Friday, July 31, 2009

Selecció d'exposicions a Barcelona ciutat

Pensant en tots aquells que aquest estiu passaran part de les seves vacances a la capital catalana, tot seguit s'ofereixen un llistat d'enllaços als principals museus de la Ciutat Comtal. Entre les exposicions temporals que alberguen en l'actualitat aquestes sales, hi destaquen Princeses llunyanes i Retallables de la Guerra Civil, al Museu d'Història de Catalunya); Albéniz, un modernista universal (1860-1909), al Museu de la Música; Rostres de Roma, al Museu d'Arqueologia de Catalunya (foto); Maurice de Vlaminck, un instint fauve, pintures de 1900 a 1915; Andrea Palladio, l'arquitecte, i Figuracions, al Caixa Fòrum; Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme, al Museu d'Història de la Ciutat; Kees Van Dongen, al Museu Picasso; Això és la guerra! Robert Capa en acció i Ibers, cultura i moneda, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i Quinquis dels 80 i El segle del jazz, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Caixa Fòrum

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Fundació Antoni Tàpies

Fundació Joan Miró

Museu d'Arqueologia de Catalunya

Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

Museu Barbier-Mueller (art precolombí)

Museu de Cera de Barcelona

Museu de Ciències Naturals

Museu Egipci de Barcelona-Fundació Arqueològica Clos

Museu Etnològic

Museu Frederic Marès

Museu d'Història de Catalunya

Museu d'Història de la Ciutat

Museu Marítim de Barcelona

Museu de la Música

Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC)

Museu Picasso

Museu Tèxtil i d'Indumentària

Thursday, July 30, 2009

El naixement de les colònies industrials a Catalunya

Durant la segona meitat del segle XVIII, el Regne Unit va esdevenir bressol d'una nova era, marcada per un veritable allau de transformacions econòmiques, socials, tecnològiques i culturals, tans sols equiparables quant a impacte als canvis produïts durant el Neolític: la Revolució Industrial. Catalunya no trigaria a abraçar els nous patrons productius que preconitzava aquesta nova etapa, i que canviaria no només la seva fesomia, sinó la concepció tradicionals de les relacions humanes i laborals. De fet, mentre que la irrupció de xemeneies, canals industrials i plantes fabrils va conferir una nova aparença a tota la geografia catalana, les necessitats inherents a les fàbriques van portar sota el braç formes de vida inèdites fins aleshores. I aquestes trobarien en les colònies industrials (complexos generalment isolats que albergaven naus de producció, habitatges per als obrers que hi treballaven i altres serveis) una de les seves manifestacions més pregones.

Així, el 21 de novembre del 1855 es va promulgar la llei per la qual s'atorgaven privilegis fiscals als negocis privats que s'establien de bell nou, text que beneficiava fonamentalment les àrees rurals. Aquestes zones, i molt especialment aquelles que s'estenien al llarg del curs dels principals rius catalans (com el Llobregat, el Cardener, el Ter o el Fluvià) aviat s'erigirien no només en un pol econòmic de primer ordre, sinó també en l'epicentre on es concentrarien bona part de les nounades colònies (en total se’n construirien 72 a tot Catalunya). La proximitat dels recursos fluvials constituïa un aspecte vital: privat de la presència de carbó —a excepció d'alguns jaciments com els de Cercs o Sant Joan de les Abadesses—, el Principat es va veure forçat a recórrer a l'energia hidràulica per pal·liar els elevats costos derivats de la importació d'aquest mineral.

Per tal de captar mà d'obra disposada a instal·lar-se permanentment en les noves colònies, els promotors dels complexos fabrils posaven l'èmfasi en el seu emplaçament rural, semblant al dels treballadors procedents del camp i allunyat del soroll i la brutícia propis dels nous barris obrers de les grans ciutats. Ara bé, la ubicació de les colònies no cercava la comoditat dels seus ocupants, sinó mantenir els obrers distanciats dels principals focus de resistència sindical, radicats generalment a les principals urbs catalanes. A més, en alguns casos —com el de la colònia Vidal, a Puig-reig, Berguedà (foto)— s'exigia que els nouvinguts fossin de confessió catòlica (l'ateisme s'associava als plantejaments anarquistes) i, fins i tot, s'exigia que a cada habitatge llogat hi hagués un mínim de persones treballant per al patró.

En qualsevol cas, les condicions laborals imposades als obrers no eren precisament idíl·liques, ja que es concretaven en jornades de 12 hores diàries de dilluns a dissabte, baixes no retribuïdes, un ambient insalubre en l'interior de les naus fabrils (on les humitats, la brutícia i els accidents eren una realitat habitual) i absència de vacances durant tot l'any. D'altra banda, els salaris acostumaven a ser més baixos que els que es pagaven a la ciutat, ja que els patrons argumentaven que la colònia cobria totes les necessitats dels seus ocupants, com ara l'escola, les botigues de productes de primera necessitat, la sanitat, l'església i, en alguns casos, altres serveis bancaris, lúdics, esportius i culturals. En qualsevol cas, el desplegament de totes aquestes facilitats no sempre obeïa a una actitud paternalista, sinó a una motivació econòmica: si els treballadors feien totes les seves despeses a la colònia, part dels seus salaris tornaven a revertir en l'amo. El 1905, la colònia Vidal oferia entre 17 i 30 pessetes setmanals als homes, de 15 a 17 a les dones i de 6 a 9 als nens.

Per bé que el 1900 es va prohibir per llei el treball dels infants menors de 10 anys, les fàbriques dedicades al tèxtil acostumaven a assignar tasques a criatures encara més joves, ja que la mida i l'agilitat dels seus dits era molt preuada en la producció de fils i teixits.

Tot i que la forta crisi que va afectar el sector als anys 80 (i que va provocar el tancament de nombroses fàbriques) algunes d'aquestes colònies encara compten amb un petit nombre d'habitants, fonalmentalment antics treballadors i les seves famílies. A més, molts d'aquests nuclis residencials encara preserven l'habitatge de l'amo, molt més luxós que la resta d'habitatges i signe del seu poder sobre els obrers.

Algunes d'aquestes antigues colònies, fins i tot, s'han condicionat com a museus. És el cas de la colònia Borgonyà (1893), situada a Sant Vicenç de Torelló i promoguda per la Compañía Anónima de Hilaturas Fabra i Coats, d'origen escocès. Encara s'hi poden visitar un casino-teatre, l’anomenada «casa-cuna» i altres serveis adreçats als treballadors. S'hi pot contractar una visita guiada, amb reserva prèvia, per a grups de 15 persones o més. També al llarg del Ter, hi sobreviuen d'altres com la colònia Recolons (al Freser), l'Estebanell (Camprodon), El Dolcet (Manlleu) o Bonmatí (Sant Julià de Llor).

Quant al Cardener, hi destaquen Cardener les colònies d'Antius, el Cortès i Can Cavaller, al terme municipal de Callús.

Pel que fa al Llobregat, un altre exemple es trobaria a la la colònia Sant Corneli, propera a les mines de Cercs, les quals van deixar-se d'explotar el 1991. La localitat acull en l'actualitat un museu dedicat l'extracció del carbó. Tampoc no es pot obviar la ja esmentada colònia Vidal, així com Cal Rosal (propera a Berga), Cal Forcada (L'Ametlla de Merola), Sedó (Esparraguera) o la colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló), del 1891, on es pot admirar el llegat arquitectònic d'Antoni Gaudí. Al seu torn, a Gironella, la Torre de l'Amo de Viladomiu Nou alberga el Centre d'Interpretació del Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, on es pot obtenir més informació sobre un dels períodes més àlgids de l'economia catalana.

Wednesday, July 29, 2009

Historia de las relaciones comerciales entre China y otros países

La eclosión económica que experimenta China —y que se traduce un crecimiento medio del PIB en torno al 8% en los últimos años— está empujando a un gran número de empresas occidentales a interesarse por el gigante asiático. Sin embargo, estas relaciones mercantiles de nuevo cuño vienen a sumarse a una larga tradición de intercambios culturales y económicos entre el Imperio del Centro y otros territorios. Un escenario, en definitiva, que se remonta más de dos milenios atrás y que, a lo largo de los siglos, se ha visto obligado a sobreponerse a toda suerte de altibajos.

Pese a que se tiene constancia de la relación establecida entre las penínsulas chinas de Shandong y Liaoning con Corea ya en la época prehistórica, la génesis de las grandes rutas comerciales no llegaría hasta el reinado de los Han Anteriores, 西王母 (206 aC-9 d.C.). Aunque pueda resultar paradójico (de hecho, esta dinastía hereda de sus predecesores, los Qin, el espíritu antimercantilista de los legistas), durante este período se iniciaron los contactos comerciales con otros pueblos, gracias a una política diplomática que también incluía acuerdos militares y matrimoniales. Esto explicaría por qué las tribus nómadas próximas a los dominios Han adoptaron su modelo organizativo (Folch, 2005).

La causa de dicha apertura al exterior, no obstante, radica en la amenaza que representaba para los chinos los xiongnu (匈奴), un pueblo nómada y ganadero asentando en la actual Mongolia. Pese a que los Han se decantaron inicialmente por establecer relaciones amistosas (hequin) con ellos mediante el envío regular de obsequios, los desorbitados costes de esta política pronto obligaría a China a combinar la estrategia mencionada con la conquista militar. Así, el emperador Han Wudi (157-87 a.C.) auspició una expedición destinada a localizar y establecer una alianza con los yuezhi, un pueblo enemistado con los xiongnu que vivía al noroeste de la India. Gracias a esta misión, su líder, el general Zhang Qiang, descubrió que los productos chinos (sobre todo la seda) gozaban de gran aceptación más allá de los Pamires. Además, informó de la existencia de 36 reinos sitos al oeste de China con un ingente potencial comercial. La política expansionista de los Han también suposo el descubrimiento de rutas que interconectaban el sudeste asiático, India y Asia Central y la propia China. De este modo, el Imperio no tardaría en expandirse hasta Mongolia, el desierto del Taklamakán y el corredor del Gansu.

A pesar de que el breve reinado de Wang Mang (9 d.C.-25 d.C.) supuso un retroceso en términos de expansión territorial, la llegada al trono de los Han Posteriores, 後漢朝 (25-220), y el notable papel ejercido por el general Bao Chao posibilitarían la recuperación del Gansu y el Taklamakán. A su vez, los ejércitos chinos atravesaron los Pamires y conquistaron, en el año 102 de nuestra era, el valle de Ferghana (actualmente Uzbekistán, Kirguizistán y Tajikistán), hasta llegar al golfo de Arabia. Nunca el mundo oriental y el occidental habían estado tan cerca de conectar.

Los escenarios descritos, además, facilitaron la introducción de una nueva corriente religiosa procedente de la India: el budismo. Como advierte Gernet (1991), el ideario budista penetró en China en el siglo I d.C. gracias a las rutas comerciales de la época, puesto que las comitivas de mercaderes solían ir acompañadas de monjes. Como focos de penetración, el autor señala el rosario de oasis que comunicaban la cuenca del Amu Daria y el Gansu y, de forma algo más tardía, las rutas marítimas entre el Índico y el sudeste asiático.

Con este telón de fondo, los Han Posteriores asistirían al nacimiento de la Ruta de la Seda, una red de rutas comerciales que unían Europa y Asia, y que se extendía desde la capital del Imperio chino, Chang’an (hoy Xi’an) hasta Constantinopla (Estambul), pasando por otra importante ciudad emplazada en la actual Turquía: Antioquía. Como apunta Uhlig (1994), el enorme interés que mostraron los romanos por la seda, un producto que sólo producían los chinos, sirvió para bautizarla (el nombre fue acuñado por el varón Von Richthofen el 1870) y espolear este trayecto, que también acogía el transporte de otras mercancías, por lo general exóticas o de lujo. Entre ellas, se contaban las piedras y los metales preciosos (preferentemente oro y plata), tejidos, perfumes, tintes, vidrio y marfil. Estos productos, que eran importados por los chinos, procedían tanto de Europa como de aquellos países que acogían el paso de la Ruta, o bien de aquellos estados con rutas secundarias que desembocaban en el trazado principal. Asimismo, el gigante asiático se servía de este itinerario para exportar seda, cerámica, papel, bronce, hierro, laca, porcelana, pieles y especias.

Sometida parcialmente al control de la dinastía de los omeyas desde el siglo VII (aspecto que contribuyó a su debilitamiento), la Ruta de la Seda continuó vigente hasta el siglo XV, momento en que fue relevada por los grandes circuitos marítimos y herida de muerte por las campañas militares otomanas, no sin antes haber sido transitada por europeos (siglo XIII).

Bajo el reinado de los Song, 宋朝 (960-1279), los productos de la tierra empezarían a comercializarse por vez primera al lado las mercancías exóticas. Además, la necesidad de vender los excedentes del campo motivó una mejora de los transportes por vía terrestre y marítima. Esta circunstancia reactivaría la circulación monetaria, introduciría un nuevo elemento de contabilidad en China (el ábaco), propiciaría el nacimiento del papel moneda el siglo XI y obligaría a implementar un sistema de tasas sobre el comercio exterior. El verdadero auge de éste, pese a todo, tuvo que esperar a la unificación del Imperio mongol (1206-1405), hito que precedería una etapa de prohibición del comercio con potencias foráneas so pena de muerte (a pesar de los esfuerzos de los portugueses, en pleno siglo XVI, por burlar esta restricción e implantar su comercio marítimo en la costa cantonesa): la era Ming, 明 (1368-1644).

Sin ánimo de menoscabar las excepcionales campañas navales encabezadas a principios del siglo XV por el eunuco musulmán Zheng He (que se saldaron con la llegada de productos y animales exóticos a China), el país se cerró al mundo exterior, hecho que se vería agravado por la desaparición de la Ruta de la Seda (Uhlig, 1994: 246). Durante la última dinastía imperial, los Qing, 秦 (1644-1911), crearon un ineficiente sistema de aranceles que gravaba el comercio extranjero (y que les reportaba una quinta parte del valor de las mercancías), así como cuatro aduanas Guangdong, Fujián, Zheijián y Jiangsu. Esto los perjudicaría el siglo XIX, momento en que el país se integraría en las redes comerciales europeas plenamente. En este sentido, fueron determinantes las dos guerras del Opio (que tuvieron lugar de 1839 a 1842 y de 1856 a 1860, respectivamente), en las que la victoria de las tropas británicas dieron el pistoletazo de salida a un período de intercambios comerciales en condiciones desiguales, y en los que China sería objeto de un permanente agravio.

Tras las dos guerras mundiales, la implantación del comunismo en el gigante asiático de la mano de Mao Zedong y el progresivo aislacionismo en el que se postraría el país (dando incluso la espalda a la URSS), la economía del país viviría años de autarquía hasta la década de 1970 (momento en que el presidente estadounidense Richard Nixon optó por establecer lazos diplomáticas con la China continental) y, sobre todo, hasta la muerte de Mao, acaecida en 1976. Tras su desaparición, la llegada al poder de Deng Xiaoping (mucho más pragmático que su predecesor) coincidiría con un período de apertura, crecimiento y transformación que aún no se ha detenido. Bajo la etiqueta de «socialismo con características chinas», el Imperio del Centro combina en la actualidad elementos propios de la economía de mercado con otros que corresponden a una economía planificada, un fenómeno que se ha hecho extensible al ámbito del comercio internacional, especialmente desde el ingreso de la República Popular de China en la Organización Mundial del Comercio (2001).

En la imagen, Kublai Khan ofreciendo su sello de oro a Marco Polo. Pintura miniada en pergamino de la escuela francesa, obra del maestro de Boucicaut (activo entre 1390 y 1430) (Biblioteca Nacional, París, Francia).

Monday, July 27, 2009

Tutankhamon: l'espectacular descoberta de Howard Carter

Des del passat 6 de juny i fins el proper 6 de setembre, el Museu Marítim de Barcelona (MMB) alberga la mostra Tutankhamon. La tumba y sus tesoros, una exposició multimèdia que reprodueix l'aparença que presentava el sepulcre del faraó Tutankhamon el 1922, moment en què va ser localitzat per l'arqueòleg britànic Howard Carter (1874-1939) durant la seva campanya a la Vall dels Reis.

El muntatge, organitzat per la productora alemanya Semmel Concerts, ja ha visitat altres ciutats europees com Munich, Zurich, Hamburg i Brno. Abans d'arribar a la capital catalana, la proposta comptabilitzava un total de 600.000 visitants.

Tutankhamon. La tumba y sus tesoros ofereix una curosa recreació de les tres cambres funeràries del mandatari, que va regnar a les acaballes de la XVIII dinastia, entre els anys 1336 i 1325 aC., aproximadament. Totes elles presenten la forma i les dimensions originals, per tal d'ajustar-se a l'aspecte del recinte mortuori. Al seu torn, l'exposició permet admirar més de 1.000 reproduccions de les troballes més rellevants. Entre elles, destaquen les del tro d'or i argent de Tutankhamon (a la foto), un carro de combat, els recipients canopis que contenien les vísceres del faraó, els ushabtis o estatuetes que simbolitzaven un exèrcit d'esclaus (responsables de treballar per al mort en el més enllà), els seus sarcòfags d'or massís i, per suposat, la cèlebre màscara funerària de l'home més poderós d'Egipte.

D'altra banda, la mostra també compta amb dos audiovisuals. El primer recrea els principals esdeveniments de l'anomenada època d'Amarna, iniciada amb la mort d'Amenofis III i l'ascens al tro del seu fill, Amenofis IV, que aviat canviaria el seu nom pel d'Akhenaton («aquell que és útil a Aton»). Instal·lat a Tell el-Amarna, la nova capital de l'imperi, el sobirà suprimiria el culte a totes les divinitats egípcies, excepte al disc solar (Aton), alhora que instauraria un realisme inèdit pel que fa a la producció escultòrica. Aquesta revolució cultural, però, acabaria abruptament amb la coronació del seu successor: Tutankhamon, qui només comptava amb uns nou anys d'edat en agafar les regnes del país i que moriria abans d'haver fet els 20. Les causes de la seva prematura desaparició es desconeixen, tot i que els estudis més recents assenyalen una infecció al genoll com al possible detonant del tràgic desenllaç.

El segon documental relata les excavacions que van menar a la descoberta de la tomba de Tutankhamon, considerada com la principal fita en la història de l'egiptologia. Els artífex de l'espectacular troballa van ser Carter i el mecenes anglès George Edward Stanhope Molyneux Herbert, cinquè comte de Carnarvon (1866-1923). Acompanyats de la filla d'aquest darrer, van accedir a la tomba del rei nen el 26 de novembre de 1922, l'única que encara restava segellada. Al llibre Tutankhamón. Imágenes de un tesoro bajo el desierto de Egipto (editat pel Museu Egipci de Barcelona) es recullen les instantànies corresponents a l'aixovar funerari, bona part del qual es conserva al Museu Arqueològic d'El Caire. L'obra es pot adquirir també a la botiga del MMB.

En definitiva, l'exposició constitueix un complet recorregut a través de l'art, la religió, la mitologia, el pensament, la vida quotidiana, la ciència i les preocupacions d'una de les civilitzacions més sorprenents de l'Antiguitat, a través d'un dels tresors més fascinants de l'arqueologia mundial.

El preu de l'entrada general és de 16 euros, tot i que s'hi apliquen descomptes a nens, pensionistes i estudiants.

Thursday, July 02, 2009

Tres anys de vol / Tres años de vuelo / A three-year flight / Un vol de trois ans / 三年的飞行

... i tres anys d'articles. Moltes gràcies a tots els internautes per visitar el bloc durant tot aquest temps. Com sempre, us espero al proper post: encara queden moltes coses per explicar.

...y tres años de artículos. Muchas gracias a todos los internautas por visitar el blog durante todo este tiempo. Como siempre, os espero en el próximo post. Aún quedan muchas cosas por explicar.

...and three years of articles. Thank you so much to all of you for visiting my blog during this period. As usual, I'll be waiting for you in my next post. There are still so many things to explain.

...et trois ans de nouvelles aussi. Je vous remercie de vôtres visites pendant tout ce temps. Je vous attends au prochaine post, bien sûre. Il y a beaucoup d'histoires à raconter encore.

和三年的文章。因为您们看这篇网络的日报看了三年了,所以谢谢读者。在这儿我别的天等您们。我想讲很多简讯。再见!