El naixement de les publicacions periòdiques a Catalunya

Algunes dècades abans de la irrupció de les publicacions informatives a Catalunya, Europa ja comptava amb diversos precedents en aquest àmbit. Sense anar més lluny, el 1457 va veure la llum el primer diari del món: el Nurenberg Zeitung, al que van seguir, el 1493, diverses edicions d’un full de notícies dedicat al descobriment d’Amèrica.

A banda de la invenció de la impremta de tipus mòbils (esdevinguda cap al 1440 a Magúncia), hi ha una segona eventualitat que explicaria el naixement d’aquestes peces informatives: la importància assolida per la prosa com a instrument de comunicació. De fet, amb la desaparició dels models lligats a la vida i la literatura medievals (cristal·litzats en els cantars de gesta i l’activitat del mester de joglaria), els textos comencen a veure’s cada cop més privats de la rima i de la musicalitat que els havien acompanyat indefectiblement durant centúries. Aquesta circumstància també dóna resposta a l’auge creixent de la novel·la i a l’aparició de nous subgèneres fins aleshores inèdits.

Així, els fulls de notícies van arribar al Principat el segle XVI. Cada exemplar constava, per regla general i com el seu nom indica, d’una sola pàgina on apareixia una única notícia. Caldrà esperar el segle XVII, però, per tal que els tallers d’impremta comencin a garantir-ne una publicació regular. Més endavant, aquesta regularitat va donar pas a una aparició més o menys periòdica.

El 1640, es va crear a Barcelona la primera gaseta sorgida a la Península: Noves Ordinàries. Aquesta capçalera consistia en un aplec de notícies resumides que, a més a més, consignaven la data i el lloc d’origen. Entre les temàtiques que gaudien de més acceptació entre els/les lectores/es, destaquen les notícies de societat i les de successos. De tota manera, aquestes informacions eren mereixedores d’una rellevància més aviat secundària per part dels editors. Fins el 1888, tot coincidint la commoció asperonada pel crim del carrer de Fuencarral (Madrid), una notícia d’aquest tipus no va tenir cabuda a la portada dels diaris.

Aquestes dues publicacions no seran pas les úniques. Més gasetes aniran apareixent fins el 1762 , moment en què l’editor Pedro Ángel de Tarazona va aconseguir un privilegi reial que el va permetre imprimir el primer diari en la història de Barcelona: Diario Curioso. Aquesta capçalera tenia entre quatre i sis pàgines que eren editades personalment pel seu creador. És per això que aquest s’autodenominava diarista.

Trenta anys després, l'1 d'octubre de 1792, Pedro Pablo Hussón de Lapezarán va treure al carrer el Diario de Barcelona. Dies abans, aquest impressor napolità procedent de la Cort de Madrid havia obtingut un privilegi del rei espanyol Carles IV per tal de crear un diari similar a un altre ja existent a València. Des del primer moment, la nova publicació, amb un tiratge inicial de 200 exemplars, va ser considerada un diari oficial.

Durant la guerra del Francès, els país gal va obligar que el diari s’imprimís en llengua catalana, en un intent de guanyar-se les simpaties del poble. Nogensmenys, el fort sentiment antifrancès arrelat entre la ciutadania va fer que aquesta iniciativa se saldés amb un estrepitós fracàs i que, per tant, es tornés a adoptar la llengua castellana.

En acabar la conflagració, Antoni Brusi i Mirabent va agafar les regnes de Diario de Barcelona. La seva impecable gestió va convertir aquesta capçalera en un mitjà de comunicació de referència durant tot el segle XIX. La versió impressa del diari va continuar publicant-se fins el 1994, tot i que encara existeix en format electrònic.

Al marge d’alguna excepció motivada pel Trienni Liberal (com ara l’aparició de Periódico Universal de las Ciencias, Literatura y Artes y El Europeo, ambdós de 1921), no sorgiran més publicacions catalanes vuitcentistes fins la dècada dels anys 30. Com a mostra, podem citar la revista El Vapor (1833) i els diaris El Telégrafo —fundat el 1858 per Ferran Patxot i rebatejat com El Diluvio el 1879—, El Correo Catalán —creat per Luis María Llauder (1876), La Publicidad (1878) —reconvertit en La Publicitat el 1922—, Diari Català (1879) i els conservadors La Renaixença (1881) i La Vanguardia (1888). Amb ells, la normalització de la premsa entre la societat catalanya ja era un fet.