Un dia a Cardona: algunes propostes

La vila de Cardona, un petit municipi del Bages amb menys de 5.000 habitants, acull un dels conjunts medievals més ben conservats de Catalunya: un complex fortificat (a la imatge) erigit a finals del segle X i que aplega interessants mostres arquitectòniques de diversos períodes, especialment de l'Alta i Baixa Edat Mitjana.

Abans de visitar-lo, però, val la pena passejar pels carrers de la localitat i apropar-se a l'església de Sant Miquel, iniciada a les acaballes del segle XIII i consagrada el 1397. Tot i l’extrema sobrietat i senzillesa que caracteritza la seva façana, el seu interior, de nau única, constitueix una interessant mostra del gòtic català, hàbilment reflectit en els seus absis de perímetre heptagonal. Al seu torn, l’edifici aplega algunes peces de gran valor artístic que lliguen la història d’aquesta església a la de la dinastia comtal de Cardona.

D’altra banda, resulta encara més recomanable accedir a la muntanya de sal, ubicada a un km del nucli del poble i més concretament a la Vall Salina. Lluny de tractar-se d’un fenomen orogènic, el punt de partida de la seva formació se situa en un estany d’aigua salada sorgit 40 milions d’anys enrere i que va anar evaporant-se al llarg del temps, restant com a testimoni de la seva existència un ingent monticle de sal barrejada amb argiles i altres sediments.

La muntanya concentra tres tipus de sal: la sal comuna o de cuina (emprada des de l’Edat Mitjana pels habitants de Cardona, tal i com reflecteixen alguns documents de l’època), la sal magnèsica (amb aplicacions farmacòlogiques) i la sal potàssica (útil en la preparació d’explosius). Precisament, aquest darrer ús ha estat l’únic que ha motivat l’explotació industrial de la muntanya, iniciada el 1929 per la Unió Espanyola d’Explosius i finalitzada el 1990. Per a l’extracció de la potassa, es van perforar entre els anys 1926 i 1929 dos pous mestres batejats amb els noms d’Alberto (un dels responsables de la corporació) i de María Teresa, muller d’aquest darrer. Ambdós presentaven una profunditat que superava els 900 i els 700 m respectivament. En total, els treballs van tenir un cost de 19,5 milions de pessetes, als que s’han de sumar el 3,5 milions que la Unió Espanyola d’Explosius que el 1912 havia pagat pels terrenys.

Algunes de les instal·lacions de l’antiga Mina Nieves i dels seus edificis adjacents —com ara els vestidors dels obrers o les oficines— encara romanen dempeus molt a prop de la Vall Salina, acompanyades d’exposicions fotogràfiques i projeccions audiovisuals. De tota manera, el plat fort de la visita és l’interior de la muntanya, on es poden admirar formacions d’estalactites, estalagmites i columnes salines úniques.

Un cop descobert un dels fenòmens geològics més singulars de Catalunya, cal tornar a Cardona i accedir a la fortalesa. El seu origen es remunta al 886, moment en què el comte de Barcelona Guifré el Pilós va ordenar la construcció del castell. Un segle més tard, les campanyes militars d’Aissó i Al-Mansur, però, van obligar els habitants de la zona a fugir, per bé que el 986 Borrell II va promoure el repoblament dels voltants. Aleshores, els vescomtes d’Osona, depenents del comtat de Barcelona, van establir-se a la fortificació, bo i fundant la nissaga dels Cardona. Aquesta estirp va participar en la conquesta de nombrosos territoris que avui formen part dels Països Catalans. Amb els anys, els ocupants del castell assolirien el rang de ducs, un títol nobiliari només superat en importància pel del propi rei.

El 18 de setembre de 1714, la fortalesa va capitular davant les tropes de Felip V, aspirant al tro d’Espanya, després que aquest amancés amb la destrucció de Barcelona si el castell no es rendia. Des d’aquell moment i fins al 1903, el complex va albergar un fortí militar. Un seguit de treballs de restauració duts a terme durant els anys 60 i 70 van dotar al conjunt de la seva aparença actual i van servir per a reconvertir-lo en un parador de turisme.

Al costat del castell, s’alça l’església col·legiata de Sant Vicenç, del 1040. L’edifici és un dels millors exponents del primer romànic llombard a Catalunya i presenta unes dimensions inèdites en l’art d’aquest període, tan sols equiparables a les del monestir de Sant Pere de Rodes, l’església del monestir de Sant Pere de Casserres o la catedral de la Seu d’Urgell. En aquest sentit, la seva ubicació (a la frontera amb els territoris sarraïns) explicaria la inusual mida de la col·legiata. Just davant de l’edifici, a més, es conserva part d’un claustre gòtic del segle XIV.

Finalment, convé pujar a l’antiga torre de l'homenatge o torre de la Minyona, erigida el segle XII i amb una alçada originària de 25 m. Des d’allà es pot gaudir d’una excel·lent vista sobre la vila de Cardona, al temps que s’hi albiren algunes construccions notables, entre elles les restes de la torre Meer (construïda el 1838, durant la primera guerra carlina), la torre del Botxí (molt deteriorada) i el pont del Diable sobre el Cardener (del segle XV i inacabat).