Cómo analizar una sociedad. Algunas aproximaciones teóricas

Para definir el concepto de estratificación social, habría que referirse a las desigualdades estructurales existentes entre grupos sociales. Esta circunstancia da pie a una sociedad jerarquizada, que abarca, como es sabido, desde los grupos más privilegiados (o clases altas) hasta los colectivos económica y socialmente más desfavorecidos (también llamados clases bajas).

Fundamentalmente, existen cuatro tipos de estratificación: a) la esclavitud, que implica la posesión de un individuo por otro, siendo aquél una propiedad más de éste último; b) las castas, sistemas organizados a partir de los varna (cinco categorías jerarquizadas en función de su honor social) y de los jati (colectivos definidos localmente dentro de los cuales se disponen los distintos rangos de castas). Las castas están estrechamente vinculadas a la creencia hindú de la reencarnación; c) los estados o estamentos, basados en estratos con obligaciones y derechos (legalmente establecidos) respecto a otros grupos; y d) las clases, sistema cuyas relaciones entre grupos sociales, a diferencia de los anteriores, no está sujeta a ningún principio legal o religioso. De hecho, las divergencias intergrupales obedecen básicamente a factores económicos y materiales.

Entre las teorías acerca de la estratificación en las sociedades modernas, destacan las propugnadas por Karl Marx, Max Weber y Frank Parkin. En el caso de los postulados marxistas, éstos definen el concepto de clase como «un grupo humano que tiene una relación común con los medios de producción». Partiendo de esta afirmación, Marx establece dos grupos principales: las clases capitalistas (controladoras de la infraestructura industrial) y las clases obreras o proletariado, que ponen su fuerza de trabajo en manos del patrón a cambio de un salario. La relación entre ambos grupos, siempre según Marx, consiste en la explotación de los segundos por parte de los primeros. La justificación a dicha afirmación estriba en que el obrero genera más bienes económicos que los que le son reembolsados por el capitalista. Éste último se adueña de la diferencia (denominada plusvalor), justificándose así uno de los principios básicos del Histmat (o materialismo histórico): los obreros cada vez serán más pobres y, los capitalistas, más ricos.

El pensamiento de Weber se inscribe dentro de los principios marxistas, aunque no reduce las diferencias entre clases meramente al factor económico; es por ello que introduce, como tipos de división social, los conceptos de status (diferencias entre grupos fundamentadas en el honor social) y partido (grupo de individuos que trabajan unidos para alcanzar fines comunes).

También convendría hacer alusión a las aportaciones del discurso parkiano, que introduciría los conceptos de exclusión (conjunto de estrategias adoptadas por los grupos para separarse de sus extraños, vetando el acceso de éstos a los bienes valiosos) y de usurpación (intento por parte de los más desfavorecidos de conseguir recursos previamente monopolizados por clases sociales de mayor rango). Cuando se combinan exclusión y usurpación, se produce la situación que Parkin define como cierre dual.

Al margen de estos autores, no obstante, cuando se recurre a la economía para justificar las diferencias entre clases, conviene destacar la diferencia entre riqueza (propiedades que posee el individuo, tales como casas o ahorros) y renta (sueldo con el que se remunera el trabajo asalariado).

Los grupos sociales en la actualidad (divididos en clase alta, clase media y clase obrera) no son estratos impermeables, sino que sus miembros pueden cambiar su ubicación dentro de la escala socioeconómica. Este fenómeno se conoce como movilidad social y puede ser de diversos tipos: vertical (ascendente, si el individuo prospera, o descendente, si éste se empobrece); horizontal (desplazamiento geográfico de la persona); y, finalmente, intrageneracional (movimiento en la escala social durante la vida laboral del individuo) o intergeneracional (correspondiente al desplazamiento entre generaciones, es decir cuando asciende —o desciende— de categoría un hijo o una hija). Conviene remarcar, no obstante, que no todo el mundo tiene las mismas posibilidades de movilidad social. De hecho, lo más normal es que el individuo alcance un rango similar al de la familia de la que proviene, aunque en los últimos años ha aumentado el volumen de profesionales cualificados (o de cuello blanco), reduciéndose el número obreros manuales no cualificados (o de cuello azul).

La escasez de oportunidades mencionada se hace especialmente dramática en la base de la pirámide social, integrada por los pobres. Deben diferenciarse, no obstante, dos tipos de pobreza: por un lado, la pobreza absoluta o de subsistencia (alusiva a la falta de recursos básicos para garantizar el correcto funcionamiento del organismo) y la pobreza relativa. Además, otro rasgo inherente a la pobreza es la falta de oportunidades laborales, así como de promoción social, por parte de las capas sociales más desfavorecidas.

En la imagen, Los zapateros (detalle, 1880), óleo sobre lienzo del pintor francés Leon Augustin Lhermitte (1844-1925). Colección privada.

Festivitat de la Mercè

Avui culmina la Festa Major de Barcelona, que té com a patrona la Mare de Déu de la Mercè.

Per a trobar la gènesi d'aquesta advocació cal retrocedir fins a l'1 d'agost del 1218, moment en què, segons la tradició, Sant Pere Nolasc (ca. 1189-1258) va ser testimoni de l'aparició de la Verge durant una de les seves pregàries. El cònsul i comerciant barceloní no va trigar a explicar al rei Jaume I els detalls de la seva visió, que va sorprendre profundament el monarca. Aquest li va brindar tot el seu suport per a la fundació, el 10 d'agost d'aquell mateix any, de l'orde dels mercedaris.

Tot i que des de llavors la Mercè va començar a ser venerada com a patrona de la capital catalana, l'oficialització d'aquesta tradició no va tenir lloc fins el 1687.

Des d'aquí, felicitacions a tots els barcelonins i barcelonines —i als d'altres localitats amb les que comparteixen festivitat, com ara Calldetenes (Osona)— en el dia gran del seu municipi.

Últims dies de l'exposició «Sarcòfags de l'antic Egipte»

Després d'un breu parèntesi per vacances, aquest bloc ofereix informació sobre la mostra temporal Sarcòfags de l'antic Egipte, oberta al públic a la terrassa del Museu Egipci de Barcelona fins el pròxim 30 de setembre.

L'exposició, que busca apropar el visitant als misteris de l'art mortuori durant l'època faraònica, es nodreix d'un seguit d'impressionants sarcòfags procedents del Museu Egipci de Torí (Itàlia). Tots ells van ser descoberts a la Vall de les Reines el 1903, a mans d'una missió arqueològica italiana encapçalada per Ernesto Schiaparelli (1856-1928). Concretament, la troballa va tenir com a escenari dues tombes ricament decorades i pertanyents als prínceps de la XX dinastia Shetherkhepeshef i Khaemuaset, fills de Ramsès III (1182-1151 aC.). Construïdes pels volts de l'any 1170 aC., les tombes van ser expoliades durant els tres segles següents i reutilitzades a partir de l'any 800 aC. com a cementeri col·lectiu.

Així descrivia Francesco Ballerini, un dels integrants de l'expedició, l'aspecte que oferia l'interior d'una de les cambres:

«Tota la gran galeria central i les cambles laterals estaven ocupades per mòmies i sarcòfags amuntegats, oberts o fragmentats, saquejats pels lladres coptes i àrabs que s'endugueresn els objectes valuosos, i pertot arreu una gran quantitat de mòmies, algunes en estat lamentable, amb el pit, les benes i la cara esquinçades, inclús algunes amb la marca de les visites que les hienes feren en aquest lloc replet de tombes.»

En total, la missió va poder recuperar 17 sarcòfags complets i 25 caixes i fragments de sarcòfag. A excepció de sis caixes mortuòries, totes elles van passar al fons permanent del museu torinès. El material utilitzat en la seva construcció, la fusta, era considerat un producte de luxe, ja que aquest s'havia d'importar d'Orient, donat que era impossible trobar-lo al país del Nil.

Els textos jeroglífics escrits sobre els sarcòfags de l'exposició han permès conèixer algunes dades dels seus propietaris, com ara el seu nom, vincles familiars i títols. Així, se sap que les dues tomes principesques referides van albergar els cossos de cinc generacions d'una nissaga que les va esmerçar com a panteó durant uns 100 anys. Aquesta va assolir un rang social considerable, ja que alguns dels seus membres van treballar com a cultivadors de lotus (la flor sagrada de l'Alt Egipte) al temple d'Amon a Karnak. És el cas de Hàrua I, la mòmia del qual —restaurada recentment— s'exhibeix per primera vegada al públic. Aquest va compartir professió amb el seu pare, el seu cunyat i dos nebots.

En aquest sentit, es té constància documental de l'existència de jardins de lotus blaus vinculats al temple d'Amon de Karnak. Aquestes flors gaudien d'una significació especial, ja que es tanquen i se submergeixen sota l'aigua durant la nit, bo i apareixent de nou a la superfíe l'endemà. Aquestes característiques van propiciar que els egipcis l'associessin amb el sol (el déu Ra) i, per extensió, amb el més enllà i la vida després de la mort. Gaudir del perfum del lotus era, en conseqüència, una oportunitat per part dels éssers humans de garantir la seva immortalitat. A més, la seva tonalitat, el blau, s'associava amb altres dos elements lligats al renaixement i a la vida: el cel i l'aigua. Per a il·lustrar aquest fet, convé al·ludir a la representació habitual de l'escarabat egipci, una divinitat protectora sovint representada en color turquesa.

D'altra banda, cal advertir que els jeroglífics no només assumien una funció informativa sobre el cos que reposava sobre el sarcòfag, sinó que també havien de protegir la seva ànima al més enllà. Com més acurats i extensos eren els textos, doncs, més eficaç esdevenia aquesta funció protectora. Igualment, com més gran era el número de sarcòfags esmentats, més seguretat i confiança tindria la familia del seu ocupant. Com a exemple, l'exposició mostra tres sarcòfags (l'exterior, el central i l'interior) d'un jardiner d'Amon anomenat Mentuirdis. El conjunt condensa una composició iconogràfica pròpia del període que ens ocupa: el rostre del mort, barba postissa, perruca tripartita, discos solars representant l'horitzó i un collaret (usekh). El seu interior, al seu torn, conté representacions dels déus Osiris, Isis, Neftis o Nut.

El preu de l'entrada, que també dóna accés a l'exposició permanent del Museu Egipci, és d'11 euros, malgrat que alguns col·lectius es poden beneficiar de descomptes.

En la imatge, part superior de la tapa policromada d'un sarcòfag corresponent a la XXV dinastia (ca. 700-650 aC.), i pertanyent a una dona.