Art i arquitectura medieval a les valls d'Àneu

A la meitat septentrional del Pallars Sobirà, les turbulentes aigües del riu Noguera Pallaresa connecten un seguit d'encisadores valls alpines espargides al voltant de la plana d'Esterri: les Valls d'Àneu. Tot i la creixent afluència del turisme hivernal des de la dècada dels anys 60 —secundat fonamentalment pels amants de l'esquí i els esports d'aventura—, la zona ha sabut preservar la fesomia tradicional dels seus poblets d'alta muntanya, sense obviar el seu feréstec i espectacular paisatge natural. A això cal sumar un notable patrimoni monumental i artístic, que arrela en les terres que, fins mitjan segle XV, van conformar el darrer comtat català. Aquests factors converteixen les valls d'Àneu en un indret propici per a la descoberta del romànic pirinenc, l'encant d'antigues viles medievals com la d'Escaló i l'arquitectura popular de muntanya. Fins i tot, el visitant copsarà que la toponímia d'algunes localitats —entre elles Escalarre, Llavorre, Unarre o Isavarre— evidencia que aquestes terres un dia van ser basques.

Enfilant la C-13 cap al nord, un cop passat Llavorsí, cal girar a l'esquerra i continuar per una tortuosa carrera local que mena fins el petit poble de Baiasca. La seva església, dedicada a Sant Serní, alberga al seu interior els únics frescos romànics originals que encara es conserven al Pirineu. Les pintures, de finals del segle XI, no sempre resten obertes el públic (es recomana contactar prèviament amb l'Ajuntament de Llavorsí al 973 622 008 per a confirmar els horaris de visita). El preu de l'entrada a l'edifici parroquial és d'un euro.

Tornant a la C-13, i reprenent el viatge en direcció a Vaqueira Beret, s'arriba a Escaló, situat a mà esquerra. Documentat l'any 908 —apareix citat a un document de permuta del monestir de Santa Maria de Gerri—, va estar força vinculat a la casa comtal pallaresa i va esdevenir un dels seus focus principals de resistència militar. El seu traçat de vila closa, encara vigent, correspon al segle XIII. El poble s'articulava al voltant d'un únic carrer (avui n'hi ha dos) flanquejat per dos rengles de cases i protegit per una muralla adossada a la part posterior dels habitatges. En cada extrem s'erigeix una portalada d'accés, una de les quals ha estat reconstruïda recentment. També hi ha una torre de guaita de planta quadrada al portal nord i una bestorre d'angle a l'est. De l'antic castell, però, no en queda ni rastre. A partir del segle XVI, després de la pacificació del Pallars, el poble va anar expandint-se més enllà de la zona emmurallada. Corona el casc urbà una antiga torre cilíndrica de guaita del segle XI.

Just davant d'Escaló, a l'altra banda del riu, s'obre una pista transitable que, després de caminar durant uns 15 minuts, porta fins al monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. Fundat com a abadia i reconvertit en priorat, se'n té notícia des del 859, tot i que va ser abandonat definitivament el 1787. L'església, consagrada a Sant Pere i en ruïnes (foto), va erigir-se el segle XI i presenta un tret excepcional dintre del romànic llombard català, prou característic de l'arquitectura carolíngia: la doble capçada del temple, amb tres absis a llevant i un de dos nivells a ponent (només se'n coneix un altre cas). El seu interior està protegit per un vidre que permet contemplar des de l'exterior les magnífiques pintures al fresc que decoren l'absis central. Les obres originals, però, han estat traslladades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Continuant el recorregut proposat, i després d'una parada obligada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, al terme d'Espot, cal retrocedir una mica i resseguir l'estreta carretera que condueix fins al poble de Son, situat a 1.393 m d'altitud. Als afores s'alça l'església romànica de Sant Just i Sant Pastor (segle XIII), de la que destaca el seu recinte fortificat i el seu esvelt campanar de sis plantes. Les seves naus alberguen un superb retaule gòtic del segle XV, obra de Pere Despallargues. Al cantó oposat es troba l'anomenada torre del comunidor o del rellotge, de planta cilíndrica i 23 m d'alçada, emprada tradicionalment per a aplegar els veïns de la contrada. L'entrada al complex costa un euro. Fora de l'època estival, cal concertar els horaris de visita trucant a l'Ajuntament de l'Alt Àneu (973 62 60 38).

Des de Son es pot accedir fàcilment a València d'Àneu i, des d'allà municipi d'Esterri d'Àneu, capital de les valls homònimes. La localitat, a més d'abundosos serveis i places hoteleres, acull la seu de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, situat a un antic mas pairal de classe benestant: Casa Gassia. Es tracta d'un habitatge tradicional on es poden admirar mobles i estris que daten de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX. El pis inferior de l'edifici era utilitzat pels seus ocupants per a l'emmagatzematge del gra, productes de la matança, conserves i altres aliments d'elaboració casolana. La vida familiar transcorria a la segona planta, dotada de dos dormitoris i una cuina disposats al voltant d'un menjador. Les golfes (o cap de casal) romanen tancades. El recorregut guiat per la casa dura uns 45 minuts, inclou un audiovisual i té un preu de 3 euros.

L'estada a les Valls d'Àneu es pot arrodonir visitant l'església de Sant Joan, a l'entrada del pintoresc poble d'Isil. La façana, molt eclèctica, excel·leix pel seu superb pòrtic romànic —presidit per arcades de mig punt que reposen sobre pilars amb capitells ornats— i per unes estilitzades finestes gòtiques. La nit de Sant Joan, la localitat celebra unes falles molt apreciades arreu de la comarca. D'altra banda, al nucli més proper, Alós d'Isil, es troba una serradora hidràulica pertanyent a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu.

La gustosa gastronomia autòctona, amb productes tan valorats com las ratafies de codony o nous, els productes de cacera o el formatge de tupí, s'afegeix a les nombroses sensacions i experiències que brinden aquestes valls tan fascinants com autèntiques, malgrat que poc conegudes pels seus atractius aliens a la neu i l'esport. L'arribada del bon temps, emperò, pot ser un bon pretext per a atansar-se l'altra cara de les Valls d'Àneu. La del seu intens passat.

Últims dies de la mostra «Sorolla. Visió d'Espanya» a Barcelona

El proper diumenge 3 de maig, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) clausurarà l'exposició itinerant Sorolla. Visió d'Espanya. La mostra, gratuïta i organitzada per Bancaja, exhibeix per primer cop a l'Estat espanyol les 14 teles de grans dimensions que el pintor valencià Joaquín Sorolla (1863-1923) va realitzar per a la seu de la Hispanic Society of America, a Nova York. En elles, l'artista va immortalitzar en clau costumbrista com era la vida quotidiana als diferents indrets de la geografia peninsular.

Es tracta de la primera vegada que els murals —executats entre 1911 i 1919— abandonen els EEUU, després d'haver estat d'objecte d'un procés de restauració de tres mesos impulsat per Bancaja i la Hispanic Society of America. Fins al moment, l'exposició ha recalat a València, Sevilla, Màlaga, Bilbao i Barcelona, comptabilizant conjuntament més d'un milió de visitants. Aquesta xifra l'ha convertida en la mostra temporal més visitada en la història d'Espanya, superant fins i tot la que el Museu del Prado va dedicar a Velázquez el 1990.

Precisament, després d'abandonar la ciutat comtal, els quadres viatjaran a la pinacoteca madrilenya abans de tornar a València. Romandran a la capital del Túria fins el gener de l'any vinent, moment en què aterraran novament Nova York.

Els panells, creats sota el mecenatge d'Archer Milton Huntington —qui abonaria a Sorolla 150.000 dòlars de l'època per l'encàrrec—, constitueixen un excepcional reflex dels costums i el folklore vigents un segle enrere. Les obres van esdevenir, al capdavall, dipositàries d'una peculiar concepció de les tradicions populars, però també d'un curós treball de camp que va empènyer l'artista a recórrer la Península durant els seus darrers anys.

La comunitat autònoma més representada és Andalusia, que inspira cinc dels 14 murals de la mostra: Ayamonte, la pesca del atún; Sevilla, los nazarenos; Sevilla, el baile; Sevilla, los toreros, i el gegantí Andalucía, el encierro. De tota manera, la tela més espectacular pel que fa a les seves dimensions és Castilla. La fiesta del pan, que fa 3,52 m d'alt per 13,94 m d'amplada.

El País Valencià, bressol del pintor impressionista, ha servit per a ambientar dues teles: Elche, el palmeral, i Valencia, las grupas. Els territoris restants només apareixen, com a màxim, a un panell. Dintre d'aquest grup de teles es compten Galicia, la romería; Aragón, la jota; Cataluña, el pescado (a la imatge); Guipúzcoa, los bolos; Navarra, el Concejo del Roncal, i Extremadura, el mercado, que arrodoneixen aquest monumental programa iconogràfic.

D'altra banda, el MNAC dedica la Sala d'Exposicions Temporals 1 al complex procés d'execució dels plafons. Així, aquesta mostra complementària reuneix una cinqüentena de dibuixos preparatoris, procedents de les col·leccions del Museu Sorolla de Madrid i de la Hispanic Society of America, que donen a conèixer les feixugues tasques que van precedir l'elaboració de les pintures finals. Els treballs exhibits permeten aprofundir en les tècniques artístiques de Sorolla. A més, en tractar-se d'obres de dimensions més modestes, traspuen una major llibertat i espontaneïtat creatives. El pintor hi esmerça unes llicències compositives properes a l'experimentació i, fins i tot, hi plasma regions que, finalment, van quedar bandejades dels 14 panells definitius, com ara Astúries.

Tot plegat conforma una inoblidable experiència visual, a cavall entre l'art i el patrimoni cultural i etnogràfic, que converteix aquest conjunt pictòric en un dels més emblemàtics de la pintura espanyola de tots els temps.

10 dates claus de la literatura catalana i universal

Amb el ressò de la Diada de Sant Jordi encara present —sia en forma de rosa reposant a un gerro o de llibre que espera ser encetar—, aquest bloc vol recordar alguns dels esdeveniments més rellevants de la literatura universal i catalana. Alguns d'ells resultaran prou coneguts per al/a la lector/a, tot i que d'altres donaran cabuda a la sorpresa. En qualsevol cas, es tracta de dates que van albergar fets i circumstàncies excepcionals, sense els quals no es podria pas entendre la realitat literària actual arreu del món. Potser hom en troba a faltar alguna, però les que aquí s'indiquen no desmereixen en importància. Ni tampoc en una signficació que ha anat refermant-se al llarg dels anys, els segles i, fins i tot, els mil·lenis.

1) 6000-5000 aC. Datació estimada dels pictogrames de les coves Damaidi (Ningxia Hui, a la Xina septentrional). Es tracta dels testimonis escrits més antics que es coneixen.

2) Ca. 2500 aC. Naixement del sànscrit, la llengua més antiga de la que es té notícia. Sorgida a l’Índia, la seva descoberta al segle XIX a mans del lingüista alemany Franz Bopp (1791-1867) —pioner en l'estudi de la gramàtica comparada— va contribuir a definir el parentesc dels diferents idiomes indoeuropeus.

3) 1500-1000 aC. Aparició al subcontinent indi dels llibres més antics dels que es té constància: els Samhita, textos litúrgics redactats en sànscrit vèdic.

4) Segles V-I aC. Sorgiment, consolidació i desaparició de la llengua ibera. A aquest període corresponen els primers textos escrits per una civilització peninsular. Encara no han pogut ser desxifrats, per bé que visualment presenten nombroses semblances amb l’alfabet de l’antiga Grècia.

5) Finals del segle X-inicis del XI. Redacció de les anomenades glosas emilianenses, breus anotacions manuscrites fetes en euskera medieval, llengua vernacla i llatina, als marges i a l’interlineat del còdex llatí Aemilianensis 60. La funció d'aquestes notes era la de clarificar i ampliar alguns passatges del text original. Les glosses en qüestió, trobades al monestir de San Millán de la Cogolla (La Rioja), han estat considerades com el primer testimoni en llengua vernacla hispànica.

6) Entre 1041 i 1048. El xinès Bi Sheng (990-1050), a la imatge, inventa la impremta de tipus mòbils durant la dinastia Song (960-1279). A Europa, aquesta circumstància no es produiria fins el 1449, a càrrec de l'impressor alemany Johannes Gutenberg (1398-1468). El primer llibre reproduït al Vell Continent mitjançant aquest sistema va ser el Missal de Constança.

7) Ca. 1080-1095. Data aproximada de les Homilies d’Organyà, considerat com el text literari en llengua catalana més antic, i el més vell de tots els escrits en qualsevol de les llengües peninsulars encara vigents.

8) 1605 i 1615. Es publiquen, respectivament, la primera i segona part d’El ingenioso Hidalgo Don Quixote de La Mancha, el segon llibre més traduït de la història, únicament superat per la Bíblia. El seu autor, Miguel de Cervantes Saavedra (1547–1616), va lloar al larg les seves pàgines les excel·lències de dues novel·les de cavalleria medievals: Amadís de Gaula, de Garci Rodríguez de Montalvo, i Tirant lo Blanc, escrita en català pel valencià Joanot Martorell (1413/1415-1468).

9) 1833. El poeta i economista català Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) publica a la revista El Vapor el seu poema Oda a la pàtria. Aquesta fita marcarà l’inici de la recuperació del català com a llengua literària i inaugurarà el moviment cultural conegut com a Reinaixença.

10) 1912. El filòleg Pompeu Fabra (1868-1948) publica Gramàtica de la llengua catalana i, un any després, Normes ortogràfiques, documents que fixaran les bases per al naixement del modern català normatiu.