomenada «colla d’arreplegats de la barriada de Can Berdura». Els integrants d’aquest grup, emparentats amb les famílies Frau, Trius i Subirats, escenificaven peces dramàtiques d’alguns autors catalans per tal de reunir diners que els permetessin organitzar excursions.

Durant els anys previs a la conflagració, el barri va albergar la construcció d’algunes finques senyorials. Com a exemple, caldria citar Can Biosca, pertanyent a Domènech Biosca (un dels introductors dels extintors a Catalunya); la Torre de l’Italià, erigida el 1923 i situada al carrer de Jordi de Sant Jordi, a l’alçada del de Campo Florido; La Gallinarie, ubicada al carrer de Francesc Tàrrega (l'antic carrer de Cuba) i, sobretot, Villa Jazmines (1920), obra de l’arquitecte Ferran Tarragó i propietat de José Racionero. Durant més de 30 anys i fins la primera meitat dels anys 80, la casa va acollir l’Escola Fertom. El 1987, però, l’edifici va passar a ser un bar musical, amb el nom de Torre Rosa (foto).

Un cop finalitzada la guerra, el barri va anar recuperant progressivament la normalitat. Amb el primer franquisme, els seus habitants van començar a gaudir de diferents propostes lúdiques i recreatives que els servien per a evadir-se els rigors d’una etapa fosca i difícil. Va ser en aquestes dates quan Joan i Josep Escofet van adquirir uns terrenys entre els carrers de Pinar del Río i de Matanzas. Sobre aquesta parcel·la, i amb el concurs de Francesc Boada, van posar en marxa la sala de ball Río de Janeiro, un local que funcionava com a pista de gel a les tardes. Ja a la dècada del 1950, va obrir les seves portes La Pista Azul, que es trobava entre els carrers de Puerto Príncipe i de Pinar del Río. Es tractava d’un altre centre apte per a la pràctica del patinatge, i que va servir com a lloc d’entrenament a la campiona d’Europa de patinatge artístic Montserrat Viader. A finals dels anys 60, emperò, el complex es va reconvertir en una pista de bitlles. Pel que fa a les discoteques, cal fer esment de les desaparegudes Mogambo (a Pinar del Río), molt popular els anys vuitanta, i La Mandràgora —rebatejada com a Amici mei—, ubicada al carrer de Manigua i en funcionament fins l'inici dels noranta.

No obstant això, una de les propostes culturals més lligades a la història del barri ha estat, sens dubte, el Cine Río (a Matanzas). El local va obrir les seves portes com a cinema de programa doble el 1962, amb la projecció de la pel·lícula Can can, protagonitzada per Shirley McLaine i Frank Sinatra. Després de ser adquirit i reformat per Pedro Balañá, va ser reinaugurat el 29 de gener del 1973, bo i esdevenint una sala d’estrenes. L’últim film que s’hi va exhibir va ser Invicto, de Walter Hill, la nit del 6 de juny del 2002.

Quant a entitats dinamitzadores, destaca l'Associació de Festeigs Antic Barri dels Indians, fundada el 1983 amb la voluntat d’organitzar una festa popular de caràcter anual. Els actes tenen lloc durant nou dies, tot coincidint amb els primers dies de la tardor. L’associació Amigos do Brasil (al carrer de Matanzas, 17) o el Club Deportivo Minusválidos AMIBA (a Jordi de Sant Jordi, 11) constitueixen una altra mostra del panorama associatiu actual.

Tot recordant el capítol d' infrastructures, hi destaca com a fita més rellevant l'arribada del metro al barri, concretada en l'inici de les obres de l'estació de metro de Congrés (1956) al carrer de Garcilaso, a l'alçada dels de Matanzas i Puerto Príncipe.

En l’àmbit tècnic i científic, convé recordar l’aparició del primer teixit industrial al barri als anys 60, de la mà de fàbriques com Acústica Electrónica Roselson, l’empresa de material sanitari ICO (localitzada entre Campo Florido i Puerto Príncipe) i la firma de confecció Hernández Berni. De la mateixa manera, cal esmentar els laboratoris fundats pel doctor Jaume Ferran i Clua (Corbera d’Ebre, 1852-1929), descobridor de vacunes contra el còlera, la tuberculosi i la ràbia. Aquest investigador va impulsar el Laboratori de La Sagrera —o Institut Ferran—, ubicat entre els carrers de Manigua, Garcilaso i Acàcies. El maig de 1929, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, el rei Alfons XIII va fer una visita a les instal·lacions. Després de caure en desús a la primeria dels anys setanta, l’Ajuntament va comprar el solar del laboratori per a construir-hi l’Escola Doctor Ferran i l’IES L’Alzina.

El febrer de 2006, el consistori va informar de l’inici d’un seguit de treballs urbanístics a la zona. Gràcies a aquestes intervencions, es va poder localitzar, a la tardor d'aquell mateix any, un antic refugi antiaeri de la Guerra Civil que, segons el testimoni d'un dels veïns, Juan Heredia (reportat per la presidenta de l'Associació de Festeigs, Maria Teresa Simón Estradé), es trobava entre els carrers de Jordi de Sant Jordi i Pinar del Río. El soterrani 977, un dels 30 primers refugis que es van construir a Barcelona, no es va obrir finalment al públic, donades les dificultats per a accedir-hi.

En aquest mateix any, a més, l’Ajuntament ha proposat que la divisió administrativa que engloba l’Antic Barri dels Indians —Congrés— dugui també el nom d’aquesta petita i centenària barriada, que compta en l’actualitat amb més de 8.000 habitants.