Un barri indià a Barcelona? (I)

Amb el Desastre del 1898, milers de catalans que tenien interessos econòmics a Cuba es van veure obligats a tornar a casa. Encara avui, més d’un segle després d’aquell episodi, algunes mostres arquitectòniques de l'època que esquitxen certs municipis barcelonins —com ara Mataró, Argentona o Sant Pere de Ribes— continuen evocant el periple d’aquells homes de fortuna.

En el cas de la capital catalana, la petja deixada pels anomenats americanos sembla inextricablement lligada a una àrea molt concreta del districte de Sant Andreu: l’Antic Barri dels Indians, un petit conjunt de carrers sorgit a començaments del segle XX i que ha estat vinculat tradicionalment a la figura dels catalans emigrats a les Antilles. Nogensmenys, no existeix cap evidència documental rigorosa que permeti corroborar aquesta relació.

Molt més palesos resulten els seus límits, que emmarquen un conjunt d’edificis i calçades amb una disposició netament diferenciada de la de les barriades adjacents. Així, l’espai que ens ocupa té com a fronteres els carrers de Felip II i Cienfuegos (al nord), el de Concepción Arenal (a l’est), el passeig de Maragall (creat el 1911 al voltant de l’antiga carretera que unia Barcelona amb Horta, al sud) i el carrer de Manigua (a l’oest).

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se on radica l’origen del barri. La resposta a aquesta qüestió, però, no és fácil de trobar. Segons el Plano de Barcelona y sus alrededores (1891), aquest espai era un territori pràcticament despoblat a les acaballes del segle XIX, si obviem la presència d’unes poques masies que envoltaven l’antiga carretera de Sagrera a Horta (1867), a l’actual carrer de Garcilaso. Tal i com es desprèn del quart volum d’Els barris de Barcelona, dirigit per Ramon Alberch (Ajuntament de Barcelona-Enciclopèdia Catalana, 2000), aquestes cases pairals tindrien la seva gènesi en les vil·les romanes.

La idea no resulta pas desgavellada, si es consideren les múltiples troballes de l’època que han tingut lloc a les immediacions del barri. D’entre els vestigis localitzats, destaquen una Venus púdica trobada el 1955 al carrer de Manuel Sancho, a l’alçada del passeig de Fabra i Puig; diferents sitges amb peces de ceràmica, descobertes al carrer del Cardenal Tedeschini, al costat de Ca l’Armera (que actualment acull el restaurant Tasca i vins), i l’anomenat aqüeducte Palom Barium, un sistema de canalització (ca. 50-60 dC) que va aparèixer el 2004 al carrer del Coronel Monasterio i que havia servit per a portar l'aigua del riu Besòs fins a l’antiga colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Deixant de banda aquesta qüestió, no hi ha cap dubte sobre l’enorme importància que van exercir les masies en la fesomia del futur barri. Per damunt de totes elles, va destacar la de Can Berdura (vegeu-la a la imatge, publicada a Els barris de Barcelona), situada a la frontera de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar i al costat de l’antic Torrent de la Guineu. Els primers documents que es fan ressò de l’existència d’aquesta finca es remunten al 1771, any en què el mas fou reconstruït pel mestre d'obres Joan Rossinyol.

Els límits territorials d'aquesta propietat s'estenien entre l'antic Torrent de la Guineu, el Camí de Dalt (l'actual carrer de Concepció Arenal) i les propietats veïnes. Els propietaris de Can Berdura tenien els terrenys repartien entre diversos arrendataris amb els que havien subscrits contractes de parceria. Aquest acords els garantia l'ús i explotació de les terres que conreaven, per bé que havien de cedir una part de la producció als propietaris. Fonalmentalment, s'hi conreaven blat, blat de moro, cànem, civada i ordi. La casa va desaparèixer el 1956, tot coincidint amb l’apertura del carrer de Campo Florido.

El 1995, l’historiador Martí Checa va recuperar uns contractes d’aparceria de la finca corresponents a l’últim terç del segle XIX. Gràcies a aquests documents, s’ha pogut saber que els seus propietaris, la família Berdura, també disposava de propietats als antics municipis (avui barris) de Santa Eulàlia de Vilapicina i Sant Martí de Provençals, així com una parada de fruita i verdura al mercat del Clot.

Les primeres temptatives d’urbanitzar la zona —afavorides per la construcció del la via del Ferrocarril del Norte— van produir-se el 1895 i van afectar els actuals carrers de Matanzas, Pinar del Río i Jordi de Sant Jordi (dit anteriorment de L'Havana). El projecte, impulsat per Manuel i Pedro Romaní i per Andreu Lluís i Pere Oliva, va ser finalment desestimat, en no cenyir-se al Pla Cerdà (1859).

Així, l’obertura dels carrers esmentats no es va produir fins a la primeria del segle XX. Per a batejar bona part d’aquestes noves vies, es va recórrer a topònims que consignaven algunes de les principals ciutats antillanes, per bé que encara es desconeix el motiu d’aquesta decisió: es tractava d’un innocent recordatori dels darrers reductes colonials espanyols o bé d’una al·lusió al pròsper passat dels seus habitants, un grup d’empresaris catalans que tot just acabava de tornar d’Amèrica, coincidint amb la finalització de la guerra de Cuba?

Malgrat tot, la tradició oral sembla haver-se aliat amb aquest últim supòsit. Així, a l’Antic Barri dels Indians circula la història del que podria haver estat un dels seus veïns més il·lustres: l’indià Francisco Subirats (Reus, 1843-1913). Instal·lat a L’Havana, aquest enigmàtic personatge hauria fixat la seva residència a Barcelona després de la mort de la seva dona i del seu fill. Un cop a la ciutat comtal, es creu que Subirats va adquirir uns terrenys a l’actual carrer de Garcilaso, juntament amb Diego Frau Mayans i Josep Trius.

De tota manera, l’ascendència dels primers ciutadans i ciutadanes que van articular el naixement del barri continua submergida en el més absolut misteri.