Sunday, May 31, 2009

Darrer dia de l'exposició «Els grans viatges de Zheng He»

El Museu Marítim de Barcelona tancarà avui les portes de la mostra temporal Els grans viatges de Zheng He, una proposta que retrocedeix fins el primer terç del segle XV per a incidir en un dels passatges fonamentals de la història de la navegació mundial. A través d'obres d'art, reproduccions de documents escrits de l'època, material cartogràfic, maquetes d'embarcacions, reconstruccions virtuals en 3D i un documental de 28 minuts, la mostra reconstrueix la vida de Zheng He ( 鄭和) (1371-1433), l'eunuc xinès d'origen musulmà que, al servei dels emperadors de la dinastia Ming Yongle (永樂) (1402-1424) i Xuande (宣德) (1425-1435), va dirigir les expedicions marítimes més importants de l'època.

Nascut a l'aldea d'Henan (província de Yunnan, Xina), el petit Ma He —aquest va ser el seu primer nom— va ser capturat per les tropes de l'exèrcit Ming, castrat, rebatejat com a Ma Sanbao (sanbao es pot traduir com l'expressió budista «tres joies») i enviat a la cort del príncep Zhu Di, que el 1403 esdevindria el nou emperador del país amb el nom de Yongle. El nou mandatari, permanentment enfrontat als mongols, seria l'artífex de la conquesta del Vietnam, l'establiment de la capital del país a Beijing (radicada a Nanjing fins al moment), l'edificació de la Ciutat Prohibida i la reapertura del Gran Canal. A totes aquestes fites se sumaria, a més, la posada en marxa d'espectaculars expedicions marítimes de caire comercial, pacífiques i adreçades a exhibir la superioritat naval del gegant asiàtic. Gràcies al valor demostrat en diverses campanyes militars, Ma no trigaria a guanyar-se la consideració de Yongle, qui li atorgaria en senyal d'agraïment el nom de Zheng He i el posaria, el 1405, al capdavant de la flota imperial.

En total, l'eunuc duria a terme set expedicions fins l'any de la seva mort, que tindrien com a punt de partida la ciutat de Nanjing, a l'est de la Xina. Aquestes el durien fins a les principals illes del sud-est asiàtic —Sumatra, Borneo i Java—, l'estret de Malacca, el golf de Bengala, Ceylan (l'actual Sri Lanka), Calicut (sud-oest de l'Índia), Ormuz (Pèrsia), Mogadiscio i Malindi (al litoral africà), Aden (a la península Aràbiga) i, en cas de l'últim viatge, a la Meca. Llavors, però, Zheng He va confiar la responsabilitat d'accedir a la ciutat a un dels seus intèrprets, Ma Huan (马欢). Aquestes iniciatives (que van ser prohibides a la mort de Yongle a causa del seu elevadíssim cost, i que Xuande va reprendre tímidament), van convertir l'oceà Índic en un mar xinès: de fet, més de 300 naus tripulades per unes 27.500 persones hi farien gala del potencial econòmic i tecnològic dels Ming. Com a assenyala Folch (2005), només el nombre de metges que viatjaven amb Zheng He (al voltant d'uns 200) equivalia al total de mariners que acompanyen l'almirall portuguès Vasco de Gama en els seus periples.

Heretant una llarga tradició marítima que es remuntava al segle XI dC., els vaixells amb què es van dur a terme aquests viatges representaven un prodigi d'enginyeria, que superava amb escreix els avenços tècnics de l'Occident medieval. Aquestes imponents naus de teca i caoba —també anomenades joncs o, en el cas de l'embarcació de Zheng He, Vaixell del Tresor— gaudien de sofisticades brúixoles d'aigua, timó fix, compartiments estancs (que permetien continuar amb la navegació encara que s'hagués obert una via d'aigua al casc), i 12 veles teixides amb cotó o jonc, essent aquestes últimes les més resistents. Les seves mides eren considerables: el tamany d'una nau xinesa era cinc vegades superior a les dimensions de La Pinta, una de les caravel·les que anys més tard participarien en el descobriment del Nou Món. El seu interior, a més, estava equipat amb tota manera de luxes, per tal de rebre amb tota la dignitat possible els mandataris dels diferents països on atracaven. De la mateixa manera, també cal fer esment dels espectaculars vaixells de guerra imperials, que podien dividir-se en dos per a garantir la seguretat dels mariners.

La presència de vents monsònics a l'Índic afavorien la navegació. A més, les elevades provisions que transportaven les naus (consistents en cereals i en soia, que per les seves propietats prevenia l'aparició del temut escorbut entre la tripulació) servien per a reduir les escales navals a la mínima expressió. Tot i l'existència de pirates japonesos i cantonesos, cap potència marítima no va poder plantar cara a l'espectacular flota imperial. L'observació dels estels va esdevenir un mètode habitual per a calcular la posició dels vaixells. El culte a la deessa xinesa protectora dels mars, Tian Hou (天后) —al que també estava adscrit Zheng He, tot i professar l'Islam i el budisme— encoratjava els participants a afrontar uns viatges que solien saldar-se amb una llarga llista de baixes.

Als diferents indrets que visitaven, els navegants xinesos obsequiaven els cabdills i mandataris locals amb productes de gran valor, com ara la porcellana Ming o la seda. Aquests, rebien com a troc altres mercaderies que assolien preus astronòmics al mercat de Beijing, com ara l'argent persa, les espècies àrabs, diverses plantes medicinals procedents d'Indonèsia o alguns animals exòtics. A més, els homes de Zheng He repartien bitllets imperials entre els habitants de la zona per a garantir les transaccions comercials, així com calendaris xinesos per a assegurar que els artesans locals tindrien llestes les comandes en els terminis estipulats.

A la mort de Zheng He, però, l'època dels grans viatges imperials també va arribar a la seva fi. Fins i tot, el seu quadern de bitàcola va ser destruït. Gràcies al compendi que Mao Kun faria el 1628, de les seves cartes de navegació i els mapes esmerçats en els seus trajectes, però, s'han reconstruït amb més o menys fidelitat la gesta d'aquest navegant d'origen humil. També en donen testimoni les esteles de pedra sobre les que Zheng He va resumir els seus viatges, o els abundosos fragments de porcellana Ming trobats a alguns enterraments de la costa oriental africana. Poca cosa se sap, emperò, de la tomba de Zheng He. Es creu que no va morir al mar, i que les seves restes van ser enterrades a prop de la ciutat Quanzhou, al sud-est de la Xina. En qualsevol cas, el record de la seva proesa trigarà molt de temps a ser escombrat per les marees de la història.

A la imatge, recreació d'un dels vaixells que conformaven les expedicions de Zheng He. Font: The Seoul Times.

Sunday, May 17, 2009

El antes y el después de la casa Batlló

Coincidiendo con la conmemoración del 150º aniversario del Pla Cerdà —proyecto urbanístico llamado a moldear el nuevo ensanche de Barcelona—, este post recoge una imagen poco conocida de uno de los edificios más emblemáticos de esta zona de la capital catalana: la casa Batlló o dels Ossos (en catalán, huesos). Haciendo doble clic sobre la fotografía que lo ilustra, se puede contemplar a su izquierda una maqueta que recrea la apariencia original del inmueble, previa a la espectacular remodelación acometida por Antoni Gaudí (1852-1926) entre 1904 y 1906 (a la derecha, en una reproducción) por encargo del industrial Josep Batlló i Casanovas. Pulsando sebre este enlace se accede a uno de los bocetos realizados para remodelar la fachada.

El bloque anterior, diseñado por uno de los maestros del genial arquitecto de Reus —Emili Sala Cortés (1841-1920)—, fue erigido entre 1875 y 1877. Destaca por su extrema sobriedad, por la sencillez del entresuelo o piso principal (una planta que solía ser ocupada por burgueses e industriales y que acostumbraba a tener una apariencia mucho más vistosa) y, a diferencia de su aspecto actual, por un claro predominio de la línea recta. Nada que ver, pues, con la inimitable imprenta gaudiniana, que le valió a la casa Batlló ser declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 2005.

La maqueta se exhibe en la actualidad en el último piso de otro de los trabajos más aclamados de Gaudí: la Pedrera o casa Milà, también ubicada en el paseo de Gràcia e incluida en la lista del Patrimonio Mundial.