El medi ambient a les dues Corees

El debat sobre les polítiques mediambientals a les dues Corees s'articula al voltant de dos grans temes: d'una banda, l’anàlisi de les problemàtiques que afecten ambdós països en aquest àmbit; de l'altra, les mesures que s’estan implementant a la zona per a pal·liar la degradació ambiental.

Pel que fa al primer eix, i en relació a Corea del Nord, el règim d’aïllament internacional al que resta sotmesa la nació es tradueix en una gran opacitat informativa que dificulta el coneixement de la seva situació real. En qualsevol cas, s’han assenyalat algunes qüestions inquietants, com ara la seva gran dependència energètica del carbó (un recurs exhaurible i altament contaminant, degut a les emissions de SO2), l’absència de mecanismes de control dels nivells de pol·lució en un 70% del teixit industrial contaminant, l’aparició de dificultats respiratòries entre els treballadors fabrils (derivades del deteriorament de l’aire), la importació de residus nuclerars de Taiwan i el reaprofitament de grans quantitats d’urani per a la fabricació d’armament atòmic, la intenció d’incrementar la xifra de reactors nuclears destinats a la producció d’energia, la creixent degradació dels rius (com ara el Tumen), una acusada tendència cap a la desforestació (obeint a la necessitat de conrear les terres, malgrat que la massa forestal encara ocupa el 75% del territori) i la desaparició d’una part de la fauna marina als voltants de Wonsan, Hamhung i Chongjin, a causa de l’abocament de productes químics.

Nogensmenys, la situació que es viu a Corea del Sud, un país democràtic i amb unes taxes desenvolupament i modernització gens menyspreables, no deixa de ser preocupant. Per bé que la seva economia no es fonamenta primordialment en l’agricultura i la indústria pesant —com en el cas de Corea del Nord—, els problemes mediambientals que l’afecten són igualment seriosos. De fet, molts dels escenaris assenyalats anteriorment també es donen al país que governa Roh Moo-Hyun: la disminució de la qualitat de l’aire a causa de la combustió del carbó (situació compartida amb Mongòlia i a la Xina), una minva de biodiversitat (per exemple, al debat s’ha al·ludit a l’extinció d’aus migratòries a l’estuari de Saemangeum i a la desaparició dels óssos negres al nord del país) i la tala indiscriminada d’arbres. Ara bé, a aquest mosaic cal sumar altres problemàtiques derivades del gir que ha fet Corea del Sud cap a una economia de mercat. Segons l’informe State of the Environment in Asia and the Pacific de 2005, el creixement del consum privat triplica la mitjana mundial, fet que es tradueix en la generació de més residus sòlids. Aquest fenomen es especialment perceptible a les grans ciutats, on es concentra la major part de la població sud-coreana (un 80% el 2003, segons l’estudi referit). A més, les grans urbs (i molt especialment Seül) constitueixen un gran focus de contaminació atmosfèrica. De fet, el transport privat a la capital és el responsable de més del 50% de la pol·lució ambiental, en un país que ocupa la novena posició mundial en emissions de CO2. Al llarg del col·loqui, a més, s’han apuntat més fronts oberts: les tempestes de sorra originades per l’erosió del sòl xinès (que augmenten la concentració de pols a l’aire [hwangsa]), la irrupció de la pluja àcida (que comporta la corrupció de les superfícies metàl·liques a l’aire lliure), el deteriorament de la qualitat dels sòls per culpa de la seva salinització i alcalització i l’eutrofització de les aigües fluvials (cada cop més riques en minerals). Al seu torn, com denuncia l’activista sud-coreà Choi Yul, les centrals nuclears encara no reuneixen les mesures de seguretat escaients. Aquestes plantes, a més, no eviten les importacions energètiques, una política que ha perjudicat la investigació vinculada a les energies renovables.

El segon punt fort, en què els experts estan incidint gira al voltant de les iniciatives impulsades per tal de posar fre al deteriorament ambiental i climàtic.

El país que més ha mogut fitxa en aquest sentit ha estat Corea del Sud. Tot i que va ser la primera nació d’Àsia Oriental que va protegir els seus espais naturals (a partir del 1967), hom ha citat Robert Cribb i el seu informe Ecology and Environment in Asia (2000) per a remarcar que el creixement econòmic del país s’ha afavorit sense implantar mesures destinades a controlar la contaminació. De fet, les seves polítiques adreçades a la preservació de l’entorn no s’han materialitzat fins a la primeria dels anys 90. Va ser aleshores quan el govern sud-coreà va adoptar sengles normatives el 1992 i 1993, orientades a limitar la generació d’aquelles deixalles que requerissin un processament costós (tot i que, segons alguns informes independents, aquestes mesures resulten insuficients). Aquesta bona voluntat també ha cristal·litzat en l’adopció d’altres iniciatives innovadores, com la posada en funcionalment el 2006 d’una planta elèctrica a Sudokwon que produeix energia a partir de la combustió d’escombraries.

Al seu torn, convé tenir present algunes iniciatives recents impulsades des del sector empresarial, i sovint a l’ombra de les grans multinacionals: la fabricació de vehicles adaptats a estrictes criteris ambientals i/o alimentats amb fonts energètiques renovables i les campanyes de reciclatge dels equipaments informàtics.

De la mateixa manera, s’ha deremarcar l’extraordinària vitalitat dels grups ecologistes a Corea del Sud (que representen el 40% de les ONG del país), especialment a partir de la instauració de la democràcia (1987), sense oblidar el recent naixement d’organismes com Centre Ecològic Coreà, amb seu a Seül. Per últim, també s’ha apuntat el possible impacte que ha pogut tenir en aquest àmbit l’escassa implantació d’aquelles religions fonamentades en el respecte a la natura (com ara el taoisme).

Quant a Corea del Nord, les accions consignades per a la preservació del medi ambient ha estat l’aprovació d’unes primeres lleis mediambientals el 1986, la prohibició de determinats automòbils pel seu poder contaminant, la promoció de campanyes per al tractament de les aigües residuals, la signatura del primer tractat estatal nord-coreà per a la conservació del medi ambient (2004) i els contactes iniciats entre el govern de Kim Il Sung i l’ONU, en un intent de vetllar per la conservació del territori (també el 2004).

Aquesta anàlisi ens mena a un escenari on el continu deteriorament de l’entorn enterboleix les necessitats de creixement econòmic i modernització de tots dos països. Tal i com va succeir amb Japó a finals dels anys 60, les primeres polítiques ecologistes han vingut de la mà d’un context insostenible, que amenaça la qualitat de vida dels coreans i la preservació de la seva biodiversitat i recursos naturals.

Tot i que de manera tardana, ambdues Corees han posat fil a l’agulla i s’enfronten de forma tímida però constant a un camp d’actuació tan complex com transcendental per als seus interessos.

Malgrat que la indústria siderúrgica també juga un paper remarcable a Corea del Sud, hi tenen més pes la producció alimentària, tèxtil, ceràmica i paperera.