Saturday, September 30, 2006

Un passeig per les ruïnes d'Olèrdola

En l’actualitat, existeixen pocs jaciments catalans que conservin vestigis de tantes etapes històriques com el d’Olèrdola, un peculiar conjunt arqueològic situat al municipi homònim, a la comarca de l’Alt Penedès (Barcelona). A aquesta particularitat, a més, se suma una altra variable: l’extensíssim període que abasten aquestes troballes, i que es remunta fins a l’equador de l’Edat de Bronze. No obstant això, la localització d’un vas ceràmic datat ca. 1800-1500 aC apunta a una ocupació encara més remota, i que coincidiria amb l’inici mateix d’aquesta etapa.

A banda d’aquest recipient ceràmic, les prospeccions realitzades a la zona també han permès de recuperar eines de sílex (1800-1000 aC) i altres peces ceràmiques. Algunes d’elles es poden contemplar al Catalunya Museu d'Arqueologia de Catalunya, situat a l’entrada del jaciment.

Tal i com va succeir a la resta del país, la irrupció del ferro de la mà dels fenicis (s. VIII aC), va implicar una profunda transformació en la societat del moment, a més de l’aparició d’assentaments regits per formes d’organització més complexes i, al capdavall, el naixement de la primera gran civilització sorgida al territori peninsular: els pobles ibers. D’aquesta fita, Olèrdola conserva una muralla preibera i ibera (s. VIII-I aC). Ara bé, aquesta nova cultura, que es va desenvolupar fins l’arribada de les tropes romanes a la contrada en qüestió, també va deixar la seva petja a aquest enclavament durant diversos segles: així, encara avui són visibles les restes d’una adoberia-tintoreria ibera (s. III aC), emplaçada al llindar del recinte, així com un habitatge particular (s. III-II aC). Les habitacions d'aquesta casa van ser, en part, excavats a la roca. Les parets de l’edifici, que constava de dos ambients clarament diferenciats i d’una llar de foc, van ser elaborades amb pedra i fang. Finalment, cal referir-se a eines i joies de bronze (s. VIII-II aC), monedes fetes amb aquest metall (encunyades en iniciar-se el segle I aC) i alguns recipients i fragments ceràmics.

Tot coincidint amb la Segona Guerra Púnica, els exèrcits romans van instal·lar-se a la Península el 218 aC. A despit de la resistència inicial evidenciada pels indígenes que aleshores poblaven Catalunya, els ibers van començar a asimilar el sistema social i econòmic dels nouvinguts a partir del segle II aC. Va ser a les acaballes d’aquesta darrera centúria —i fins a la primeria del segle I aC— quan es va iniciar la muralla romana d’Olèrdola, una construcció defensiva erigida amb carreus poligonals i que encara continua dempeus. Al seu torn, el jaciment també ofereix algunes pistes sobre l’estada dels romans a l’actual Penedès: així ho testifica una pedrera explotada en el període que ens ocupa —i a l’Alta Edat Mitjana—, una cisterna de considerables dimensions i una torre-talaia feta amb blocs regulars de pedra. Hom creu que, antigament, podria haver estat connectada amb altres edificacions defensives anàlogues. Alguns vasos i monedes de plata completen el llegat romà a aquest emplaçament. El segle I aC, els exèrcits itàlics van abandonar la zona.

A partir d’aquest episodi històric, es produeix un buit quant a troballes arqueològiques de deu centúries. De fet, les primeres restes corresponents a l’era cristiana se situen ca. 929, any en què podria haver-se iniciat la construcció de l’església preromànica de Sant Miquel, consagrada el 935. Tot i que es va reconstruir totalment al segle XII, l’edifici (a la imatge) encara conserva de l’etapa descrita un absis i un arc de ferradura. Pel que fa al temple romànic, val a dir que ha estat enderrocat i refet en diverses ocasions. Potser l’element arquitectònic més remarcable sigui la seva porta dovellada, del 1108, presidida per una finestra geminada. De la mateixa manera, pertanyen a l’Alta Edat Mitjana les restes d’alguns edificis i carrers, la fortificació del Pla dels Albats (segles X-XIII), un castell erigit sobre l’antiga talaia romana (segle X), els vestigis de la capella de Santa Maria (segles X-XII) i un celler medieval (segles XI-XII).

Nogensmenys, resulta digna d’esment la necròpoli que presideix el Pla dels Albats, formada per tombes antropomorfes —o olerdolanes— excavades a la roca.

Monday, September 25, 2006

Abordant la història de la pirateria

Des del 16 de març passat i fins el 7 de gener de 2007, el Museu Marítim de Barcelona (Av. de les Drassanes, s/n) acull l’exposició Pirates, una mostra que resumeix l’evolució que ha experimentat la pirateria al llarg de més de 33 segles. Aquesta pràctica, que al•ludeix als actes de robatori i pillatge perpetrats al mar, resta estretament lligada a la història de la navegació.

Ara bé, quan aquestes accions s’emparen en el dret de represàlia —és a dir, quan les persones que les practiquen només ataquen aquells que els hi han estat assenyalats com a adversaris—, cal referir-se a corsarisme. Tal i com s’indica a l’exposició, aquest darrer concepte constitueix «una forma de guerra amb autorització atorgada pel poder mitjançant la patents de cors, que permetia perseguir vaixells enemics i fer-se amb les riqueses que transportaven».

No obstant això, Pirates també aproxima els seus visitants a altres tipologies de mariners. D’una banda, s’endinsa en el món dels bucaners, aventurers d’origen europeu establerts a les Antilles a partir durant el segle XVI. Aquest concepte es deriva del vocable francès boucaner, que procedeix al seu torn de boucan, és a dir, la «carn fumada» que aquests proporcionaven als pirates que operaven a la zona. Finalment, la mostra es refereix als filibusters, pirates majoritàriament anglesos que van envair el Carib a partir del segle XVII.

Per a trobar la gènesi mateixa de la pirateria, emperò, cal retrocedir fins al regnat del faraó Ramsés XII (1198-1166 aC), moment en què es va produir la primera batalla naval documentada de la història. Per bé que el comerç a l’antic Egipte tenia lloc fonamentalment a l’interior del país, les naus d’altres pobles mariners de l’època posaven en perill les rutes comercials que els egipcis havien establert amb altres indrets de la Mediterrània, com ara Creta.

La pirateria va continuar vigent entre els segles XI-IX aC (etapa que coincideix amb l’hegemonia dels fenicis, un poble procedent dels actuals Síria, Líban i Israel i que basava la seva activitat econòmica en el comerç marítim amb les seves colònies). Ara bé, l’activitat que ens ocupa experimentarà un important creixement els segles VIII-V aC, amb la consolidació de les ciutats-estats o polis. En aquest període, el pillatge marítim va adquirir implicacions polítiques i militars, ja que nombrosos tirans —com ara Polícrates de Samos— van tenir exèrcits navals a les seves ordres. I és que amb l’abordatge de vaixells no només s’obtenien mercaderies, sinó que també es capturava la seva tripulació, que a posteriori es destinava a l’esclavatge. Així, en centres com ara Roma o Alexandria, es podrien arribar a vendre 10.000 esclaus al dia. Fins i tot, ja a les acaballes de la república romana, Juli Cèsar va ser segrestat (el 78 aC) durant vàries setmanes, tot i que va ser finalment alliberat. Els seus captors moririen crucificats.

Amb l’expansió de l’imperi romà, els nous dominadors de la Mediterrània van començar a ser autosuficients quant al comerç d’esclaus, que es nodria dels pobles conquerits. És per això que Pompeu (106-48 aC) va destinar prop de 125.000 homes i 500 naus a lluitar contra la pirateria, que ja havia deixat de ser necessària en aquest àmbit. Per a aconseguir-ho, comptaven amb l'ajut d'embarcacions equipades amb una passarel·la de fusta que facilitava l'abordatge de les naus enemigues.

Durant l’Edat Mitjana, amb l’aparició de l’Islam (s. VII dC), els saqueigs a alta mar van tornar a intensificar-se. En el cas de la Corona d’Aragó (sorgida ca. el 1150), els monarques es van emparar considerablement en el cors per tal d’estendre els seus dominis pel Mediterrani, una activitat que va ser regulada pel rei Pere III el segle XIV i que a Espanya va continuar vigent fins el 1908. Els corsaris, nogensmenys, es van comportar més aviat com pirates en més d’una ocasió, de la mateixa manera que Catalunya també va ser víctima dels pirates. Com a exemples, cal citar la cruenta invasió de Palamós el 1543, perpetrada pel turc Barba-roja, la destrucció de Pineda de Mar el 1545 a mans del també otomà Dragut o l’enfosament, el 1623, de quatre nous que vigilaven la costa catalana catalana, la constucció de les quals havia estat ordenada per la Generalitat el 1599. Un cop més, la responsable de la desfeta va ser la flota turca.

A partir del 1450, Europa es va obrir a l’Atlàntic per trobar noves rutes comercials a les Índies, en un intent de fugir dels pirates que infestaven la Mediterrània. La descoberta d’Amèrica (1492) va comportar noves possibilitats en aquest sentit. Així, les rutes establertes entre Sevilla i Cadis amb Cartagena d’Índies, L’Havana i Veracruz començarien a ser objecte de vigilància, per tal de preservar les mercaderies espanyoles del cors europeu. En aquesta època, es van fer famosos personatges com els corsaris britànics Sir Francis Drake (1543-1596), Sir John Hawkins (1532-1595) i Sir Henry Morgan (1635-1688), artífex de la invasió i destrucció de Panamà (1671), així com el francès François LeClerc o Pota de Pal (?-1563).

El segle XVIII, la pirateria europea va operar també Orient, però sense perdre de vista Amèrica del Nord. Allà va actuar el temut Edward Teach o Barbanegra (1680?-1718), a la imatge, en una època en què els vaixells van començar a adoptar la típica bandera negra adornada amb un crani i dues tíbies. Aquest emblema pretenia ser un advertiment per a les futures víctimes, en una clara al•lusió al destí que els esperava si es resistien a l'abordatge. També en aquesta centúria va assolir una gran popularitat la irlandesa Anne Bonny (ca. 1700-?), sens dubte la pirata més famosa de la història.

En l’actualitat, la pirateria marítima continua encara continua vigent, tal i com denuncia l'International Maritime Organization (IMO) i Pirates. De fet, a la mostra es poden consultar algunes portades recents de diaris on es recullen actes de pillatge als mars o a zones costaneres d’arreu del planeta.

Thursday, September 21, 2006

Un barri indià a Barcelona? (i II)

Per bé que no s’ha trobat cap evidència que corrobori l’origen indià dels primers habitants de l’àrea urbanitzada de Can Berdura, l’obra Els barris de Barcelona (Ajuntament de Barcelona-Enciclopèdia Catalana, 2000) apunta diferents perfils pel que fa als nouvinguts. Atenent a la descripció proposada, aquests nous estadants van ser «obrers, comerciants, administratius i professionals liberals» que procedien, fonamentalment, d’altres indrets de la capital catalana.

Segons els autors d’aquest treball, els terrenys adquirits en iniciar-se del segle XX van ser esmerçats com a horts adreçats a l’autoconsum, o bé com a solars per a edificar primeres i segones residències i habitatges de lloguer. En qualsevol cas, el creixement immobiliari va ser especialment intens pels volts del carrer de Garcilaso. Com a anècdota, val a dir que un d’aquests veïns va ser Josep Trius, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i gerent de CINAES, una prestigiosa empresa barcelonina d’espectacles d’abast estatal.

Per aquella època —concretament, entre el 23 de novembre de 1901 i 1905—, el barri va acollir el tercer camp de la història del Futbol Club Barcelona. Aquest terreny de joc, dotat de graderies amb capacitat per a 1.000 espectadors, es trobava sobre un descampat situat al costat de l'antiga carretera d'Horta (l'actual passeig de Maragall) i entre els carrers de Garcilaso i de Manigua. En el partit inaugural, el Barça es va imposar per 4 gols a 0 a un equip format per la tripulació del creuer britànic Calliope, i amb un hat-trick del fundador del club blaugrana: Joan Gamper.

A partir dels anys vint i fins a l’inici de la Guerra Civil, el barri va experimentar un creixement espectacular. Aquesta circumstància va motivar l’aparició dels primers comerços, així com la creació, el 1918, de l’Asociación de Propietarios y Vecinos de Can Berdura, amb seu al Guinardó. Aquesta entitat, que va donar el tret de sortida a la vida associativa de la zona, va desaparèixer el 1939. Una altra activitat veïnal de l’època van ser les representacions teatrals dutes a terme per l’anomenada «colla d’arreplegat de la barriada de Can Berdura». Els integrants d’aquest grup, emparentats amb les famílies Frau, Trius i Subirats, escenificaven peces dramàtiques d’alguns autors catalans per tal de reunir diners que els permetessin organitzar excursions.

Durant els anys previs a la conflagració, el barri va albergar la construcció d’algunes finques senyorials. Com a exemple, caldria citar Can Biosca, pertanyent a Domènech Biosca (un dels introductors dels extintors a Catalunya); la Torre de l’Italià, erigida el 1923 i situada al carrer de Jordi de Sant Jordi, a l’alçada del de Campo Florido; La Gallinarie, ubicada al carrer de Francesc Tàrrega (l'antic carrer de Cuba) i, sobretot, Villa Jazmines (1920), obra de l’arquitecte Ferran Tarragó i propietat de José Racionero. Durant més de 30 anys i fins la primera meitat dels anys 80, la casa va acollir l’Escola Ferton. El 1987, però, l’edifici va passar a ser un bar musical, amb el nom de Torre Rosa (foto).

Un cop finalitzada la guerra, el barri va anar recuperant progressivament la normalitat. Amb el primer franquisme, els seus habitants van començar a gaudir de diferents propostes lúdiques i recreatives que els servien per a evadir-se els rigors d’una etapa fosca i difícil. Va ser en aquestes dates quan Joan i Josep Escofet van adquirir uns terrenys entre els carrers de Pinar del Río i de Matanzas. Sobre aquesta parcel·la, i amb el concurs de Francesc Boada, van posar en marxa la sala de ball Río de Janeiro, un local que funcionava com a pista de gel a les tardes. Ja a la dècada del 1950, va obrir les seves portes La Pista Azul, que es trobava entre els carrers de Puerto Príncipe i de Pinar del Río. Es tractava d’un altre centre apte per a la pràctica del patinatge, i que va servir com a lloc d’entrenament a la campiona d’Europa de patinatge artístic Montserrat Viader. A finals dels anys 60, emperò, el complex es va reconvertir en una pista de bitlles. Pel que fa a les discoteques, cal fer esment de les desaparegudes Mogambo (a Pinar del Río), molt popular els anys vuitanta, i La Mandràgora —rebatejada com a Amici mei—, ubicada al carrer de Manigua i en funcionament fins l'inici dels noranta.

No obstant això, una de les propostes culturals més lligades a la història del barri ha estat, sens dubte, el Cine Río (a Matanzas). El local va obrir les seves portes com a cinema de programa doble el 1962, amb la projecció de la pel·lícula Can can, protagonitzada per Shirley McLaine i Frank Sinatra. Després de ser adquirit i reformat per Pedro Balañá, va ser reinaugurat el 29 de gener del 1973, bo i esdevenint una sala d’estrenes. L’últim film que s’hi va exhibir va ser Invicto, de Walter Hill, la nit del 6 de juny del 2002.

Quant a entitats dinamitzadores, destaca l'Associació de Festeigs Antic Barri dels Indians, fundada el 1983 amb la voluntat d’organitzar una festa popular de caràcter anual. Els actes tenen lloc durant nou dies, tot coincidint amb els primers dies de la tardor. L’associació Amigos do Brasil (al carrer de Matanzas, 17) o el Club Deportivo Minusválidos AMIBA (a Jordi de Sant Jordi, 11) constitueixen una altra mostra del panorama associatiu actual.

Tot recordant el capítol d' infrastructures, hi destaca com a fita més rellevant l'arribada del metro al barri, concretada en l'inici de les obres de l'estació de metro de Congrés (1956) al carrer de Garcilaso, a l'alçada dels de Matanzas i Puerto Príncipe.

En l’àmbit tècnic i científic, convé recordar l’aparició del primer teixit industrial al barri als anys 60, de la mà de fàbriques com Acústica Electrónica Roselson, l’empresa de material sanitari ICO (localitzada entre Campo Florido i Puerto Príncipe) i la firma de confecció Hernández Berni. De la mateixa manera, cal esmentar els laboratoris fundats pel doctor Jaume Ferran i Clua (Corbera d’Ebre, 1852-1929), descobridor de vacunes contra el còlera, la tuberculosi i la ràbia. Aquest investigador va impulsar el Laboratori de La Sagrera —o Institut Ferran—, ubicat entre els carrers de Manigua, Garcilaso i Acàcies. El maig de 1929, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, el rei Alfons XIII va fer una visita a les instal·lacions. Després de caure en desús a la primeria dels anys setanta, l’Ajuntament va comprar el solar del laboratori per a construir-hi l’Escola Doctor Ferran i l’IES L’Alzina.

El febrer de 2006, el consistori va informar de l’inici d’un seguit de treballs urbanístics a la zona. Gràcies a aquestes intervencions, es va poder localitzar, a la tardor d'aquell mateix any, un antic refugi antiaeri de la Guerra Civil que, segons el testimoni d'un dels veïns, Juan Heredia (reportat per la presidenta de l'Associació de Festeigs, Maria Teresa Simón Estradé), es trobava entre els carrers de Jordi de Sant Jordi i Pinar del Río. El soterrani 977, un dels 30 primers refugis que es van construir a Barcelona, no es va obrir finalment al públic, donades les dificultats per a accedir-hi.

En aquest mateix any, a més, l’Ajuntament ha proposat que la divisió administrativa que engloba l’Antic Barri dels Indians —Congrés— dugui també el nom d’aquesta petita i centenària barriada, que compta en l’actualitat amb més de 8.000 habitants.

Wednesday, September 20, 2006

Un barri indià a Barcelona? (I)

Amb el Desastre del 1898, milers de catalans que tenien interessos econòmics a Cuba es van veure obligats a tornar a casa. Encara avui, més d’un segle després d’aquell episodi, algunes mostres arquitectòniques de l'època que esquitxen certs municipis barcelonins —com ara Mataró, Argentona o Sant Pere de Ribes— continuen evocant el periple d’aquells homes de fortuna.

En el cas de la capital catalana, la petja deixada pels anomenats americanos sembla inextricablement lligada a una àrea molt concreta del districte de Sant Andreu: l’Antic Barri dels Indians, un petit conjunt de carrers sorgit a començaments del segle XX i que ha estat vinculat tradicionalment a la figura dels catalans emigrats a les Antilles. Nogensmenys, no existeix cap evidència documental rigorosa que permeti corroborar aquesta relació.

Molt més palesos resulten els seus límits, que emmarquen un conjunt d’edificis i calçades amb una disposició netament diferenciada de la de les barriades adjacents. Així, l’espai que ens ocupa té com a fronteres els carrers de Felip II i Cienfuegos (al nord), el de Concepción Arenal (a l’est), el passeig de Maragall (creat el 1911 al voltant de l’antiga carretera que unia Barcelona amb Horta, al sud) i el carrer de Manigua (a l’oest).

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se on radica l’origen del barri. La resposta a aquesta qüestió, però, no és fácil de trobar. Segons el Plano de Barcelona y sus alrededores (1891), aquest espai era un territori pràcticament despoblat a les acaballes del segle XIX, si obviem la presència d’unes poques masies que envoltaven l’antiga carretera de Sagrera a Horta (1867), a l’actual carrer de Garcilaso. Tal i com es desprèn del quart volum d’Els barris de Barcelona, dirigit per Ramon Alberch (Ajuntament de Barcelona-Enciclopèdia Catalana, 2000), aquestes cases pairals tindrien la seva gènesi en les vil·les romanes.

La idea no resulta pas desgavellada, si es consideren les múltiples troballes de l’època que han tingut lloc a les immediacions del barri. D’entre els vestigis localitzats, destaquen una Venus púdica trobada el 1955 al carrer de Manuel Sancho, a l’alçada del passeig de Fabra i Puig; diferents sitges amb peces de ceràmica, descobertes al carrer del Cardenal Tedeschini, al costat de Ca l’Armera (que actualment acull el restaurant Tasca i vins), i l’anomenat aqüeducte Palom Barium, un sistema de canalització (ca. 50-60 dC) que va aparèixer el 2004 al carrer del Coronel Monasterio i que havia servit per a portar l'aigua del riu Besòs fins a l’antiga colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Deixant de banda aquesta qüestió, no hi ha cap dubte sobre l’enorme importància que van exercir les masies en la fesomia del futur barri. Per damunt de totes elles, va destacar la de Can Berdura (vegeu-la a la imatge, publicada a Els barris de Barcelona), situada a la frontera de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar i al costat de l’antic Torrent de la Guineu. Els primers documents que es fan ressò de l’existència d’aquesta finca es remunten al 1771, any en què el mas fou reconstruït pel mestre d'obres Joan Rossinyol.

Els límits territorials d'aquesta propietat s'estenien entre l'antic Torrent de la Guineu, el Camí de Dalt (l'actual carrer de Concepció Arenal) i les propietats veïnes. Els propietaris de Can Berdura tenien els terrenys repartien entre diversos arrendataris amb els que havien subscrits contractes de parceria. Aquest acords els garantia l'ús i explotació de les terres que conreaven, per bé que havien de cedir una part de la producció als propietaris. Fonalmentalment, s'hi conreaven blat, blat de moro, cànem, civada i ordi. La casa va desaparèixer el 1956, tot coincidint amb l’apertura del carrer de Campo Florido.

El 1995, l’historiador Martí Checa va recuperar uns contractes d’aparceria de la finca corresponents a l’últim terç del segle XIX. Gràcies a aquests documents, s’ha pogut saber que els seus propietaris, la família Berdura, també disposava de propietats als antics municipis (avui barris) de Santa Eulàlia de Vilapicina i Sant Martí de Provençals, així com una parada de fruita i verdura al mercat del Clot.

Les primeres temptatives d’urbanitzar la zona —afavorides per la construcció del la via del Ferrocarril del Norte— van produir-se el 1895 i van afectar els actuals carrers de Matanzas, Pinar del Río i Jordi de Sant Jordi (dit anteriorment de L'Havana). El projecte, impulsat per Manuel i Pedro Romaní i per Andreu Lluís i Pere Oliva, va ser finalment desestimat, en no cenyir-se al Pla Cerdà (1859).

Així, l’obertura dels carrers esmentats no es va produir fins a la primeria del segle XX. Per a batejar bona part d’aquestes noves vies, es va recórrer a topònims que consignaven algunes de les principals ciutats antillanes, per bé que encara es desconeix el motiu d’aquesta decisió: es tractava d’un innocent recordatori dels darrers reductes colonials espanyols o bé d’una al·lusió al pròsper passat dels seus habitants, un grup d’empresaris catalans que tot just acabava de tornar d’Amèrica, coincidint amb la finalització de la guerra de Cuba?

Malgrat tot, la tradició oral sembla haver-se aliat amb aquest últim supòsit. Així, a l’Antic Barri dels Indians circula la història del que podria haver estat un dels seus veïns més il·lustres: l’indià Francisco Subirats (Reus, 1843-1913). Instal·lat a L’Havana, aquest enigmàtic personatge hauria fixat la seva residència a Barcelona després de la mort de la seva dona i del seu fill. Un cop a la ciutat comtal, es creu que Subirats va adquirir uns terrenys a l’actual carrer de Garcilaso, juntament amb Diego Frau Mayans i Josep Trius.

De tota manera, l’ascendència dels primers ciutadans i ciutadanes que van articular el naixement del barri continua submergida en el més absolut misteri.

Thursday, September 14, 2006

Las colonias griegas en la Península (y II): Roses

Obviando la presencia de Empòrion (Empúries), el suelo peninsular cuenta con una segunda colonia griega confirmada arqueológicamente: se trata de Rhode, situada en el interior de la Ciutadella de Roses (Alt Empordà, Girona).

Pese a los numerosos verstigios localizados hasta la fecha, la historia de este asentamiento todavía arroja numerosos interrogantes, tales como el origen geográfico de sus fundadores o el momento en que estos desembarcaron en la zona. Si bien algunos autores clásicos —entre los que se encuentra Estrabón (63 a.C.-ca. 21 d.C.)— atribuyen este hito a los rodios y lo sitúan en el siglo VIII a.C., las prospecciones realizadas no han permitido confirmar dicho dato. En cualquier caso, la proximidad de Massalia (la actual Marsella) pudo haber sido determinante en el nacimiento y posterior crecimiento de Rhode, tal y como ocurrió con la vecina Empòrion.

Al respecto, el hallazgo de diversos restos cerámicos en la colina de Santa Maria corrobora que los griegos ya habían alcanzado el golfo de Roses a finales del siglo V a.C. Sin embargo, los primeros restos arquitectónicos de los que se tiene noticia corresponden a la primera mitad del siglo IV a.C.

De acuerdo con la versión propuesta por el Museu de la Ciutadella de Roses, la fundación de Rhode podría haber obedecido a motivaciones estratégicas. Si hacemos caso de esta hipótesis, los griegos habrían intentado controlar así el acceso por tierra a las regiones más meridionales de la Galia.

Sea como fuere, lo cierto es que su presencia en la zona imprimió un giro radical a las relaciones políticas, económicas y comerciales vigentes entre los pobladores del actual Empordà: los íberos indiketes. Del mismo modo, el crecimiento de Rhode restaría importancia a los poblados indígenas más cercanos, acelerando incluso la desaparición de algunos de ellos (como el de Peralada, a finales del siglo IV a.C.). Si bien en un primer momento la colonia habría subsistido gracias al comercio con otros asentamientos próximos, Rhode llegó a importar mercancías de otras colonias del Mediterráneo, como Eivissa, Marsella o algunas ciudades norteafricanas. Entre los productos adquiridos, se cuentan las estatuillas votivas de terracota, el vino o las vajillas.

Al margen de los materiales ya especificados, los trabajos arqueológicos han permitido recuperar parte de un edificio de la época (sito en la colina de Santa Maria) y el llamado barrio helenístico (finales del siglo IV-III a.C.), un entramado ortogonal de cuatro metros de ancho (en la imagen). De no haberse erigido posteriormente edificaciones romanas y medievales, es probable que el legado urbanístico griego hubiese sido mucho mayor.

El desarrollo de este enclave coincidió con una época de gran expansión económica. Esta aseveración se ve reforzada por el descubrimiento de dos hornos de cerámica (siglos III a.C.-II a.C.) que atestiguan una intensa actividad artesanal en el tejido urbano, por el creciente dinamismo de su puerto y por la acuñación de dracmas de plata propios en el siglo III a.C., además de otras monedas de bronce que han llegado hasta nosotros. El ámbito de circulación de estas piezas comprendía los asentamientos íberos y el sur de la Galia.

La desaparición de Rhode vendría de la mano de la Segunda Guerra Púnica y, más concretamente, del desembarco de los romanos en la zona en 218 a.C. Este episodio coincide con la construcción de una nueva muralla alrededor de la colina de Santa Maria, a finales del siglo III a.C. No en balde, no se han localizado edificaciones posteriores al primer cuarto del siglo II a.C.

Para más información, se aconseja acceder al sito web de la Fundació Roses.

Saturday, September 09, 2006

Alguns dies fora - Algunos días fuera - Some days abroad - Des jours à l'étranger

Després d'haver passat uns dies a Londres, tornaré a publicar en breu nous articles. Aprofito per a recordar que, en cas d'estar interessats per la traducció d'algun text, no dubteu a demanar-la a través de l'enllaç de contacte.

Tras haber pasado un unos días en Londres, volveré a publicar en breve nuevos artículos. Del mismo modo, aprovecho para recordar que se pueden solicitar traducciones de los textos a través del link de contacto.

After being on holiday in London, more articles are to be publicate so soon. Anyhow, if you are interested in any of them, feel free to contact me.

Après mes derniers vacances à Londres, on publierait plus reseignements à tout de suite. Si vous désirez la traduction de quelque article, je vous en prie d'écrivez-moi.