Arquitectura romànica a la ciutat de Barcelona

Tot i gaudir d’una implantació molt més intensa als entorns rurals, el corrent artístic que va cisellar l’arquitectura religiosa de la Europa cristiana occidental entre els segles X i XIII, el romànic, també va deixar la seva petja a les principals ciutats de la Catalunya medieval.

Una urbs que il·lustra magníficament aquesta circumstància és Barcelona. Per bé que el seu nom resta molt més lligat a la solemnitat de l’art gòtic
—concretada en edificis com la catedral, la basílica de Santa Maria del Mar, la capella de Santa Àgueda o l’església del Pi—, la capital catalana encara aplega quatre edificis corresponents a les darreres etapes del romànic: l'església i el claustre de Sant Pau del Camp (a la imatge) i les capelles de Sant Llàtzer, Marcús i Santa Llúcia.

Aquest darrer edifici va ser erigit el 1268 per ordre del bisbe Arnau de Gurb, tot formant part de l’antic Palau Episcopal, i es troba situat al número 3 del carrer homònim, al costat del claustre de la catedral. Actualment, el seu pòrtic encara presenta alguns dels elements més definitoris del romànic: arquivoltes que descansen sobre pilars amb capitells ornats, una finestra d’arc de mig punt i un campanar d’espadanya triangular i amb doble finestral. Inicialment, la capella es va erigir en honor de la Mare de Déu i de les Santes Verges, per bé que només s’hi ha mantingut l’advocació de Santa Llúcia, patrona de la vista.

A la cantonada de la façana, encara hi ha gravada una cana, la mida oficial de longitud que feien servir els antics menestrals catalans.

El seu interior, de planta rectangular, alberga el sepulcre d’Arnau de Gurb, restaurat durant el segle passat i ubicat en un arcsoli de la paret esquerra de la capella. En un altre arcsoli es conserva el sarcòfag del canonge Francesc de Santa Coloma, de mitjan segle XIV, presidit per motius de la Passió de Crist. A més d’una pica beneitera de marbre d’aquesta mateixa centúria, s’hi pot admirar una pintura al timpà (ca. 1901) rubricada per Joan Llimona. Les pintures murals i la imatge a l’altar, més contemporànies (1940-1945), corresponen a l’artista barceloní Josep Maria Nuet i Martí (1914- ).

A la plaça de Pedró i prop de la ronda de Sant Antoni s'alça la capella de Sant Llàtzer (mitjan segle XII, per bé que originària del segle X), pertanyent al desaparegut hospital de Mesells (fundat per Guillem de Torroja). Recentment restaurat, l'edifici, inscrit dintre del romànic llombard presenta una única nau semicircular i una espadanya. La fornícula va ser afegida el 1972 per Erasme de Gònima. Desacralitzada el 1913, l'edifici va romandre abandonat fins el 1954, moment en què Adolf Florensa hi va dur a terme els primers treballs de recuperació.

A la cruïlla entre els carrers de Montcada i de Carders, es troba la capella de la Mare de Déu de la Guia o de Marcús (1166-1188), com es coneix en honor del banquer Bernat Marcús. Construïda a la Via Franca (el camí que enllaçava Barcelona amb França), l'edifici tenia al costat un cementiri, un hostal i un hospital. La cripta va afegir-se possiblement al segle XVII, mentre que l'espadanya, la finestra de la façana i la teulada corresponen al segle XIX.

La darrera mostra del romànic a la capital catalana es localitza, tal i com s'indicava unes línies més amunt, a l’església i al claustre de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp, al carrer del mateix nom i molt a prop de l’avinguda del Paral·lel. La seva designació obeeix al fet que, fins el segle XIV, s’ubicava en uns terrenys per a ús agrícola.

La troballa d’una làpida datada del 911 en les seves dependències
—pertanyent al comte Guifré II Borrell (ca. 847-911)— situen la construcció del complex abans d’aquest any. Al seu torn, es creu que va ser aquest noble qui va impulsar la seva edificació, bo i aprofitant l’estructura d’un temple ja existent. Nogensmenys, el 985 va ser destruït com a conseqüència de l’atac de les tropes d’al-Mansur, circumstància que va motivar la fugida dels monjos que hi residien. Després de ser abandonat, va continuar funcionant com a església fins que el 1096 va ser restaurat per a acollir una nova comunitat religiosa. Nogensmenys, el monestir va tornar a ser saquejat el 1114, en aquest cas pels almoràvits. La segona restauració començaria el 1117, gràcies al suport de la família Guitard.

La façana de l’església, envoltada d'un jardí que acull l’antiga casa de l’abad (dels segles XIII i XIV), és coronada per una espadanya de doble finestra i consta d’arquacions llombardes, un timpà decorat amb la imatge de Jesús, Sant Pau i Sant Pere i les restes d’una fortificació. La porta d’entrada, a més, exhibeix dues columnes rematades amb dos capitells de marbre de factura visigòtica. L’interior, cobert amb voltes de canó, presenta una planta de creu grega, un triple absis i una cúpula amb transepte.

El claustre (segle XIII), de petites dimensions i dotat de quatre accesos, és l’únic d’estil romànic que té arcs trilobulats. Aquests es recolzen sobre columnes geminades, coronades amb capitells decorats amb animals i motius d’inspiració vegetal.

El conjunt, que va necessitar vàries reformes a causa dels desperfectes produïts durant la Setmana Tràgica (1909) i la Guerra Civil (1936), va ser declarat monument d’Interès Nacional el 1879.

A més dels dos edificis descrits, Barcelona va comptar amb altres mostres d’arquitectura romànica. De fet, l’església gòtica de Santa Maria del Mar s’aixeca sobre un temple anterior, de l’estil que ens ocupa, que rebia el nom Santa Maria de les Arenes. Aquest és també el cas de la catedral de Barcelona, erigida sobre la vella seu. Promoguda pel comte Ramon Berenguer I, va ser consagrada el 1058 i enderrocada a la darreria del XIII per a iniciar el temple actual (començat el 1298). Un dels capitells del claustre de l'antiga catedral, del segle XII, en pot admirar al Museu d’Història de la Ciutat, a la plaça del Rei.

Finalment, el Museu Frederic Marès (plaça de Sant Iu, 5-6) també ofereix la possibilitat de contemplar una petita col·lecció de fragments de columnes romàniques i, fins i tot, una portalada de l’època, tot i que l’origen geogràfic de les mateixes no és pas Barcelona.